KIESLOWSKY

Krzysztof Kieslowsky fou un gran director de cine polonès. Morí el 1996, als cinquanta-quatre anys, a Varsòvia. Ens ha deixat obres extraordinàries, com "Blau", "Vermell" i "Blanc" (les he escrit en l'ordre de la meva preferència), que han arribat a les nostres pantalles. I d'altres.

Quan l'amic Arnau Olivar, gran escriptor cinematogràfic, em parlà i deixà els vídeos sobre "Els deu Manaments", obra realitzada l'any 1988 per l'esmentat autor, ja vaig qualificar a Kieslowski com un autor excepcional. Aquesta obra és l'objectiu d'aquest breu escrit. La vaig veure aleshores, ja fa uns anys, i em va impressionar.  

El millor regal que els meus fills em feren, aquest any per Reis, va ser l'obra amb els deu vídeos (cada un dedicat a un manament). Recordava encara el primer per l'impacte que em va produir, en el seu moment. I ara l'he tornat a veure i el xoc i la impressió s'han repetit. Porta com a títol: "Sóc el Senyor, el teu Déu".

Aquells deu manaments que estudiàrem a la classe de religió al col·legi i que els seus enunciats els tenia relegats, no els seus continguts, els he substituït  per aquesta magnífica obra que ens els mostra amb històries adients, profundes i colpidores. 

Avui només puc parlar del primer, perquè s'han d'espaiar les succesives històries, ja que el contingut dóna lloc a reflexionar amb una profunditat extrema.

Aquest primer ens presenta l'anècdota d'un pare i un fill, magistralment interpretada, que viuen en un barri de Varsòvia. La mare és morta. La conversa entre el pare (no creient) i el nen sobre la mort és impressionant. La trama consisteix en que, després de consultar els aparells electrònics adients, pare i fill arriben a la conclusió que la temperatura és suficient per poder anar el nen a patinar sobre el llac glaçat. Ja des d'un començament hi ha una figura misteriosa (un pobre, un pastor, un àngel?) que fa foc en un racó del llac. De sobte es veuen ambulàncies, equips de salvament que es dirigeixen a un punt determinat del llac, on el glaç ha cedit. La contenció, el silenci dels que observen, pare inclòs, l'operació de rescatar al nen mort és esfereïdor. T'uneixes a aquell silenci sentint-lo en el teu cor.

Cal recordar el foc que ja s'ha extingit de la petita foguera feta per aquell personatge desconegut.

Els càlculs del aparells per a saber l'estat del glaç han sigut tergiversats per quelcom superior al pensament humà: Déu.

Montserrat Ribas

LA SITUACIÓ CANVIA

Sí, canvia a mida que et van augmentant els anys. Rellegeixo el meu llibre: "Fer-se gran" i em reafirmo amb la idea  principal de que, encara que les forces minven, he d'anar endavant, mentre pugui. (Això ho tinc que repensar cada matí). Perdoneu el protagonisme que empro, però m'és necessari.

I amplio el tema. Tinc el costum (bo o dolent?) de fixar-me en les edats de la gent que figuren en les esqueles i no m'impressionen ni en un sentit ni en un altre. Per cert que aquests mesos es multipliquen els decessos i tinc molta feina en anar desxifrant-les... Voleu creure que no m'impressiona a nivell personal?. Penso que ja he tingut moltes vivències que formen un conjunt positiu. I que, potser, ja descansaria de tot aquest batibull que ens envolta. Recança pels que deixaré i joia pels que trobaré (perquè els trobaré!). Em digueren gent pròxima  a l'amiga Roser Bofill, que en els seus darrers dies comentava: "No sé si tinc més ganes de trobar-me amb Déu o amb en Llorenç (el seu marit)". M'entendreix aquesta disjuntiva... Gràcies, Roser.

Acabo el que pot semblar pessimisme, per fer saber que sento l'optimisme buscant  sempre un objectiu nou, divers, el que les circumstàncies físiques em permetin, però que, sense adonar-me'n em sorgeix si poso atenció a tots els actes per mínims que siguin que se'm presenten. I en dono gràcies a Déu.

Casualment, ahir, en La Vanguardia, vaig llegir que Günter Grass, premi Nobel alemany de Literatura, ara, als seus 86 anys diu adéu a la novel.la, objectant que ja no té temps. Però pel que fa a la creació artística, diu que la cosa continua: dibuixos, aquarel·les, poemes... Precisament ho llegia (tinc la mania de llegir el diari a la nit, quan ja he sabut per altres conductes, durant el dia, les principals novetats. I sé que ho seguiré fent. Genio i figura...) quan  pensava en el tema que l'endemà escriuria en un bloc (aquest)  i em va anar com anell al dit. Ja podeu pensar que no faré ni dibuixos, ni aquarel·les ni poemes... Però sí tinc "in mente" algún afer que em farà continuar la vida amb il.lusió i optimisme.

I, a més, en aquests moments, tinc una llista bastant extensa d'amics malalts que vull anar a visitar. I no amb un altruisme total, com pot semblar, ja que la companyia ens la farem mutuament.

He anat escrivint el que penso i em dic a mi mateixa. Potser us he donat la llauna? I'm sorry,,,

Montserrat Ribas

MEDITACIÓ

Estem començant un any nou. Jo ja n'he començat tants...
Propòsits, benevolència, objectius, treball, amistat, superació... En tot això penso en aquestes dates.

I quantes vegades no ho he complert! Bé, no vull fer un exàmen de consciència obert al públic. Pel bé d'ells i meu. Però sí vull parlar de quelcom que hi té afinitat. I que he pensat avui. 

En la meva lectura espiritual matinal, que m'aixeca els ànims quan estan baixos o quan continuen baixos,  i com a persona de tradicions arrelades que sóc, he llegit el quadern Eides nº 68: "El creixement espiritual" escrit per Jaume Roig, sj. El darrer capítol, que titula: "De la santedat desitjada a la pobresa oferta", una pàgina en la que diu moltes coses en poques paraules m'ha cridat fortament l'atenció. L'he rellegit tres vegades, perquè anava dirigit avui precisament a mi. Em costava agafar l'empenta optimista de la situació vital en que em trobo. He pensat i he calibrat com no lluito sempre per remontar aquests moments baixos que pateixo en la meva vellesa, com no sé sempre somriure interiorment en la soledat que algunes vegades visc (per ser sincera he de dir que són pocs), que el meu optimisme trontolla a vegades... (i continuo pensant que es pot i deu assolir, malgrat tot...)  

Copio un petit paràgraf: "No serem el deixeble model que ens hauria agradat ser, però podem ser la debilitat, la fragilitat  en la qual Déu irradia el seu amor, la pobresa transfigurada pel poder de la gràcia. Per a ser-ho només ens cal no tenir res més a oferir a Déu que la mateixa pobresa". 

I aquesta pobresa, que es tradueix en la tristor que no sé esbandir sempre, en aquests moments de pessimisme vital, ha agafat un sentit positiu, que m'ha cambiat els ànims i m'ha aportat joia i pau, ja que Déu roman fidel i em demana la meva humil disponibilitat en acollir-lo. La pobresa d'aquests moments oferts a Déu m'aporta intents nous d'optimisme en tots els camps de la meva vida.

Montserrat Ribas