dijous, 29 de març de 2012

CONVERSIÓ...

He vist la pel·lícula "Almanya". Impressionant! La direcció és de Yasemin Samderel, nascuda a Turquia. Diu moltes coses i fa pensar a fons situacions difícils en un to d'una senzillesa i naturalitat extraordinàries, sense cap dramatisme, deixant de banda la crítica social o la tragèdia. Ha assolit el seu propòsit de fer d'uns fets tràgics una comèdia lleugera, simpàtica i que t'arriba al cor.
Exposa els problemes migratoris dels anys 60, centrats en una familia turca que es trasllada des del món rural del seu pais a l'industrial alemany en busca de treball i millors condicions de vida.
"Almanya" planteja qüestions fonamental que tenen a veure amb el desarrelament i nostàlgia dels grans i l'oblit dels joves, amb gran barreja de situacions passades i actuals. Les diferents generacions ho expressen i alhora reviuen el temps passat. Però tot amb una gran serenor. I molt bona interpretació per part dels actors. A grans trets aquesta és la trama que emociona i et fa pensar amb els problemes que genera tota emigració forçada vitalment.
Les tres generacions d'aquesta familia, amb les seves situacions diverses, van anar calant en el meu fons i pensament. Resulta que jo sóc i he sigut sempre molt europea. Tot allò mes llunyà, amb les seves característiques i particularietats em són, en part, una mica estranyes i incomprensibles. Doncs bé, després de veure i viure aquesta pel·lícula ja no afirmo amb contundència que "sóc" així. Les persones "estranyes" se m'han acostat i m'han donat una llicó (a totes les edats es pot aprendre!) evangèlica que he entomat (al tanto!, l'odi no havia estat mai un sentiment envers "els estranys" de qui parlo) amb joia i serenitat. Crec que m'he "convertit". 
Potser a d'altres no els hi dirà res. A mi molt. Per la pel·lícula en si i la meva diguem-ne "conversió" m'ha agradat tant!

Montserrat Ribas    

dilluns, 19 de març de 2012

NO M'HA AGRADAT

En La Vanguardia del darrer divendres, dia 16, llexeixo un article de María-Paz López, que titula : " Ser sacerdot, una feina fixa", encapçalat per una frase: "En temps de crisi i atur, la Conferència Episcopal promet una ocupació segura als seminaristes". El títol ja no m'agrada, perquè intueixo el contingut, però encara tinc esperançes d'una mala interpretació meva o  un joc de paraules.
Però no. Per desgràcia és veritat el que he pressentit.
Resulta que per fer captacions de vocacions cap el sacerdoci, previ pas pel seminari, ahir, a Madrid, (dia 15) la Conferència Episcopal, amb motiu del Dia del Seminari, que es celebra el 19 de març, fa aquest oferiment i proposta. Com comenta un noi, no prometen un gran sou, però sí una feina fixa. Aquesta és la manera d'atraure nois i homes (no cal dir que les dones es descarten) perquè el número de sacerdots augmenti? I la vocació que és irremediablament necessària per una tal vida, on queda? Jo opino que reduïda a un lloc de treball segur, en aquests moments de crisi laboral i de tota mena. Amb perdó de la Conferència Episcopal, sento vergonya d'aquesta "crida".
Ja puc comprendre que una persona amb grans dificultats per mantenir-se i potser, a més, tenir una família i malgrat tingui vocació de químic, metge, o qualsevol altra professió agafi un lloc de sabater per a poder viure ell i tots els seus. Em dol, està clar; però no sento cap vergonya per l'elecció a que es veu obligat a fer per viure. L'admiro i estic al seu costat.
Però barrejar un ofici qualsevol amb l'entrega del noi, del jove, de l'home a evangelitzar, em sembla no solament un absurd, sinó també una degradació en el sentit vocacional del sacerdoci.
En llegir-ho vaig pensar que seria el meu tema pel pròxim bloc. I ahir precisament, ja amb aquest propòsit meu per l'indignació que sento, llegeixo l'article, també en La Vanguardia, de la Pilar Rahola que respira exactament com jo. El titula: "Treball fix celestial". El resumeixo en una de les frases que exposa: "Aconseguir vocacions que prometen el pa terrenal i no l'amor celestial és una mica llastimós".
Ella agnòstica; jo creient. Arribem a la mateixa conclusió.
Montserrat Ribas

dimarts, 6 de març de 2012

SORPRESA

El títol respon al que vaig viure el diumenge pasat en el Palau de la Música assistint a la "Missió Metròpolis". Es tractava de la lectura de l'Evangeli segons Sant Marc amb interludis musicals. Em va atraure. Peró en ampliar-se la informació:  hi intervendria la Montserrat Caballé, (a qui van excusar per no poder venir. Gràcies a Déu! No era aquell el seu lloc) i que els lectors serien gent de "categoria"no em va plaure. Tota la meva primera atracció va canviar-se en una interrogació, per acabar en una objecció. Per què la Paraula de Déu havia de ser expressada al públic per gent preeminent, com qui organitza un gran espectacle? Jesus va escollir uns pescadors i gent anònima per a predicar el Regne, en el seu pas per la terra. Per què, ara, els seus seguidors (l'Església) ho feia d'una manera ben contrària? 
Però jo dec ser masoquista i vaig voler anar-hi per veure-ho directament i que la meva crítica (que ja intuïa, ja que vaig pensar que el títol del proper bloc seria "No, no i no". Em costa trobar títols; doncs bé aquest ja el tenia triat espontàniament).
I, senyors, vaig tenir la sorpresa que res del que em temia va succeir. El Cardenal, de clergman, va passar pel passadís central sense cap sèquit ni ornamantació, quan ja les llums estaven esmorteïdes i va seure en un seient. Una orquestra va obrir l'acte amb música sacra i Bach fou el que més van interpretar, en intervals de silenci de la lectura de Marc. Un cor també hi intervenia. Les lectures, per part de persones de la societat civil (la majoria locutors de radio i presentadors de televisió que tenien bona dicció)  davant d'un faristol central s'anaven succeint. Escolliren parts del text. Els capítols de la Crucifixió foren tres els qui els llegiren, (com estem acostumats en l'Ofici del Divendres Sant). Les Set Paraules foren interpretades en forma de cant  pel qui llegia les paraules de Jesús. També sortiren, quedant en un racó de l'escenari, personatges, com els del Sanedrí, Herodes, Maria Magdalena, etc..., vestits com qui representaven. Però sense parlar. Molt encertada l'exclusió de la persona de Jesús. Aquests personatges entraven i es retiraven en moments breus i determinats. Quan es llegia la mort en la Creu, les dones travessaren l'escenari amb un llençol blanc que col·locaren en una creu de dos troncs d'arbre que una persona aguantava. I s'arriba a la ressurrecció. Ara la que llegeix és una nena amb túnica blanca, il·luminada per focus, en la part alta, sobre dels músic, mentre aquests i el cor entonen l' "Al·leluia.
Fet tot amb molta dignitat i senzillesa, en el marc tan bell del Palau, en un silènci absolut per part del públic que omplia el recinte durant les gairebé dues hores que va durar, sentir la Paraula de Déu com a gran i gairebé única protagonista em va emocionar.
Unes breus paraules del Cardenal que es va acostar al faristol de l'escenari fou la cloenda de l'acte.
Una petita crítica per part meva: tots els que hi intervingueren s'ajuntaren a primer terme dalt de l'escenari i la gent va aplaudir. Si voleu, s'ho mereixien, però penso que no era moment d'aplaudiments. El final devia ser en silenci i interiorització.
Vaig sortir al carrer molt emocionada, amb un aplaudiment intern a les Paraules de l'Evangeli, que de manera tan harmoniosa havien calat dins meu.
Montserrat Ribas

dijous, 1 de març de 2012

AVORRIMENT

Vull parlar d'un detall que es dóna en els innombrables Premis que s'atorguen a la indústria del cinema i, per tant, a les pel·lícules. Recentment, que si els Gaudí, si els Goya, que si els Oscar. Ja no parlo d'altres festivals existents, com el Festival de San Sebastià, de Valladolid etc, etc...
No en parlo en contra. Els que hi van estan molt contents (amb les seves enveges obligades, suposo). I els que no entrem en aquesta gran afició (em refereixo al gust i la possibilitat, està clar!, en assistir a un d'aquests festivals), no mirem la tele i tan contents. Jo, em compto entre aquests darrers.
I, a més vull remarcar que el cine pot donar lloc a veritables  obres  d'art. Estic, doncs, a favor de l'increment de les pel·lícules.
Dit això vull referir-me al títol que encapçala aquest breu escrit. Que com puc jutjar si dic que no miro aquests programes? Bé, algun moment, per curiositat, i per veure si la projecció ha millorat (al meu gust) l'encenc de manera intermitent. I com que no he sentit l'encapçalament em desoriento: no sé si el premi aquell que dóna lloc a emocions, plors, abraçades... és per a la millor maquilladora o per la millor actriu o pel director/a que ha fet la pel·lícula guanyadora. No tinc res contra les maquilladores,  però no és el meu fort ni del meu gran interès.
Però no volia expressar totes aquestes desorientacions, sinó l'avorriment que experimento quan veig i sento l'expressió de cada guardonat en rebre l'estatueta pertinent. Tots diuen el mateix! Que si molt contents, que dóna les gràcies a tots els que han col·laborat amb ell i ha fet possible el premi, que si el dedica a tal o qual familiar, etc... I no diguem res quan els guardonats són vàries persones! Perquè en aquest cas es duplica o triplica la mateixa cantarella de manera continuada.
Jo només demano una mica més d'imaginació.
Montserrat Ribas