diumenge, 24 de novembre de 2013

EL MEU GERMÀ MANUEL

Érem quatre germans. Ja només quedo jo. Però amb la joia d'haver format part d'aquest quartet tan estimat.
I, ara vull referir-me només al gran, en Manuel, que va morir el 17 de març darrer.
Fa un parell de dies li van retre un homenatge un conjunt d'entitats, l'Institut d'Estudis Catalans, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori, l'Agrupació d'Urbanistes de Catalunya i l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. 
Van parlar d'ell i el seu treball infatigable (!) diverses persones representants de les anomenades entitats. Van destacar tots i cadascun  dels ponents el seu fecund i tenaç treball que havia dut a terme en tota la seva vida. I que l'urbanisme va ser l'innovació que va aportar després d'haver fet un curs especialitzat, en acabar la carrera, a Brussel·les, per recomanació del nostre pare, també arquitecte, impuls del qual jo desconeixia la seva procedència 
Alhora es projectaven en una gran pantalla diverses fotografies d'ell i de le seves obres (el temps no va donar per a poder presentar-les totes).
Jo, asseguda en una butaca, vaig seguir tot l'homenatge amb una emoció interna, que em va provocar unes llàgrimes en començar i veure la primera foto d'ell que es va projectar. La sessió va durar gairebé dues hores, que em semblaren dos minuts. Elogis, treball ben fet, honestedat, humilitat, puntualitat, ordre rigurós en l'horari de les classes....
Vaig conèixer coses noves, però la seva manera de ser que el va portar a assolir tot el que exposaven no em va sorprendre. 
A un ponent a qui l'hi havia suspès en una ocasió, li va explicitar: "Com que vull que siguis un bon arquitecte, et deixo que ho reforçis pel setembre". Delicadesa en notificar-l'li. Puc afegir aquí un comentari que es va fer: no deia mai cap paraula gruixuda. El recordaven, com a màxim amb aquell: "home..." dit en un to determinat que expressava la no conformitat. (Aquest "home..." també l'emprava en converses familiars).
A la vegada que escoltava tot el seu tecnicisme del que no n'havia parlat mai amb mi, anava recordant fets i situacions familiars de la nostra convivència. Ens portàvem uns cinc anys. Ell va ser el primer nét de la saga Ribas-Casas i, per a tots nosaltres era "el nene an" (no crec que necessiti traducció la parla infantil). Era  el germà amb qui més em vaig  avindre. Bastant reservat. Però ens enteníem, si més no ens intuíem... Recordo dues formes de taquinar-me: torçar-me el braç endarrera tot cargolant-lo i el "turment xino" que ell anomenava, que consistia a estirar-me a terra, subjectant-me els dos braços i  seu  cap rebotava sobre el meu cos. Nimieses, però els crits i les rialles s'entrecreuaven. I jo, ara, penso que era una demostració d'afecte.
Anant una mica més endavant en el temps, penso que suposàvem que escolliria la vida religiosa. La Missa diària, potser per l'exemple del nostre pare, ser president de la congregació dels Antics Alumnes, etc... Però no va ser així. I va aparèixer l'Anna Maria, la dona estimada de la seva vida des de que la va conèixer fins ara, i ja per sempre. Ell era feliç i això m'entendria.
No acabaria mai si anés deixant pas a tots els records d'aquell temps. Una última anècdota s'imposa: li va costar molt aprovar el dibuix, assignatura molt forta dels primers anys de la carrera en aquells temps. L'àvia materna, amb qui vivíem, comentava a cada entrebanc: "Hi ha algú que et vol fer la patota" I un dia a l'hora de dinar, sense cap previ comentari d'ell, davant del plat de l'àvia hi havia un escrit que deia: "Avui no m'han fet la patota". 
Manuel, ara parlo amb tu. Et felicito perquè has fet una esplèndida carrera professional i perquè  has format una gran família molt unida que t'han estimat i t'estimen molt. Tímidament però fortament, jo m'adhereixo a aquest sentiment.

Montserrat Ribas 




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada