tag:blogger.com,1999:blog-60488868416845376882024-02-20T19:10:27.935+01:00VIURE I CONVIUREEn aquest bloc compartiré els meus records, experiències i pensaments.Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.comBlogger199125tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-17362926717964068982019-10-11T20:01:00.000+02:002019-10-13T14:15:20.238+02:00QUÈ PUC FER?Ben poca cosa. Però, si més no, estar al tanto del meu voltant i viure i conviure al màxim el que m'ofereix. He experimentat en mí el que això pot dir-me i ja tinc la resposta.<br />
Fa pocs dies anant pel carrer caminant, com els metges m'aconsellen, veig un noi que tot mirant-me somrient se m'acosta i em diu: "Sóc en X. de Càritas!" El reconec i el saludo agraïda per la seva simpàtica exclamació. "Montse, m'has donat l'alegria del dia d'avui en trobar-te ". Jo he sentit la mateixa sensació per la trobada. Parlem un moment de la seva feina, de mí i ens acomiadem contents, Torno a casa. La soledat és la mateixa. Però alguna cosa ha canviat en mi: m'he sentit fortament acompanyada. Per unes paraules? Un gest? Sí, tant sols per això? Doncs, sí. Tant sols per això. I torno cap a casa amb aquest aprenentatge de quelcom molt simple i, a la vegada molt tendre.<br />
I aquests dies la trobada va calant en mi. I estic més contenta i acompanyada. . I ja sé què fer amb els del meu voltant.<br />
Montserrat Ribas i PieraMontserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-15330880851106729342019-09-21T19:12:00.001+02:002019-09-21T19:12:08.038+02:00MINÚCIESEstic cansada, veritablement cansada de sentir parlar, de trobar notícies sobre la igualtat de gènere, el feminisme i companyia, els assetjaments envers les dones... Ho sento molt; però això no és viure...<br />
I, sense voler jo també caic en aquest parany. Perquè volia parlar sobre una petita minúcia que va en aquest mateix sentit.<br />
Es tracta de: ei costum, acceptat per tothom com la cosa més natural del món, de dirigir-se o simplement narrar oralment o per escrit, primer en la versió masculina i després en la femenina. I està clar, a continució han de venir adjectius, pronoms, etc..., en la versió que que li demani aquesta primera paraula. M'explicaré: "benvinguts / benvingudes". Per què no invertir els termes?. I tots tan contents/contentes (segueixo aquí l'ordre que es fa i jo ataco).<br />
I en la revista d'Òmnium, que vaig rebre ahir, vaig trobar un article que canviava aquest ordre que critico i vaig llegir: "elles i ells" o alguna cosa similar. Vaig repirar fons.<br />
Efectivament és una minúcia. Però que jo crec que per aquí es comença. És el que jo crec.<br />
Montserrat Ribas i PieraMontserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-7851544642490772102019-06-23T13:52:00.000+02:002019-06-24T19:19:45.325+02:00ACTIVITAT<div style="text-align: justify;">
Sí, quan més penso que m'ha arribat el temps de la inactivitat i repós, més constato que estic equivocada. I ho descobreixo en el meu sentit vital. Tornar a anar a dormir després d'un dia de "dolce far niente" per part meva, em dona una sensació de fracàs i desencís de la vida que porto. No vull fer drames, però ahir em vaig sentir més animada per haver escrit una carta a un amic. Sí, només una carta a un amic. Però vaig pensar en que tindria una alegria en llegir-la... O fa dos dies quan vaig anar a casa una amiga que ja no camina... Tot tan poca cosa, però que em fan sentir viva i normal com la resta de la gent.<br />
Total, que si em creia que el descans i el repòs (que no els deixo de banda) eren la meva única actuació possible veig que només una certa "activitat" tot pensant en els altres pot tenir tal nom en la meva situació actual.<br />
I en aquesta classificació vivencial, tot estant asseguda i descansant, hi programo llegir certs llibres vitals, com és llegir la Bíblia. Ara l'he acabat. De la primera a la darrera pàgina. És Paraula de Déu. Crec que no cal més recomanació. He redescobert les darreres "cartes" i l'Apocalipsis final que ho tenia molt oblidat. Sento vergonya de que he passat tants i tants anys sense aquesta lectura completa.<br />
Veig que tots els meus blogs estan impregnats d'un cert aire trascendent. Voldria dir: "ho sento". Però crec que és el "leif motiv" del meu moment actual. I aquestes reflexions em donen una certa serenor i més i més estimació vers tot el que m'envolta.<br />
Montserrat Ribas i Piera<br />
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-86893134039698307902019-05-07T14:27:00.000+02:002019-05-07T19:06:36.717+02:00LA SOLEDAT<div style="text-align: justify;">
Fa dies que llegeixo al diari un anunci (de no sé què) on una dona gran expressa:"no hauria pensat mai que el pitjor de ser gran és sentir-se sola" ( no sé com ho expressa, però el sentit és aquest).</div>
<div style="text-align: justify;">
Efectivament ho vaig experimentar, ahir a la tarda, quan vaig rebre una trucada telefònica d'una amiga a la que no veia des de feia temps i em va proposar una trobada a casa meva d'un grup d'amics amb qui ens uneixen unes trobades, de ja feia uns anys, dirigides pel P. Ferran Manresa, i que tots recordem amb goig i simpatia. Jo estava envoltada de llibres, tele, sudokus i pensava passar la tarda amb aquesta companyia. En el fons em trobava sola. Però he d'acceptar el que em dispensa cada dia...</div>
<div style="text-align: justify;">
Aquella trucada em va capgirar el meu pensament de la soledat en que em trobava. Va ser com una alenada d'aire fresc. No estava sola. Algú em recordava i a més, en nom d'un grup d'amics. </div>
<div style="text-align: justify;">
Unes paraules podíen canviar el sentit de la meva vida. I el van canviar. Em vaig sentir molt unida a l'anunci del diari esmentat.</div>
<div style="text-align: justify;">
I vaig reflexionar més àmpliament en el sentit que penso: encara tinc una feina positiva a fer al llarg de les meves hores, dels meus dies, que poden sentir-se buits, però no són tals. La idea és fer sentir companyia a tants amics que poden estar isolats i, a la vegada, capgirar la meva possible soledat és el meu repte actual. (Vull fer un incís aquí: Els meus fills em fan molta companyia. Ho reconec. Però sóc insaciable en aquest sentit).</div>
<div style="text-align: justify;">
I una vegada més penso que les petites coses observades amb deteniment, són lliçons que hom rep en el decurs de la vida, fins i tot quan tot sembla finit pel replegament físic que hom pateix.</div>
<div style="text-align: justify;">
I són font d'alegria.</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-24151179619476922642019-03-23T20:30:00.005+01:002019-03-23T20:30:52.275+01:00VIDA ETERNA<div style="text-align: justify;">
Hi ha temes que, ara, a la meva vellesa, trobo que m'urgeix pensar-hi. I són aquestes dues: la creació i la nostra fi. M'apunto a conferències amb un títol que va en aquestes direccions. </div>
<div style="text-align: justify;">
I, recentment, vaig assistir a un breu curset del P. Víctor Codina, S.J. I vaig comprar el seu llibre "El cielo, esperanza y compromiso". I entra dins de les meves expectatives. Endavant!<br />
<br />
A continuació copiaré les frases del llibre en qüestió que més m'han interessat: I ho faré en castellà, com està escrit en l'original:<br />
"Qué es la vida eterna? Es el símbolo de la realidad divina a la que nos orientamos. (...) Y como el cielo es el término de la vida que esperamos, es importante saber en qué consiste el cielo según la Palabra de Dios, pues estamos ante un misterio respecto del cual, lo más obvio sería guardar silencio, pues el cielo es <<lo que ni ojo vió ni oido oyó, pero Dios preparó para los que le aman>> (1Cor 2,9) (...) El cielo no es un lugar, sino la situación en que se encuentran quienes están en el amor de Dios y de Cristo. Es la realización de todas las esperanzas y utopías humanas.<br />
La vida eterna no es, pues, simple conocimiento de Dios, sino comunión con El (1Jn 1,3); es la plenitud del amor (1Jn 17, 26). (...) Ahora somos herederos de la vida eterna en esperanza."<br />
<br />
Totes aquestes disquisicions m'omplen el cor i em donen tema per pensar de manera esperançada. Però tot es deriva d'unes primeres frases del llibre que, intencionadament, he deixat per a copiar en darrer lloc. I són: "Para los cristianos solo hay una vida: la que nos fué dada al nacer, pero esta vida continua. (...) No deberíamos de hablar de "otra vida" (...) No podemos oponer cielo y tierra, sino ver el cielo como la plenitud de lo humano."<br />
<br />
Ja no cal afegir-hi res. Cal pensar, Y esperar a conèixer aquesta trobada amb Déu que ens espera. El nostre cel és Jesús. però aquesta nostra trobada comença ja aquí i ara.<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera<br />
<br />
<br />
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-60668683462251134362019-01-21T18:43:00.000+01:002019-01-22T20:56:42.493+01:00VIDA I FE<div style="text-align: justify;">
Crec que el tipus de fe que hom pot posseir al llarg de la seva vida té diferents etapes. En un principi, si hom viu en una família cristiana i ha tingut, també una educació religiosa, pot sentir-se fidel a un sentit marcat per una sèrie de veritats en aquest aspecte.</div>
<div style="text-align: justify;">
Després ve l'etapa d'haver de lluitar una mica perquè no encaixa la racionalitat humana amb alguna de les veritats acollides alegrament. Però amb una certa "humilitat" i amb l'ajut del Senyor es pot anar vencent els dubtes i hom va acoplant-se al que li ensenyaren i s'havia acollit, alegrament, en un principi. </div>
<div style="text-align: justify;">
A les meves velleses, els dubtes o interrogacions que es plantegen són amb unes característiques ben diferents. Penso que vénen en unes direccions ben oposades. Són sobre els principis de les coses creades, és a dir, sobre cóm i perquè ha començat, o no ha començat, si no com s'ha desenvolupat tota la creació, la seva ordenació vital, el desencadament de la nostra pròpia vida i el seu esdevevenir. Però contestant en positiu, no tinguem por. El Senyor és el nostre Pare, qui ens espera. Ens estima i estimarà sempre. Per tant, ens ajudarà sempre. I aleshores ho entendrem tot. Mentre, confiem en Ell.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tono a recórrer a la "humilitat" que hom necessita per acceptar "que la ciència no resol els misteris i </div>
<div style="text-align: justify;">
i que els millors teòlegs es pleguen finalment al que és senzill" com ho comenta en el <i>Catalunya Cristiana </i>del 9 de desembre passat el periodista Antoni Coll.</div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-37778995143760654162018-11-30T12:58:00.001+01:002018-11-30T18:30:32.180+01:00ESCLETXA DE LLUM<div style="text-align: justify;">
Estem vivint un época molt negra. Els nostres hereus en el temps ho apreciaran com època desastrosa, i nosaltres també ho vivim així. I ens dol. </div>
<div style="text-align: justify;">
Les notícies que ens arriben, per la premsa, per la televisió, per les converses entre amics..., ens van, reiteradament, enfonsant, presentant-nos un món que ens envolta ple d'odi, malestar, sofriment,...</div>
<div style="text-align: justify;">
Les froneres que es tanquen davant de gent que pateix, que tem per les seves vides, el mar que engoleix tanta gent que només busquen una vida digna, les barraques on es refugien tantes i tantes famílies que perden la seva petita llar, els nens sense referents familiars...</div>
<div style="text-align: justify;">
I el pes de tantes vides truncades que ens colpeixen diàriament. No estem entre els que ho pateixen però, per mínims sentiments que hom tingui, se sent ultratjat de pertànyer a la raça humana que ás capaç de tantes i tantes barbaritats...</div>
<div style="text-align: justify;">
I, de sobte llegeixo unes breus línies d'un "Full dominical", que m'arriba a les mans, amb un cert retard. I parlen d'un matrimoni, que tenint dos fills ja, adopten tres nens, abandonats o que han perdut els seus pares i que són discapacitats (física o psíquicament) !! </div>
<div style="text-align: justify;">
La noticia es filtra dins el meu cor com un escletxa o raig de llum que inunda el meu sentiment i el meu pensament.</div>
<div style="text-align: justify;">
No està tot perdut entre nosaltres! Hi ha qui ens fa reviure. I una certa pau ens acompanya. No tot està perdut! </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera </div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-68196750960783810462018-10-31T18:28:00.001+01:002018-11-01T13:30:10.093+01:00FRASES Una frase que em commocionà va ser: "El nostre desig intel·lectual és viure intel·lectualment, això és, penetrar cada dia més en el goig de viure", paraules del Cusano (Nicolàs de Cusa, filòsof del s. XV). La vaig llegir en una biografia : "Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona" (Ed. Centenari) d'Agustí Pons, fa pocs dies.<br />
Quan arriba la nit, després d'un dia sense fer massa coses, ja que a la meva edat ("els tinc tots", responc quan em pregunten els anys) la vida és molt limitada, però que tot i així passa molt ràpidament, amb un cert desànim si no he pogut sortir del meu aïllament, amb una sèrie de preguntes que m'he formulat, sense tenir respostes per a tot, i malgrat tot això, intento situar-me en un posat esperançador, em sento acollida pel Pare del Cel que m'espera... i em trobo amb la frase que encapçala aquest escrit. Tot el negatiu es capgira dins meu: Gràcies, Senyor!<br />
Crec que no arribo a viure 'intel·lectualment' però accepto que tinc molta curiositat per tot el que m'envolta. I això, dins el marasme del meu pensament, m'aporta una certa joia. I m'aferro a ella. I en dono gràcies a Déu!<br />
Portada també per aquesta curiositat que viu en mí assisteixo a un curs sobre "el temps".<br />
I concretament en la conferència del dijous passat, a càrrec de Núria Martínez-Gayol, ens va venir a dir:<br />
- L'amor és l'únic capaç d'omplir l'eternitat.<br />
- L'última paraula no la té la mort. Està per sobre l'amor.<br />
- Déu crea per amor i ens promet l'eternitat.<br />
- Només tenim una vida, que és aquesta, que és eterna.<br />
M'aporta molt anar a escoltar frases i frases. Em fan rumiar. M'acosten a Déu. Em donen pau i goig.<br />
Montserrat Ribas i Piera<br />
<br />
<br />
<br />
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-3666154412309533662018-10-13T18:03:00.000+02:002018-10-14T19:40:24.082+02:00ECOLOGIA<div style="text-align: justify;">
No recordo haver sentit parlar massa (per no dir mai) sobre aquesta paraula "ecologia" en el aprenetatge per entomar la vida, o sigui, ni en la meva infancia ni joventut. I, ara, ja gran, en sento parlar molt.</div>
<div style="text-align: justify;">
En aquest aspecte, doncs, em trobo descolacada, és a dir incòmode. Sé el que vol dir, però no sento la importància que avui dia se li dóna.</div>
<div style="text-align: justify;">
Per tant, per paliar aquest dèficit vital, estic en situació d'aprendre... I seguint aquest desig quan vaig saber que la inauguració de l'any (escolar per a grans) havia preparat la Fundació Joan Maragall amb el títol de "Ecologia integral", a càrrec del Monjo de Poblet, Lluc Torcal, físic. I hi vaig assistir. Ens va parlar d'ecologia integral (va posar força en aquest títol complet) i ens va adreçar a la carta del Papa Francesc "Laudato Si'" , en la que el Papa ens recorda que "no tan sols vivim en la natura sinó que en som una part ". Això pensat seriosament ens obra una dimensio: creació- natura, és a dir com ens afecta tot el creat que ens interpel·la molt directament.</div>
<div style="text-align: justify;">
I l'ecologia integral ve definida en l'article de "Catalunya Cristiana" del 16 de setembre d'aquest any, com a comentari de la carta del Papa a la que m'he referit, a les següents dimensions: medambiental, econòmica, social, cultural, de la vida quotidiana, de l'espai vital, i de la persona. (Crec que Déu m'ha d'allargar la vida per tenir temps de profunditzar tot això). </div>
<div style="text-align: justify;">
I com a final de l'explicació en l'esmentat article, se'ns pregunta: "Hi has descobert cap novetat en l'ecologia integral tal com ho ha fet el Papa Francesc?" i "Què caldria eliminar perquè el teu entorn fos més ecològic?"</div>
<div style="text-align: justify;">
A pensar toquen...</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-56658135709912517912018-09-21T18:26:00.001+02:002018-09-24T10:15:01.028+02:00SORPRESATot i que ja ho sabia, ahir em va causar gran sorpresa sentir com em va rebre el Grup de Lectura de l'Eixample d'Òmnium Cultural.<br />
<div style="text-align: justify;">
Aquest grup ens reunim un cop al mes per comentar un llibre que en la darrera sessió ens proposen.</div>
<div style="text-align: justify;">
Fa dos anys que hi assisteixo. A l'estiu ens van proposar deu llibres. Jo en vaig llegir vuit.<br />
Anem a parlar de la sorpresa. La gent del grup van ser els protagonistes perquè gairebé tothom em coneixia. La reunió tenia lloc en el pis inferior d'una llibreria. Malhauradament l'ascensor estava espatllat aquell dia. Van ser 4 o 5 persones del grup que em comunicaren que, en saber l'averia, van pensar que seria una dificultat per a mi assistir-hi.</div>
<div style="text-align: justify;">
També els dolgué que no havia cap silló (per a mi) en la sala. Jo anava de sorpresa en sorpresa. Un senyor se m'apropà i amb molta cautela em preguntà la meva edat. I, a contiuació em digué: "Vostè és un exemple per a molta gent, per a molts de nosaltres..." Me'ls vaig mirar i no els vaig trobar massa més joves que jo, però vaig continuar rebent la benvinguda que m'expressaven. A l'anar parlant de cada llibre, sempre algú deia :"Montserrat, a tú què t'ha semblat?" Veritablement sorprenent. </div>
<div style="text-align: justify;">
I en vaig sortir contenta. Sempre he pensat que tenir en compte a l'altre té molt de sentit per a aquest altre i per a un mateix. I ahir, a més de pensar-ho, ho vaig viure. Cal estar atenta a tot el que ens aporta la vida. És gratificant per a nosaltres i per als qui ens envolten.</div>
<div style="text-align: justify;">
Pot semblar tot això una tonteria, però no ho va ésser per a mí. </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas Piera</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-24281119671078462212018-09-17T19:49:00.000+02:002018-10-03T19:04:38.574+02:00SERENITAT<div style="text-align: justify;">
"En març de 2013 vaig tenir un infart i em van dir que em moria. Vaig recordar una anècdota dels darrers moments de l'abat Escarré quan estava ingressat a la Clínica Platon. Un dels seus col·laboradors íntims li va preguntar si tenia por, i Escarré contestà: < Por no, el que tinc és molta curiositat.> Jo sento el mateix. Però crec que el que em vindrà després de la mort serà molt diferent del que he llegit i escrit, per tant, el que sento és molta curiositat..."</div>
<div style="text-align: justify;">
Aquestes partaules són les que va respondre Hilari Raguer a la pregunta que li feren: "A punt de complir els 90 anys, què pensa de cara a la mort i el llegat que deixarà?" (Catalunya Cristiana. Núm 2.029. 12 d'agost 2.018). Ho he llegit molt més tard. Recentment. Però la seva resposta m'ha colpit força. Canviar <i>por </i>per <i>curiositat </i>és molt esperançador. Penso que és el que jo també sento. No m' ho havia mai formulat. I vaig trobar la reposta molt adequada. I no és que me la vaig fer meva, sinó que he pensat que també ja era meva.<br />
Deixo de banda la por i continuo amb la curiositat. Serà la meva trobada amb el Senyor. Com? De quina manera?... (curiositat). La gran trobada es sosté sobre la fe que consisteix en la certesa de ser profundament estimats per Déu.( I punt, com es diu ara<b style="font-style: italic;"> ).</b><br />
<b style="font-style: italic;"><br /></b>
<b style="font-style: italic;"> </b>Montserrat Ribas</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-10508774318778380912018-06-30T14:38:00.002+02:002018-06-30T18:10:52.102+02:00L'OBJECTIU CRISTIÀ Seguint el meu costum d'assistir, a darrera hora de la tarda, a alguna conferència, taula rodona o presentació d'un llibre per concloure el dia pensant en alguna cosa que m'interessi i m'arrodoni el dia vaig anar fa pocs dies a la llibreria Claret on tenia lloc una Taula Rodona sobre : "Podem ser sants avui? Interpel·lacions de l' Exhortació del Papa Francesc 'Gaudete et Exultate' sobre la santedat en el món actual. En llegir el títol vaig pensar que hi aniria. Perquè penso, i no m'aclareixo, en que entre amics creients no arribem a parlar mai, o molt poc, sobre la santedat. Haver de ser l'objectiu de tot cristià. I silenci absolut del tema. En llegir, doncs, el títol vaig somriure i hi vaig anar.<br />
A més, tenia lloc en a la Sala Pere Casaldàliga de l'esmentada llibreria. En aquest lloc amb aquest nom raó de més per assistir-hi. La 'santedat' estava assegurada.<br />
Presidia l'acte en Joan Enric Vives, Bisbe Arquebisbe d'Urgell, i Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. I va dir, entre altres principis , que el Papa ens diu que tots podem ser sants, cal viure l'ordinari de forma extraodinaria (frase de Joan Maria Vianney), que la santedat és un camí per a tots 'sense gestos heroics', les benaurances i Mt, 5-7 , com a el tot de la prèdica de Jesús sobre aquest tema , destacant es paraules de Jesús "sigueu sants perqué jo sóc sant" (1Pe, 1,16), etc... etc...<br />
A continuació parlaren alguns interlocutos: una dona, mare de família i educadora, que com a tal exposà el seu punt de vista, un missioner claretià que parlà dels claretians que moriren assassinats en la nostra guerra passada, una monja teresiana, un informàtic i filòleg, membre del Moviment de professionals catòlics i un altre missioner claretià, resposable de l'apostolat dels Claretians de Catalunya. Tots parlaren des de la seva situació en la vida, sobre la santedat, en el sentit de poder-ho portar a terme tothom des de la seva vida.<br />
Me'n vaig anar contenta a dormir. Que cadascú pensi el que vulgui.<br />
<br />
Montserrat Ribas i PieraMontserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-50696696744880343042018-06-12T18:06:00.002+02:002018-06-12T18:06:42.278+02:00IMMIGRANTSDins de les moltes dificultats que es viu en el moment actual (moment que serà per sempre, recordat com moment històric que pateix l'humanitat) una de les que més m'impacten és la dels immigrants.<br />
La televisió, els diaris sempre m'ofereixen, d'una manera sentida i punyent, imatges colpidores i reals<br />
<div style="text-align: justify;">
d'un nou desastre, de nous fets que ahir, aquests nit passada o en una moment proper han tingut immigrants com protagonistes. I són situacions molt dures, deshumanitzades, terribles...</div>
<div style="text-align: justify;">
Aquell campament improvisat, aquell enfonsament en el mar, els nens, els nens... que criden perquè tenen gana, amb aquells ulls grans esverats i cadavèrics, els hospitals improvisats, aquelles mares que es veuen inútils davant les tragèdies que tots viuen... No m'allargo perquè són situacions que es repeteixen dia a dia i prou les coneix tothom...<br />
I veig en la premsa que un dia, aquell presenten el llibre "La inteligencia migratoria.- Manual para inmigrantes en dificultades."de Joseba Achotegui.- I hi vaig. No sé qui és aquest senyor però tant és!<br />
Per cert que recordo quan em trobo a la llibreria asseguda entre desconeguts que quan veia senyores o senyors en la presentació d'algun llibre nostre (Josep, Enric o meu) grans pensava que hi eren per a omplir la tarda i sortir de casa. Bé ja estic jo fent el mateix! Amb alguna diferència, però. Em fixo amb el tema i decideixo. El tema i poder estar entre gent és el que em decideix a sortir. Malgrat no conegui a ningú, el poder fer com tothom m'il·lusiona. Ja he après quelcom de nou i les meves apreciacions varien.<br />
M'ínteressa el que diuen. Arribo a sentir que la no admissió d'aquesta gent és un assassinat. En el grup de presentadors hi ha un immigrat: un home que es presenta com a tal i fa una breu ressenya del que va patir mentre era "un sense papers". Penso en la quantitat de gent enfonsada en el Mediterrani...i que s'han llançat a l'aventura per salvar la vida...<br />
Compro el llibre. En ell veig definit el seu contingut en aquestas frases que figuren en la seva "contra"¨: "He aquí una serie de estrategias emocionales, físicas y sociales para resistir y salir adelante en los contextos difíciles que viven los inmigrantes en el dia de hoy".<br />
Jo ja ho veig tot a distància. Peró m'ho fan veure una mica més a prop. I empatitzo.<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-24268720066502280282018-05-15T20:01:00.001+02:002018-05-17T08:17:57.172+02:00STEPHEN HAWKING<div style="text-align: justify;">
Vaig anar a una conferència sobre Stephen Hawking a l'auditori de la Fundació Joan Maragall. El conferenciant era en David Jou. Els dos "protagonistes" em mereixen tota la meva confiança. I, efectivament l'acte no em va decebre. Em va agradar molt, encara que no vaig entendre-ho tot. És a dir, no podria pas explicar tot el que es va dir. Però, repeteixo, em va agradar molt. </div>
<div style="text-align: justify;">
Vaig sortir contenta. Mentre existeixin homes com aquest de qui es parlava, la humanitat està sana, (encara que moltes vegades no ho sembli). Perquè si bé Hawking estava físicament acabat en vida, després d'una primera reacció interna i pessimista en aparèixer-li la malatia, la seva reacció vital va ésser positiva i amb grau extraordinari. Només veient la seva fotografía, el seu estat físic era d'una decadència total i amb totes les seves traves que arribà als últims temps de la seva vida fins i tot a no poder parlar, va estudiar en profunditat, arribant a poder ser un físic important i ha ajudat a accelerar i a descobrir veritats en el seu camp d'investigació. Va néixer el 1946 i morí aquest any, el 2018. Va viure, doncs, 76 anys amb una decrepitud continuada. Ningú creia que podria viure tant de temps. Jo crec que el seu interés per la física, un tema seriós, va contribuir a que la seva vida s'allargués.</div>
<div style="text-align: justify;">
En quant el conferenciant, ja l'havia sentit diverses vegades i aquesta tampoc em va decebre. És físic i poeta; ja està dit tot. En positiu. Només la seva presència física ja ens deixa entreveure la poesia, (que llegint-la ens ho corrobora). I la física... ens ho desmostrà en la seva exposició. Ens parlà (sempre referint-se al "mestre", que si forats negres, que si la radiació còsmica de fons, expansió de l'univers, que si l'energia fosca i acceleració...) Tocant el punt del que alguns diuen que hi pot haver altres universos, parlà dels àtoms de l'univers, els àtoms pesants i les constants físiques..., el canvi climàtic, la intel·ligència artificial...</div>
<div style="text-align: justify;">
Deixo de parlar del tema perquè no aclariré res de tot el que vaig sentir. Però havia après molt: que les tares físiques es poden superar de cara a viure amb intensitat, que el viure així, pel camí que cadascú se senti dirigit, és el que dóna vitalitat a la vida pròpia (perdoneu la redundància), saber apreciar el que un no entén és font de joia per a la pròpia intel·ligència, ja que això aporta un sentit de voler saber més i més...</div>
<div style="text-align: justify;">
Penso sobre això darrer que si em preguntessin el que he llegit en algunes intervius a persones importants i grans (lo d'important no és el meu cas, el segon sí) :"Vostè, de que es dol no haver fet en la seva vida?" Jo contestaria: "Aprendre, aprendre tot el que no sé".</div>
<div style="text-align: justify;">
Valia la pena o no anar a la conferència?</div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrar Ribas i Piera</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-70480178261206924982018-02-06T19:49:00.002+01:002018-02-08T18:10:59.478+01:00QUAN MÉS DIFÍCIL, MÉS FÀCIL...<div style="text-align: justify;">
El títol que acabo de posar em recorda un principi bíblic. </div>
<div style="text-align: justify;">
És així, tantmateix, el que vull exposar.</div>
<div style="text-align: justify;">
M'explicaré. Tinc temps, ara, per a pensar. I ho aprofito.</div>
<div style="text-align: justify;">
I penso molt en la maravella que és la Creació. I, a la vegada el gran misteri que suposa. Des de l'embrió que esdevé un ésser humà fins a les fulles de les plantes, que van creixent amb la forma adient per a esdevenir una planta més gran, però creix d'aquesta forma determinada que correspon al tipus de vegetal que és, com a la formació dels núvols i tot el que es va desenvolupant d'una manera ben organitzada... Tot és un misteri. És un pensament que em repeteix. Ja ho sabia, però ara hi penso sovint. Com mai.</div>
<div style="text-align: justify;">
I això em porta a concloure que si la creació és obra de Déu que ens està mantenint sempre, si sento, observo i no ho entenc, ni poc ni molt, tot el creixement de tot el que m'envolta: la vida humana, vegetal, animal... resulta en conseqüència, que quan <u>menys</u> ho entenc, és quan <u>més</u> fe tinc en tot el que m'és difícil d'entendre i em sembla que només per la fe ho acato: que Jesús es feu home, que María és verge, que Déu ens rebrà en el seu Regne per a tota l'eternitat, etc., etc... Bé, ¿per què no creure-ho, ja que hi ha tants canvis que els acceptem sense problemes i que ja vivim amb ells i en ells, dia a dia?</div>
<div style="text-align: justify;">
De manera, que quan més dificultats tenim a explicar-nos humanament el que ara ens envolta, ens porta a obrir-nos amb més facilitat a la comprensió de les dificultats de moltes Veritats Revelades.</div>
<div style="text-align: justify;">
I hi vaig pensant i em produeix alegria i pau.</div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-15645455386400543902017-11-19T18:09:00.003+01:002017-11-19T18:15:03.068+01:00LES MAINS...<div style="text-align: justify;">
El títol em ve d'aquella cançó d'un cantautor francès: "les mains dans les mains", que va agradar molt a en Josep i que ell hi afegia: "Montse, quan serem vells anirem així pel carrer". </div>
<div style="text-align: justify;">
Ara això no s'ha pogut complir per la seva mort. Jo estic sola, però el seu record m'acompanya i m'ha fet fixar-me en aquest detall.</div>
<div style="text-align: justify;">
Potser no té interès per a ningú però a mi m'ha tocat el cor veure tantes parelles joves, de mitja edat, grans i vells que van pel carrer donant-se la mà. </div>
<div style="text-align: justify;">
Us sembla una tonteria? A mi m'ha entendrit i m'ha arribat al cor. Estic cansada de tant assetjament aquests dies al diari. I de sobte sorgeix aquesta forma de mostrar-nos un amor net i esperançador pel sol fet d'expressar-nos-el amb aquests passejos agafats de la mà. </div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com2tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-68660357593725496262017-09-25T18:09:00.000+02:002017-11-29T17:46:15.919+01:00MOMENTS DECISIUS<div style="text-align: justify;">
Sent un estiu marcat per les converses sobre el referèndum amb opinions contradictòries, demandes de trobades, gent al carrer, invasió de policies..., arribo a Barcelona i no escric res sobre aquesta preocupació que ens envolta a tots per una banda o altra...Això no pot ser!</div>
<div style="text-align: justify;">
Entre els actes que es programen de cara l'1-O on es juga la nostra independència (?) i els de la Mercè, la nostra Festa Major, acabo ben atavalada. </div>
<div style="text-align: justify;">
Sobre els primers, veig clar que ens estan oprimint al negar la nostra llibertat per poder ser un país amb opinió. Deixeu que parlem i ens disposem a acatar el que surti, que haurà sortit per l'expressió de tots i cadascú! De cara als segons, només vull dir que el cartell de "la Mercè" és deplorable, tant des del punt de vista artístic, tant com per la seva intenció. Aqui hi ha una superficialitat tremenda o, potser millor dit, un oblit total del seus fonaments i intenció. Les festes tenen un sentit d'honrar la nostra Patrona, la Mare de Déu de la Mercè, i on es troba reflexada aquesta intenció? No serà en el cartell, oi? No intento fer passar per l'aro als que no pensin com jo, en aquest sentit. Que tothom pensi com vulgui! però que no esguerrin els principis de les tradicions!</div>
<div style="text-align: justify;">
He quedat molt contenta i agraeixo la pregària que un grup ha organitzat als Caputxins de Pompeia uns dies abans del 1 d'octubre. Que hi vagi qui vulgui, està clar. Però ens deparen una estona en la que s' acompleix el que se'ns va dir: "quan dos o tres estan reunits en nom meu, jo sóc allí enmig d'ells" - Mateu 18, 20. Això és definitiu!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera </div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-1644330971196161432017-09-19T19:23:00.000+02:002017-09-21T19:43:49.442+02:00ESTIMACIÓ FERMA He viscut aquests dies una situació que m´insta a que la comenti amb mi mateixa, ja que aquest és el lloc on em puc esbravar. A més, dins de la tristesa dels que la vivim, té el punt de bellesa just perquè ens emocionem i en gaudim.<br />
<div>
<div style="text-align: justify;">
Ella va patir en la seva joventut una feridura (ja sé que ara té un altra nom, però com que jo sóc antiga...) Es va recuperar molt a base de patir també molt. Em deia, però, que tenia l'espasa de Damocles a sobre. El seu esperit va ser sempre serè i optimista. Ella es trencà el fèmur fa un parell d'anys. Una segona caiguda la reté sempre immòbil, doncs els metges no veuen la possibilitat d'una segona operació. Ell feia uns sis anys (els temps que fixo per a cada esdeveniment és totalment insegur, però sí aproximat) pateix un començament d'alzheimer, que va avançant implacablement. També, doncs. assegut tot el dia en un silló. Però al costat d'ella!<br />
Hom pensa i aconsellen a l'esposa que en dies de festes familiars es deixi traslladar en cadira de rodes. Ella s'hi nega sempre i l'explicació de la seva negativa és: "No ens diem res però em mira i jo estic segura que sóc un punt de referència per a ell". És a dir, que no es mou del seu costat. Callada, somrient... se'l mira... I així passen els darrrers anys. Ella mor el 25 d'aquest mateix any. I, ell d'una manera inesperada, una neumònia fa que l'ingressin a l`hospital fa pocs dies i mor el darrer dilluns, 16 de setembre.</div>
<div style="text-align: justify;">
Jo crec fermament que ell, malgrat no poder dir res i que aparentment semblava estar absent, l'amor vers la seva esposa no s'havia trencat mai. I la va trobar a faltar...</div>
</div>
<div style="text-align: justify;">
Molt atinadament els seus fills fan constar en l'esquela: "...ens ha deixat per retrobar-se amb la seva esposa..."</div>
<div style="text-align: justify;">
És la victòria de l'amor sobre la mort!</div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera.</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-52293367123153602752017-04-29T18:47:00.000+02:002017-05-01T20:12:10.815+02:00Ellacuría i Cía.<div style="text-align: justify;">
Vaig tenr noticia que presentaven en una llibreria de Barcelona el llibre "Noviembre", escrit per Jorge Galán (El Salvador, 1973), <span style="text-align: justify;">sobre l'assassinat del grup de sis jesuïtes i dues dones, mare i filla, que tingué lloc en la matinada del 16 de novembre de1989</span>. Vaig pensar, tot seguit, que hi aniria; però no hi vaig poder anar.</div>
<div style="text-align: justify;">
Quan el trist esdeveniment tingué lloc, recordo que comentàrem en Josep i jo el greuge de no haver pogut anar a la concessió que es feu a Ignacio Ellacuría (un del grup assaltat i mort), al Saló de Cent de Barcelona, del Premi de la Pau d'aquell any, atorgat per la Universitat de la Pau (St. Cugat del Vallès). Era en novembre de 1989. </div>
<div style="text-align: justify;">
Crec recordar que I. Ellacuría, en contra del consell de molts, que temíen que allà, a El Salvador perillava la seva vida, hi retornà i poc després ens arribava la notícia fatal de que la guerrilla va entrar aquella fatídica matinada a les instal·lacions de la Universitat Catòlica d'allí i assassinà, a sang freda, els seus ocupants.</div>
<div style="text-align: justify;">
Tinc, però, el llibre. I en vull parlar. (Qui em llegeixi, si ho fa algú, ja sap i li recordo que aquest espai el tinc dedicat a explicar, comentar..., reviure algun fet o pensament que m'hagi frapat i necessito explicar-m'ho de nou . A mí i a qui ho vulgui llegir). </div>
<div style="text-align: justify;">
No sé d'on em va arribar que el llibre era, en part, novel·lat. Això em va desagradar, d'entrada. Un esdeveniment que té tanta força i densitat perd valor si es novel·la, vaig pensar. Però en llegir-lo no he sabut trobar res de novel·lesc, gràcies a Déu! Algun capítol o explicació m'ha fet baixar l'atenció. Però el fet central, que l'escriptor l'ha col·locat al començament i, el mateix! al final, o sia la brutal agressió en aquella casa i a aquella gent, que en els darrers moments, ja ajeguts, en el patí feren escoltar un rumoreig que no era sinó les seves pregàries finals, m'ha sotraguejat, ho he viscut i m'ha emocionat intensament.<br />
Afegeix, tant al començament com al final el mateix raonament. En l'inici comenta l'escriptor textualment: "Esta historia deberia comenzar en 1948, cuando un hombre en una aula poco iluminada preguntó si alguien quería ofrecerse como voluntario para viajar a América. Sentados en sus butacas, un grupo de jóvenes, ninguno de ellos mayor de diecinueve años, lo escuchaba con la fascinación con la que se oye una historia de aventuras (...). Solo uno de ellos levantó su mano."</div>
<div style="text-align: justify;">
I a la pregunta, al final del llibre: "¿Cuando piensa que empieza esta historia?", contesta F.E. :"Yo creo que esta historia no comienza ni con la ofensiva, ni en 1989, ni con la muerte de Romero ni con la de Rutilio. Sinceramente esta historia deberia empezar en 1948 cuando un cura les habló de este país nuestro a unos seminaristas y les preguntó quien quería venir al seminario de Santa Tecla. Y un tal Ignacio levantó la mano".<br />
<br />
(Així de fàcil, de punyent i de transcendent...!)<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera </div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-41883613134150444932017-04-09T20:20:00.000+02:002017-04-10T07:18:53.395+02:00CANÇONS<div style="text-align: justify;">
Doncs sí, em vaig emocionar. L'altra nit quan, cap a les 10, varen emetre per televisió, un documental dirigit per Basilio Martín Patino i titulat "Canciones para despues de la guerra" (1971), evocació de la postguerra, on la cançó popular dialoga amb les imatges triades pel director i que va durar 1 hora i mitja, vaig quedar sorpresa de l'impacte que em va provocar. Era sobre fets, fotografies i cançons de la dècada dels quaranta a casa nostra. Vaig posar-ho sense estar segura de si tallaria tot seguit per avorriment o què. I... vaig continuar fins al final ja que des del primer moment em va arribar al cor: fotos, curts i cançons.</div>
<div style="text-align: justify;">
Vaig reviure situacions i moments dels meus 10 a18 anys. Sabia totes les cançons: la lletra sencera o si més no la tonada. I jo no vaig ser, ni en aquella època ni mai, massa "moderna" ni entusiasta ni "massa al dia" de les cançons del moment. Però l'ambient, els grups d'estiu i amics en general em van comportar, es veu, un ambient, un sentit d'aquelles cançons, sense adonar-me'n i he comprovat, gairebé vuitanta anys després (ja és dir!) que han quedat fortament arrelades en mi. I si és ara, de sobte, que ho he sabut l'emoció encara és més gran. Era com reviure del 1940 al 1948. Em sentia nena, adolescent i en la primera joventut, vivint a casa amb els pares, germans i àvia, en el principal de la casa on ara visc, sense cap altra responsabilitat que estudiar el batxillerat i vivint entre família i amics que m'estimaven. (Perquè tot això ho he reviscut ara, aquesta darrera nit de la que parlo, juntament amb les cançons...)</div>
<div style="text-align: justify;">
Ja que aquestes anaven succeint-se, al llarg de l'emissió, d'una manera arbitrària, és a dir, sense ser, necessàriament portaveu de les fotos o del que la pantalla presentava. I jo estava pendent d'elles i anava tararejant-les l'una darrera de l'altra amb emoció i goig. Vàrem cantar "Tengo una vaca lechera... ","Fumanchú, cuando mueras, qué haràs tú... ",el "Tiro liro" , "Mi casita de papel" , "Manolete" (tot recordant amb imatges la seva mort i enterro), i un llarg etcètera, durant tot el documental.</div>
<div style="text-align: justify;">
Ara, quan en algun programa de televisió surt tal grup o tal cantant o tal cançó no conec mai ni el cantant, ni el grup ni la cançó. I penso que jo ja no sóc "d'eixe món". No em diuen res ni sé del que em parlen; i a més, acostumen, amb notables excepcions, a no agradar-me. (Penso amb les de la Eurovisión i semblants. No em direu que us agraden!)</div>
<div style="text-align: justify;">
Amb les del documental citat em vaig refer. Ja sé que són coses de l'edat; però la vida té cops amagats! </div>
<div style="text-align: justify;">
<br /></div>
<div style="text-align: justify;">
Montserrat Ribas i Piera</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-5800660396244445162017-03-18T20:03:00.001+01:002017-03-21T15:33:44.700+01:00MECENESPoques vegades havia pensat en el significat d'aquesta paraula. Ara que sóc gran, se m'imposa com una intervenció humana en benefici d'altres molt lloable.<br />
<div style="text-align: justify;">
He anat a veure l'exposició sobre Joan Baptista Cendrós, titulada: "Cendrós, un empresari d'acció" en el que anomenen Sala 4 del Palau Robert. Me la van recomanar. He estat contenta de saber més detalls d'aquesta persona, amic d'uns amics meus i del que en sabia quelcom, però no d'una manera endreçada, del que sé després de veure la petita, però ordenada exposició. </div>
<div style="text-align: justify;">
En Joan Baptista Cendrós (Barcelona, 1916 - 1986) empresari del popular Floïd, per fer massatges després de l'afeitat maculí, no es va quedar satisfet de només fer anar bé la seva empresa i viure tranquil·lament fruint de les seva fortuna. Va fer un pas més. va mirar al seu voltant i, en aquest cas va ser Catalunya i els catalans. Hi dedicà temps, intel·ligència i diners. I es va embrancar, apart del seu negoci, en diverses gestes, com la creació del Premi Sant Jordi (1960), Omnium Cultural (1061) o la recuperació d'Edicions Proa. I aquí puc intercalar la paraula que m'ocupa: "mecenes". Fou un mecenes cultural a Catalunya. </div>
<div style="text-align: justify;">
Fa pocs dies en La Vanguardia es va parlar del mecenatge, en aquest cas a favor de la ciència catalana, de Pere Mir i Puig. Va néixer fa 97 anys a Barcelona i va morir el divendres passat, 11 de març. Havia fet fortuna, com a químic, en inventar una nova tècnica per extreure formol de la fusta. L'any 2003, amb els beneficis que va tenir en vendre la seva empresa 'Derivados Forestales', va crear la Fundació Cellex. Aquesta ha donat suport a moltes institucions, entre elles, l'Institut d'Oncologia de la Vall d'Hebron, Sant Pau, Can Ruti, Belvitge i Sant Joan de Déu. Ha invertit més de 120 milions d'euros en institucions mèdiques i científiques i té inversions compromeses fins al 2020. (Totes aquests dades les he llegit en el seu obituari, escrit per Josep Corbella, en la premsa).<br />
És en aquests moments, en els que l'egoïsme de les persones es fa patent arreu del món, quan les enveges i les guerres proliferen, els problemes que pateixen els immigrants per tenir una vida digna és fa tan difícil, és ara, quan aquesta qualitat humana es fa més patent. Com una alenada d'aire fresc ens revifa i ens fa tenir esperança i confiança en la humanitat.<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera<br />
</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-51859232289983559392017-02-10T18:41:00.002+01:002017-02-11T14:26:19.379+01:00RECOMANO UN LLIBREDoncs sí, recomano un llibre.<br />
<div>
<div style="text-align: justify;">
Resulta que m'he apuntat a dos clubs de lectura: un de l'Omnium, en el que que participa en cada sessió l'autor/a del llibre, situació que ho fa força interessant, i un dels que programa la xarxa de Biblioteques.</div>
</div>
<div>
I del que vull parlar és del llibre que vam comentar ahir a la biblioteca Sofia Barat de Barcelona. Es tracta de: "Los girasoles ciegos". L'autor va néixer i morir a Madrid (1941 - 2004). És l'únic llibre que va escriure. (Veritable llàstima!).</div>
<div style="text-align: justify;">
Precisament en aquest grup hem comentat aquest curs tres llibres que no m'han agradat. En rebre, el mes passat, aquest darrer el vaig acceptar amb un cert escepticisme: en castellà (prefereixo llegir en la meva llengua, encara que no em tanco... seria de necis!) sobre els anys 1939 i següents a Espanya, o sia de final de la guerra i començament de la postguerra, d'un escritor poc conegut i ignorat per mi..., tot feia preveure el pitjor!</div>
<div style="text-align: justify;">
I amb aquesta mala predisposició, el vaig començar a llegir. Tot i això, que ja és dir!, m'ha agradat molt. Són quatre contes o capítols independents que els titula, a més d'un nom peculiar per a cada un, a continuació hi figura l'any a que el refereix: 1939, 1940,1941 i 1942. Hi ha un petit engranatge en alguns, però que es pot ignorar perquè no capgira res. </div>
<div style="text-align: justify;">
El primer és sobre un soldat que lluita en el bàndol franquista i el dia 1 d'abril de 1939, i aquell dia precisament, en el que les tropes franquistes, les seves, entraran a Madrid i obtindran la victòria de la guerra, de matinada, es passa a les tropes republicanes. Empresonat per part d'uns i, a la nit, empresonat per part dels altres. Inaudit!. No s'ho expliquen cap dels que militen en els dos bàndols i el jutgen. Doncs bé, dóna l'explicació que mentre lluitaven, ell creia que era seguint un ideal, i comprèn, al final, que el que volen només és matar i matar. I ell no està fet per això! (Força interessant la decisió!).</div>
<div style="text-align: justify;">
Un altre episodi és sobre un jove de 19 anys (l'edat s'aclareix en el darrer capítol) que fugint com republicà que és, cap a França, acompanyat per la noia que estima que està embarassada, es refugien en una cabana en el bosc. Allí té lloc el neixement del petit. La mare mor i el nen sobreviu uns tres mesos en la major indigència i tot l'amor del jove pare que l'alimenta amb la pluja barrejada amb aliments improvisats que tritura. I vés per on m'ha emocionat i he pensat (malgrat que gairebé no hi té massa a veure) amb la cova de Betlem.</div>
<div style="text-align: justify;">
Un altre és també sobre l'afusellament d'un soldat anarquista, a qui se li va demorant l'execució perquè qui l'interroga tenia un fill que va ser jutjat i mort pels republicans, a qui el soldat va conéixer i en parla inventant unes afirmacions de caràcter positiu, de manera que el jutge i la seva esposa que es persona a les sessions, ho allarguen per continuar sentint parlar glòries del seu fill. L'acusat, però, al final creu millor dir la veritat i tot se'n va en orris. És executat junt amb molts d'altres. Però cau com tots, estant encara viu i sortirà, com un fantasma, d'aquella munió de cossos greument ferits, o sia del grup de morts que té com a companys d'execució.<br />
I, finalment, el darrer tracta d'un anarquista important que ha d'improvisar un amagatall, amb una doble paret en una habitació de casa seva i de la que surt només, a la nit, i parla, amb moltes precaucions, amb la seva dona i el seu fill. Així viuen tres anys. Acaba en punta, està clar. Però ja tot és tant kafkià que no ho allargo.<br />
I, malgrat que el tema de guerra, mort, despulles humanes, abandó i angoixa és constant, ho he llegit amb interès i emoció. Està molt ben escrit. I, fins i tot, enmig d'aquest caos no deixa d'interpelar-me en algunes idees que exposa i de sorprendre'm amb un cert sentit de l'humor. En aquest sentit, quan el perseguit es troba per aquells camps vora la frontera francesa amb bultos humans per terra o gent que fuig amb un aspecte inhumà, reflexiona: "No deuen ser morts perquè crec que per presentar-se, després de morir, a on i a qui sigui, tenen que fer-ho amb una certa dignitat".<br />
I ja tocant un punt àlgid he de dir que he trobat una certa poesia en tot ell. Veritablement amb la temàtica que he exposat sembla impossible. Doncs jo ho he viscut així!<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-48349047882094751722017-01-20T12:42:00.000+01:002017-01-22T15:23:12.186+01:00SÍ AL TELÈFON<div style="text-align: justify;">
- " ...I gràcies per haver-me trucat. M'has fet sortir d'un estat una mica soporífic i d'una certa tristesa interna que tenia des d'ahir, perquè vaig anar a veure a... I tot va ser molt trist". Aquestes foren les paraules darreres que expressà una amiga meva ahir, en finalitzar la conversa que havíem tingut arrel d'una telefonada meva fortuita i impensada. Perquè no tenia res que comunicar-li ni que transmetre-li, però vaig agafar el telèfon, marcar el seu número i entaular una conversa espontània... I quantes coses ens vàrem dir! Del present, del passat,... I quanta estona hi vàrem estar!</div>
<div style="text-align: justify;">
El primer que penso és en l'afirmació: "Els telèfons són per donar missatges breus, exposar preguntes concretes i no per a llargues converses", que també jo havia defensat. Bé, doncs ara penso el contrari; en certes condicions vitals, està clar. I quan parlo de condicions vull dir: situació marcada pels anys.</div>
<div style="text-align: justify;">
Ara, ja en els temps en que et veus a la força reduïda més a estar a casa perquè el cansament..., en que els moviments són més lents per a fer, pensar, o actuar..., en que les relacions en el món de la feina i de la relació humana són més escases.., en que s'ha de calcular si les escales d'aquell lloc estan protegides per una barana... i has de resoldre jeroglífics constantment per aquest munt d'imprevistos en què et pots trobar..., En aquest temps necessites relació humana, parlar amb algú perquè sí, a fi de sentir-te més viva. Parlar per telèfon "largo y tendido" és mitja vida i té tota la meva aprovació.</div>
<div style="text-align: justify;">
I no ho expresso amb to lànguid i de queixa. No! Només ho reivindico de tot cor i penso que si algú, es troba en aquesta situació semblant a la meva, s'assegui, agafi el telèfon i... endavant!. La primera frase que recomano es faci a l'interlocutor és: "Tens un moment per a parlar?" I ja esteu en igualtat de condicións.</div>
<div style="text-align: justify;">
El resultat de la meva conversa d'ahir m'ha fet pensar i escriure aqueste línies. Perquè jo, i concretament aquests darrers mesos s'ha accentuat, he recuperat una sèrie d'amistats, m'he assabentat de tot el que han sofert o gaudit aquests dos, tres o més anys, que no ens parlàvem ni vèiem... Això necessita una explicació. Arrel d'una comunicació meva (no importa de què), enviada per correu a un llistat d'amistats (en les que hi figuraven algunes persones que, per diferents causes, havía deixat de veure, però no d'apreciar i de valorar la seva amistat encara molt viva) vaig rebre una sèrie de telefonades seves, en les que el temps no comptava; i vaig saber d'elles i del seu record... I jo crec que l'amistat ha esdevingut més consolidada. </div>
<div style="text-align: justify;">
En aquelles estones de relax que em concedeixo, anava recordant les imatges de cada una d'elles, del passat i, sospesant les noves circumstàncies de la seva vida que m'havien fet saber en aquestes converses telefòniques, he conegut el seu present.</div>
<div style="text-align: justify;">
I no em sento ni abandonada ni trista per tenir que adoptar nous mètodes de relació. La vida continúa i és amplia, viva i propera. </div>
<div style="text-align: justify;">
Afirmo, no obstant, que les noves tecnologies són molt vàlides per a moltes persones i ocasions. Per a mi doneu-me el telèfon! Sentir-nos la veu l'un de l'altre sustenta i uneix amb més força l'amistat entre nosaltres.<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-65171203110776174762016-12-23T17:32:00.000+01:002016-12-27T18:44:45.476+01:00VITA CHRISTI<div style="text-align: justify;">
Estic maravellada. Vaig buscar un llibre en la meva biblioteca, en la part del llibre religiós i la seva lectura m'ha portat prop d'un nen nascut d'una verge. El que esperavem. El que, ara, esperem. </div>
<div style="text-align: justify;">
Es tracta d'una versió de Marta Pessarrodona, editada l'abril del 2012, d'una inconclusa "Vita Cristi" escrita per Isabel de Villena, que la presenta molt fragmentàriament amb el títol de "Jesús i les dones", i en la mesura que ha estat possible, adaptada al català oriental actual.</div>
<div style="text-align: justify;">
Elionor de Villena, filla il·legítima d'Enric de Villena, va néixer, segurament, a la ciutat de València. El 1445, quan va prendre els hàbits al convent de la Trinitat (clarisses, de l'ordre de Sant Francesc) de la ciutat de València, va adoptar el nom de sor Isabel de Villena. Va redactar la "Vita Christi" com a ensenyament per a les monges clarisses que va arribar a presidir com a abadessa.</div>
<div style="text-align: justify;">
Marta Pessarrodona fragmenta l'obra d'Isabel, escollint només els capítols en que la història de Jesús té relació amb les dones. Així, aborda una primera part amb cinc capítols sobre la concepció de Maria, la seva infantesa i sobre les virtuts "de la petita Maria", com tendrament titula el Capítol LXI, la visita al Temple i la de Maria a Elisabet, el naixement i adoració de Crist, i el cap. XCI: "Com la Señora desmama el seu amat fill" i la vida de treball que segueix.</div>
<div style="text-align: justify;">
En la segona part del llibre aborda: les dones en la vida activa de Crist i, en la tercera, també fa ressaltar a les dones, en l'Evangeli, després de la mort de Crist. </div>
<div style="text-align: justify;">
Continuo seguint les anotacions que fa M.Pessarrodona en el seu llibre, versió, com hem dit fragmentada de la de I. de Villena: "Joan Fuster obrint camí, va subratllar el caràcter femení de l'obra de sor Isabel." Això per una banda, volia fer notar. I, per una altra: "Fidel a l'època i a la seva condició de persona culta (...) el seu text és farcit de llatí".</div>
<div style="text-align: justify;">
Tot aquest intent d'aclariment exposat fins ara, ha sigut per aclarir-me jo. Em fixaré, només, en la primera part, que és el que ara volem viure: adveniment i naixement del Senyor. </div>
<div style="text-align: justify;">
I vull ressaltar el llenguatge emprat: dolç i amorós en tota relació amb el Fill anunciat i esperat. Tot ell és tan tendre, que, pobre de mi! en un començament i sense saber el tarannà de tot el llibre vaig qualificar alguna expressió 'd'una mica cursi'. Tot seguit vaig esmenar-me a mi mateixa i vaig caure com en un encanteri de dolçor i meravella que ja va perdurar en tot el llibre. (Demano disculpes a tothom per la meva primera impressió).</div>
<div style="text-align: justify;">
L'inici del llibre em va soprendre. El Cap.1 es titula: "Com per un Àngel fou anunciada a Sant Joaquim la Immaculada Concepció de la seva Santíssima Filla". I l'Angel del Senyor anuncia a Joaquim, espós d'Anna que aquesta concebrà una filla, estant ja en edat avançada i així també li diu a Anna: "... Déu nostre Senyor vol que concebeu una filla tan singular que pecat original, ni venial ni mortal en ella mai no s´hi trobarà. Pura de tota culpa la concebreu, i pura la criareu, i en puresa i netedat restarà tota la seva vida, car d'aquesta Senyora n'ha dit Déu nostre Senyor, per boca de Salomó: <i>'Pulchra es. amica meva, et macula non est in te'." </i><br />
El text està ple de frases en llatí, però ella sempre tan original i espontània ho tradueix, a continuació, però per a dir-hi la seva. No sé massa llatí, però el justet d'aquell del batxillerat de la meva època que em permet veure com la traducció que ella fa té més paraules que la frase llatina. Afegint-hi sentit.<br />
El tractament és el que ella havia après i viscut de petita i que correspon al seu ascendent principesc.<br />
Les descripcions del naixement, tant explicant la situació de Maria abans de parir com després, són molt delicades i emotives. Així descriu: "Estant així la Senyora tota inflamada i absorta en l'amor diví i en el desig de veure aquell seu fill tan amat, acostant-se la mitjanit comparegué el gran príncep sant Miquel amb tota la seva cort del cel, i agenollant-se davant sa senyoria, li besaren la mà l'un rera l'altre com a reina i senyora del cel imperial, i resplendí aquell lloc de singular claredat."<br />
Explica, a continuació, com Sant Miquel cridà a Sant Gabriel, el gran secretari de la Senyora, i al príncep Rafel "perquè tots tres cantessin per alegrar sa senyoria. I abans de començar, demanaren de gràcia a Sant Josep que volgués fer de tenor". Aceptà aquest amb alegria. (Se'm fa dificilíssim deixar de copiar les frases originals, perquè tot és tan bonic i emocionant i tan ben dit... Però he de tallar).<br />
"I, amb aquesta melodia, quan fou l'hora i el temps establerts pel Pare eternal, sortí el Senyor del ventre virginal de la seva mare sense causar-li cap dolor, deixant-la verge i pura tal com David havia profetitzat...". Quan hem sentit expressar el naixement de Jesús amb tanta puresa? Sense voler m'ha vingut a la memòria i al pensament el naixement de la plaça St. Jaume, d'enguany. No hi tinc res en contra. Però fa vibrar com aquestes línies? Rotundament, no.<br />
A les poques línies continua: "I prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana presència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitars'hi com amb la cosa que més estimava del món. I sense mitjà de llengua, l'ànima del fill i de la mare es digueren tan altes i secretes paraules que no bastava enteniment angèlic per comprendre-les, cosa que omplí la Senyora de tanta alegria que no es pot estimar ni explicar."<br />
"I mirant aquella divinal persona tan tendra i delicada, la Senyora mare sentí un dolor tan excessiu que tot el cor la travessà, especialment quen el sentí plorar de fred. (...) La Senyora agafava els peuets del seu fill i els hi escalfava amb les seves pròpies mans, no tenint altra mena de foc..."<br />
El fill creix i "el primer mot que digué fou anomenar 'mare' sa senyoria, amb tanta dolçor d'amor que l'ànima de sa mercè fou plena de grandíssima satisfacció."<br />
Oi que em deixareu acabar amb una altra breu cita, unes línies més endavant, quan el nen ja treballa ajudant primer a sa mare?: "I la Senyora piadosa, que el veia venir així cansat i suat, sortia a rebre'l amb els braços oberts i, descarregant-lo de seguida, posant-se'l a la falda i besant-lo i abraçant-lo estretament, li eixugava amb un drap i amb molt d'amor la suoreta del front, regant de llàgrimes la seva faç divinal...". He volgut de totes totes, escriure aquesta paraula: "suoreta", que m'ha trasbalsat.<br />
No ho creieu adient per acabar de mostrar tot l'encant de la narració?<br />
<br />
Montserrat Ribas i Piera<br />
<br />
<br />
</div>
<div style="text-align: justify;">
<i> </i></div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0tag:blogger.com,1999:blog-6048886841684537688.post-51789385289681085362016-12-13T19:57:00.001+01:002016-12-14T14:07:13.697+01:00DINAR DE JUBILADES<div style="text-align: justify;">
Sabeu que vinc molt contenta de celebrar el dinar de Nadal amb el grup de jubilades de treballadores de Càritas Diocesana? En veure'ns, Les salutacions de totes eren sinceres Érem una cinquantena; tot dones. Entre nosaltres eren pocs els homes aleshores. I aquests pocs no han vingut. També han faltat companyes. I tot ha tingut un "bon rotllo", com dirien els joves. Traduït en el meu llenguatge: amistat, sinceritat, joia.</div>
<div style="text-align: justify;">
Ens hem saludat totes amb totes, amb alegria de reveure´ns. Però l'alegria general era per part de totes, de veritat. Que a aquesta no l'he conegut, per canvi de pentinat, o pel pas del temps i mentre la saludava li preguntava el nom i en un lloc recòndit del cervell la identificava i ens reconeixíem tot rient, que les organitzadores ens informaven de les que s'havien excusat de venir, per malaltia, o pel què fos... Ens explicàvem les nostres històries, posant-nos al corrent de les nostres vides..., que si una havia celebrat les noces d'or i ens obsequiava amb bombons, que si, pobra, aquella està molt malalta, s'ha agreujat darrerament, que si aquella que pinta a l'oli ha fet aquestes felicitacions de Nadal per avui..., que si l'altra se'n va a viure a les Canàries...</div>
<div style="text-align: justify;">
Jo estava situada entre dues que ens veiem sovint, i que formem part d'un petit grup. Des del principi, jo ja em trobava ben situada, he pensat. Però no, no..., la conversa s'ha generalitzat en el possible i les notícies corrien d'un cap a l'altra de la taula...</div>
<div style="text-align: justify;">
Total, que he tornat contenta. M'he trobat acompanyada. I totes teníem alegria de reveure'ns. No hi ha hagut res de fals entre nosaltres. Veritable alegria fruit de veritable amistat. Tot molt senzill i, a la vegada, profund.</div>
<div style="text-align: justify;">
Gràcies en dono al Senyor. perquè l'alegria i la pau veritable sempre ens ve d'Ell.<br />
Montserrat Ribas i Piera</div>
<div style="text-align: justify;">
</div>
Montserrat Ribas i Pierahttp://www.blogger.com/profile/16501470609169431382noreply@blogger.com0