Una vegada més el meu breu escrit està amarat d'afecte, tristesa i goig. Tot alhora.
Ahir es va cel·lebrar l'acomiadament de Mossèn Josep Maria Via Taltavull, que morí el dia anterior. Jo era fora de Barcelona. Després de la "sotragada" en llegir-ho en el diari i no poder assistir a la cerimònia, a la Catedral de Tarragona una persona va pensar i pregar per ell.
Als meus 42 anys (ja en fa 40) vaig estudiar Teologia a la Facultat de St. Pacià. Ell era el professor d'Antropologia. Era un home físicament fort, sumament savi i enginyós. (Que difícil em resulta poder donar una imatge d'un personatge tan peculiar com jo el vaig poder apreciar! Crec que si en Pla l'hagués conegut seria un "Homenot" més). La majoria dels nois del curs (jo era l'única noia) remugaven, en els curts intervals dels canvis de classe, opinant que no seguia cap guió determinat i l'estudi de l'assignatura, ja de si complicada, es feia difícil... i a més ell era molt exigent a l'hora de puntuar. Jo estava totalment en desacord: les aportacions pròpies i contínues eren per a mi uns descobriments constants. Que no seguís cap ordre formal quedava supeditat i oblidat al costat de les innovacions, les sortides pròpies i espontànies carregades de saviesa, enginy i innovació. L'assignatura la deixava de banda i estava esperant aquests afegitons tan seus.
I, si em captivava la seva intel·ligència, també confesso que m'era antipàtic. Es comentava que responia a la seva gran timidesa. No hi estava d'acord. El seu tracte m'era difícil. Recordo dues frases que m'ho corroboren. El meu marit que seguia atentament els meus estudis volia conèixer els professors de qui li parlava i, tot sovint els convidava a dinar a casa, que acceptaven de grat. Les dues frases en qüestió foren: "Bé, sí, vindré perquè fa molt temps que no veig a l'Alvarez Bolado...." i "Vindré a Montornès perquè la carretera de la Roca és molt bonica entre les properes a Barcelona..." (No hagués pogut ser més amable en l'acceptació de cada una de les invitacions!).
Canviant de tema: em va commoure la Missa que va celebrar davant el féretre amb les despulles del seu amic (l'amic més amic, com diuen els nens), Mn. Andrés Rodriguez de Resina. Pocs el vàrem acompanyar fins el cementiri. No crec que veiés que la Marila i jo hi érem. Era tan gran el seu dolor, si es pot medir, que li interceptava tota altra apreciació.
Van passar els anys i encara no se'l podia titllar de vell quan unes embòlies el van afectar físicament, i reduir en una cadira de rodes. Vivia en un pis-adjunt d'un convent de monges i dues infermeres el cuidaven. El cap completament clar. I la Marila, el seu marit i jo acompanyàrem, un dia, a l'amic comú, Mn. Jordi Sànchez Bosch (un altre que ens ha deixat recentment...o potser està més a prop nostre que mai...) que anava a veure'l amb regularitat. Va ser una visita que no s'oblida. En la cadira de rodes, el cap torçat responent a una desviació de la columna, i que en va dir de coses amb aquell sentit profund que el caracteritzava! I amable, molt amable, (sense aquella suposada timidesa, de la que he parlat). Només sé que sense embuts i d'una forma normal li vaig dir: "Mossèn, parlar amb vosté em feia una certa por (l'important era escoltar-lo!) però avui, ara, ho faig amb tota naturalitat. Parlo amb una persona molt simpàtica. Gràcies".
Va ser la darrera llarga conversa que vaig tenir amb ell.
En l'estampa-recordatori que avui m'han donat s'exposa el que una vegada ens va venir a dir a classe, arrrel de la fe: "Davant dels dubtes, després de pensar-hi molt he pres aquest partit i en ell visc". En l'imprès el text és de Jo, XI, 25-26: "Jesus digué: Jo soc la ressurrecció i la vida, aquell qui creu en Mi, encara que fos mort, viurà" El partit pres és per a sempre.
Montserrat Ribas
