diumenge, 28 d’abril de 2013

SIXENA

A "La Vanguardia" del dia 16 darrer, amb el títol de "Les beguines apaguen el llum" arran de la mort de l'última beguina del món, en el meu cap hi va haver un creuament amb una vivència meva de l'any 2001. (Aleshores no escrivia blocs i va quedar per mi sola el seu ressò).
Fa uns trenta anys que en un lloc determinar de Bèlgica vaig visitar un "beguinatge". Dins del turisme que m'havia proposat, hi figurava conèixer un d'aquests llocs, que es trobaven a Holada i Bélgica principalment. Els primers daten del s. XIII. Era un lloc on una comunitat de dones, que vivien en cases individuals i es dedicaven a l'estudi, la caritat i l'oració. Portaven un vida religiosa sense renunciar del tot a la seglar. I, paradoxalment, eren dones que allí se sentien lliures. Eren aquells temps que no tenien més opció que lliurar la vida a l'home o a Déu. (Em vaig llegir a fons l'article en qüestió...).
L'any 2001 (no sé precisar més, però Déu n'hi do per la meva memòria) vaig anar amb una amiga al Monestir de Santa Maria de Sixena (ho he traduït al català.). Pertany a Osca i el nom és "Sigena". L'amiga s'oferí a fer la visita, ja que ella ho coneixia i tota la seva família era amiga de la Priora (no sé ben bé si aquesta és la designació de l'alt càrrec). Aquest Monestir o Priorat el fundà la muller d'Alfons II el Cast, el 1188. Com es pot comprendre el monestir i la comunitat han patit moltes vicissituds al llarg dels anys, de manera que abandonat en diverses ocasions va acabar bastant malmès. I amb l'ajut de les entitats civils s'inicià una reconstrucció i van passar a ocupar-ho el 1985 una comunitat de monges, provinents, crec, de França i que estaven, interinament, a Barcelona. És un edifici digne d'admirar, encara que no estava del tot reconstruït  (no hi he tornat, per tant no puc parlar del seu estat present). L'ocupen monges de l'Orde de les Germanes de Betlem i de l'Assumpció de Maria (per mi desconegudes fins aleshores).
Ens van acollir amb molta amabilitat i hi pernoctàrem en un petit edifici que té aquesta finalitat. Allí ens serviren també els àpats i la Priora ens acompanyà amb la seva presència i conversa. Degut a l'amistat de la meva amiga amb elles, jo vaig poder conèixer-ho més a fons.
El que més em va cridar l'atenció (i és la guspira que m'ha saltat llegint l'article del diari esmentat) va ser una part nova que estaven començant de cases petites posades en cercle, per viure-hi només una persona,.Una caseta estava més avançada i ens la van ensenyar: una cambra en la planta baixa, una escala i un lavabo (i para de comptar...) i seria habitada per una monja. Complet silenci, doncs. Els hi portaran el dinar fet (feina manual nul·la, vaig pensar...). Es retroben totes a la Missa matinal i a cada lectura de les hores litúrgiques. I continua el silenci. Només una tarda, a la setmana, (sí, he dit a la setmana),passegen pels voltants i poden parlar entre ellles.Tenien, aleshores, moltes vocacions de noies joves, la majoria aragoneses. 
No sé per què vaig sortir d'allí amb el cor encongit. No jutjo res. Però aquest extrem d'incomunicació no em va agradar. Ja sé que molts podeu opinar que jo no tinc la vocació adient. I que es deuen sentir molt unides a Déu. Però...

Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada