dissabte, 26 de març del 2016

DIES SANTS

Espero i no ho desitjo que aviat desapareixerà aquest qualificatiu que encara poso en el títol, perquè, al pas que anem, tot es vol dessacrilitzar. Parlo del Dijous, Divendres i Dissabte Sant. Per a mi sempre ho seran. Escric això el Dissabte Sant, a la tarda. Aquesta tarda que es fa llarga, en espera de l'ofici de la nit: on tota ombra s'esvaeix i ens endinsem en la llum de la Resurrecció.
Ho aprofito per fer un breu resum de les meditacions sentides aquests tres dies: tres breus notes.  

Dijous Sant.- 
"Lluís Espinal, en les seves "Pregàries a boca de canó" ens instava a no separar Déu del món, sinó a fer com va fer Jesús: "Tu ens has dit que tot allò que fem als altres t'ho fem a Tu. Ho hem oblidat. Com si fóssim càtars, et cerquem amb superba solitud. Obre'ns els ulls perquè t'anem trobant en cada rostre, perquè poguem combregar-te cada cop que estrenyem una mà o dibuixem un somriure."

Divendres Sant.- 
"Expressa una nicaragüenca: No es tracta de buscar la creu ni el sofriment com si el sofriment per si mateix ens apropés més a Déu, sinó d'afrontar les coses tal i com es produeixen i lluitar-hi en contra, unides a Crist, fixant la nostra mirada en Ell i en el seu amor a la vida i la justícia."

M'aparto ara dels resums que més m'han acompanyat, per citar uns versos del meu marit que m'acompanyen sempre. El poema es titula; "A Jesús crucificat". El va escriure en la quaresma del 1988 i els seus tres versos darrers són: 

              "Sens més motiu que el meu amor molt m'era
               ni altre lloc que el teu cor per fer-hi estada.
               No hi fossis Tu, no miraria enlaire."

Dissabte Sant.-
"Un periodista anònim guatalmaltec, desaparegut sota la dictadura dels anys 80 (expressa): Ni jo ni ningú estem amenaçats de mort. Estem amenaçats de vida, amenaçats d'amor (...). Estem amenaçats de resurrecció. Perquè Jesús, a més a més del Camí i de la Veritat, és la Vida, encara que estigui crucificada en el cim de l'abocador del Món...".

Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 22 de març del 2016

MERCÉ

No cal posar el cognom perquè moltes l'hem conegut, i jo, si més no, la tinc en el pensament aquests dies d'una forma permanent.
El dia de Sant Josep, en telefonar a una amiga (Maijo), companya en el treball de Càritas, em va dir tot seguit la noticia fatal: "La Mercè Suñol ha mort". Silenci. Gravetat. El cor adolorit.
Els detalls del desenllaç es van anar concretant: "Estava en un Balneari de Navarra amb una amiga, descansant...Va ingressar, indisposta, a l'hospital de Tolosa... Una pancreatitis aguda... A les dues hores d'ingressar..." Quan més detalls sabia, més agut era el meu dolor per la seva pèrdua. 
Era una gran persona! Discreta, amable, intel·ligent, profunda...
Aquest retrat-resum d'ella m'ha sortit espontani. I no la vaig tractar massa. En la feina, en les reunions dels Serveis ens trobàvem: ella pel voluntariat i jo per vellesa. Recordo que quan ella s'explicava ho feia d'una manera planera però encertada, ja que, sempre, el seu raonament era elaborat i just.
Dinàmica. Recordo la seva arribada a la feina, amb la moto, signe d'un treball "que va per feina". Després les vàries operacions per una caiguda. Fèmur al canto, crec recordar. La moto es canvia per les crosses i ella continua actuant "contra viento i marea".
La conversa més llarga que amb ella vaig tenir va ésser arran de la meva visita a l'hospital en la seva segona operacio. Estiguérem soles unes dues hores. No es queixava, però la cama malmesa va continuar ja sempre afectada. I ella valenta en tot moment. Finalment, es va organitzar una visita-berenar anual a la residència on es va traslladar a viure. Hi vaig anar aquesta darrera primavera. Amable i contenta ens va ensenyar la seva cambra amb il·lusió i simpatia.
Era dona de pregària. Ho intueixo, pel caire de vida que va adoptar.
Avui ens reunirem al Monestir de Valldonzella per oferir al Senyor una Missa en el seu record. La meva petició anirà en direcció contrària. Demanaré a Déu que ella m'orienti en el temps que em queda de vida. Que sàpiga seguir-la amb la intesitat, l'acceptació i l'alegria que sempre va mostrar ella. Qualsevol petició a favor d'ella és inútil. No cal. No ho necessita.
Aquest positiu i estimat record que tinc d'ella ha assaltat el meu pensament aquests darrers dies. Per què aquests sentiments  no li van ser formulats per mi, d'una manera discreta, però directa? 
Un lliçó més que em dóna: ser més explícita en vida de la persona que hom estima i no solament guardar-ho en el record.
Gràcies Mercé, per tot el que he après de tu!

Montserrat Ribas i Piera   

dijous, 10 de març del 2016

SEGURETAT

No sé si és que vull viure la Quaresma o si ja la meva edat em fa pensar en un proper esdeveniment seriós (no us amoineu els que em coneixeu: continuo volent viure la vida amb la màxima intensitat possible. I la serietat citada, a més, hi ajuda). Aquests dies estic omplint l'agenda de tot espectacle, xerrada, pregària organitzada ací o allà... Després resulta, i en gran part en tenen la culpa els metges (ja que quan em visiten em troben bé, però en consultar la meva edat em diuen somrients: "La voldré tornar a veure d'aquí a un mes". I així es van multiplican les visites...), que moltes d'aquestes activitats  de caire espiritual es fan sense la meva presència.
Però vaig assistir a un "recès de Quaresma", que consistí en una breu convivència d'una hora i mitja (Quan penso en els recessos que vaig fer als meus l5, l6 anys... al col.legi, d'una setmana, interna i amb confessió general final, això d'ara és "coser y cantar". Jo estic a favor del que faig ara). Lloc: la capella de l'Ajuda, portada pels Caputxins. Un d'ells ens va comentar i fer reflexionar sobre diferents temes. Ni el coneixia, però sent caputxí tenia el meu vist-i-plau assegurat.
I, com faig sempre, em rellegeixo, a casa, el tema que ens han donat imprès i  faig un resum al voltant d'una idea que sobresurt pel seu interès i m'ha frapat. I ja ho he subratllat en sentir-ho.
Total: Ara arribo a parlar del tema, que apunto en el títol. I es basa en el llibre: "Mirall de vida. Una lectura quotidiana de l'Evangeli" de Gabriel Magalhaes.- Fundació Joan Maragall i Ed. Cruïlla.- Barcelona. 2015. Llibre que compraré, està clar. 
Resumint: Des de ben jove, l'home (i no em feu posar; "l'home i la dona", que ja ho dono per entès. Està clar que vull l'igualtat pels dos sexes, però tinguem cura en els aspectes importants i no ens contentem amb aquesta nimiesa...), l'home, com deia, busca la seguretat. En el que sigui i estigui volent assolir. Però quan li sembla i la té aconseguida, en el millor dels casos, li sorgeix  un o varis problemes nous i tota la seva lluita per la seguretat queda en una batalla perduda. Tracto, fins ara, la part negativa del tema. Però és que l'home confia en la seva seguretat per sobre de la seva fe. Per tant, hom dedueix que la inseguretat és "el pa nostre de cada dia".
I això ens porta a pensar (ara ve la part positiva) que el Senyor, en el seu infinit amor ens proposa quelcom diferent: que ens sentim bé en la nostra inseguretat i tinguem fe en la certesa de ser profundament estimats per Déu. El seu amor ens acompanya i embolcalla sempre. Això és la fe. 
Tot això m'ho aplico i veig que ho viscut en molts moments de la meva vida.
I tot pensant-hi, recordo uns moment d'intensa alegria que m'ha corprès i ve a ser que aleshores la gràcia de Déu em fa viure amb seguretat absoluta la meva inseguretat. I l'amor de Déu  m'inunda i és el meu referent.

Montserrat Ribas i Piera