diumenge, 12 d’abril de 2015

COM PASSA EL TEMPS!

(Això també pot tenir referència al temps que no he escrit cap bloc. I'm sorry, si algú ho ha  trobat a faltar. A mi m'ha fet patir perquè sembla que no visqui en aquest món si no tinc res a comunicar. Però diferents circumstàcies m'han portat a aquest silenci exterior, que no interior).Punt i apart.
Avui he recordat un personatge, mort ja fa molts anys, que em va commoure espiritualment quan els dos teníem uns trenta i escaig anys. Ara, a la meva vuintantena, l'he reviscut intensament. Quan això és possible és que mai l'he oblidat.
He fet una sortida matinal, avui diumenge amb cotxe, amb la meva filla. Sense altra premeditació que: "Veure el mar!". Hem conegut el parc fluvial del Besòs, I dic "conèixer" perquè els canvis a Barcelona et fan anar trobant una ciutat nova a "cada cantonada".
Anem al passat. Fa uns cinquanta anys, jo, ja casada, però sense fills encara, vaig voler utilitzar la meva vida tenint alguna relació amb la gent d'algún barri extrem a qui pogués aportar els coneixements que em van ensenyar en els estudis d' Assistent Social, que havia cursat. 
Acompanyada d'una amiga que coneixia Mn. Jaume Cuspinera, rector d'una parròquia en el Besòs. Li vaig oferir la meva col·laboració en el seu barri. Em va acceptar. No sé si vaig donar o orientar a la gent que em venia a trobar al despatx. Jo ho vaig fer el millor que vaig poder. Però les dificultats eren moltes. Les cases del barri recent construït i on els seus ocupants eren immigrants del sud de la península, la majoria qui l'ocupaven. Fora del seu ambient però amb un sostre! Amb problemes a dojo.
En acabar l'horari establert de la feina, pujava sempre al pis de Mn. Cuspinera, a comentar la problemàtica individualitzada que m'havien comentat en el despatx. Preguntes, respostes, possibles solucions... tot es barrejava en aquella estona de conversa. Jo no sé si la meva feina fou fructífera envers els habitants del barri. El que sí puc dir que qui va aprendre molt en el sentit de beneficència i/o caritat ben entesa i en un conjunt cristià de la vida vaig ser jo escoltant la conversa esmentada, final de cada jornada.
Perquè el que el mossèn em va fer rumiar amb les seves paraules, el que em va ensenyar i conscienciar amb la seva manera de pensar i fer va ésser extraordinari. De sobte em trobava en un barri pobre, que començava a créixer. Amb dificultat, amb gent desplaçada de casa seva on van néixer. Avui, mirant el barri tan canviat i consolidat respecte al que jo havia viscut, sense descartar la problemàtica que hi pot encara haver, m'ha sorgit, de nou, la figura de mossèn Jaume. Home delicat de salut, diabètic, amb una vitalitat i anant a la veritat de les coses que passaven al seu voltant amb una força gegantina, que em va fer pensar i veure el món com ell ho vivia i veia.
Com exemple de la seva fortalesa citaré una conversa que es va establir entre ell i una noia (uns 40 anys), que tingueren en la meva presència. Ella una "santa" noia que havia vingut a viure en un barri pobre, per ajudar en el possible, li deia que no sabia com dormiria perquè no li havia arribat el llit i ja era tard... La resposta tallant i una mica fulminant del mossèn fou aquesta: "I tu pretens poder ajudar en un barri com aquest i no ets capaç de dormir unes nits amb mantes a terra?" Impactant! Era exigent amb els altres com ho era també amb ell mateix.
Tot això i molt més estic revivint en el dia d'avui.
I penso com una persona ferma, activa i sobretot autèntica  va poder influir en el meu pensament amb unes quantes conviccions pensades i viscudes. 
Gràcies Mn. Cuspinera.

Montserrat Ribas