dissabte, 28 de gener del 2012

INCONCEBIBLE

Llegeixo en La Vanguardia de fa pocs dies un breu article sobre sobre unes afirmacions de l'arquebisbe de Tarragona, Jaume Pujol. Només en llegir una frase determinada em quedo bocabadada (de veritat,  perquè no puc continuar llegint) i la torno a mirar no fos cas que la recent operació de cataractes m'hagi desllorigat la visió i ho llegeixi malament... Però no. Desxifro el mateix. La breu cita que li atribueixen és: "Una dona no pot oficiar perquè cadascú té una funció. Jo tampoc no puc fer algunes funcions que fan les dones. No puc portar fills al món". Fins on hem arribat per arraconar les dones en aques afer? Ens podem imaginar això en boca de Jesús de Nazareth? Ho deixo aquí i cadascú que reacioni com vulgui. Jo trobo inconcebible que s'hagi arribat a aquest argument vexatori i fora de lloc.
Però vull contrarrestar, per poder continuar vivint en pau (encara que em costarà oblidar el que he citat ...) Vaig assistir al fòrum "Teologia i alliberament" el dissabte passat (jo erre que erre per saber el que pensen els cristians, entre els que m'hi compto). Vaig tenir la sort de triar el taller titulat "Una experiència de teologia en Amèrica llatina". Ens parlà el bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú), Joan Godayol i vaig poder respirar fons. La seva obertura de visió amb respostes concretes o apreciacions seves que un dia o altre s'acceptaran, m'ompliren de goig i esperança.
Entre vàries i oposades opinions, em quedo sempre amb la que penso que conté més sentit evangèlic.
Montserrat Ribas

divendres, 20 de gener del 2012

FILOSOFIA VITAL

Llegint "la contra" de La Vanguardia" d'ahir, dia l9 de gener, que consisteix en una entrevista amb el filòsof Antonio Fornés (a qui no coneixia de res fins ahir i amb qui el meu pensament s'hi adhereix totalment) em vaig sentir respaldada en les idees que vaig exposar en el meu darrer bloc. Me n'he alegrat i ho vull comunicar. Amb qui? Qui ho sap... 
Parla de la deshumanització de la majoria de persones que donen massa pes a les coses superficials: comprar un cotxe, pis en propietat i moltes coses supèrflues, a les que donen una importància capital. Això fa que arribin esgotats i ja no poden pensar ni prendre decisions en la vida, sinó que viuen com a màquines, completament esclavitzats, amb una especie de bogeria que els porta al buit i a l'angoixa. Perquè la veritable serenor i vida sana psíquica i humana es basa en saber pensar, mesurar i reflexionar. I viure i aspirar a viure amb moltíssim menys. És un determinant important per a l'equilibri.
La gent de la que parlo (no parlo de tota la humanitat) és reàcia a trobar-se amb si mateixa en busca d'una falsa joia i plenitud que no assoleix.
A vegades a tots ens costa seguir el que jo en dic vida sana, però si més no el pensar-hi, tenir-ho en compte i adreçar-s'hi en el possible és un pas molt positiu. Per ser feliç i conscient.
Repeteixo la cita de Pascal que en Fornés també empra: "l'incapacitat més important de l'home és estar sol amb si mateix".

Montserrat Ribas 

dimarts, 17 de gener del 2012

EL PREU DE SER ELS PRIMERS

Aquest títol és el que figurava en els "20 minuts" emès per TV3 el darrer diumenge, 15 de gener. El trobo prou significatiu per no canviar-lo.
El tema era el sistema educatiu dels nens a Corea del Sud, país on el grau de coneixements que adquireixen els nens en el seu aprenentatge escolar és el superior respecte a tots els països del món. Pot semblar molt bonica i positiva aquesta afirmació. Jo la rebutjo totalment. Vaig seguir el reportatge amb molta atenció, mentre la indignació m'anava creixent. Resulta que els nens van a l'escola popular (magnífic!), peró, en sortir a mitja tarda, algun membre de la família els va a buscar i els porta a unes classes particulars, que va començar un professor i ha tingut que anar, no sumant sinó multiplicant, els centres perquè l'afluència ha esdevingut desbordant. I en una ocasió es veien cotxes que arribaven a casa a les 12 de la nit que és quan la nena havia acabat els innumerables estudis diaris. (Una veritable aberració pedagògica!).
Resulta que els nens pugen sota l'opressió de la idea dels seus pares o familiars que per fer alguna cosa de profit en la vida han de ser els primers en totes les matèries que estudien. I obeeixen, s'hi esforcen i sembla que de bon grat van a aquestes classes de repàs després de l'escola.
Penso que es crea una competivitat esfereïdora. Van parlar de més de 200 suicidis d'aquests nens que viuen la seva infància i adolescència amb aquesta càrrega cognitiva. Es veien cambres de les cases d'aquestes nens on tenien exposats tots el diplomes, notes i premis escolars. (Enlloc d'un poster atlètic o futbolístic o un dibuix apreciat per la seva procedència, o qualsevol cosa d'una banalitat total...) Dia i nit amb l'obsessió sempre que per ser algú el dia de demà han de ser els primers en els estudis.
Això és ensenyar a viure? Perden l'espontaneïtat de les converses, dels jocs, del "no fer res" amb tranquilitat. Més d'una nena (ara penso que el subjecte televisiu era predominantment femení) deia que es tancava al cuarto, més d'una vegada i deixava anar una plorera que li sorgia per l'esgotament. Tot i amb això continuava afirmant que el que havia de fer era estudiar molt.
En una estona d'insomni aquesta nit he anat pensant en el documental i m'ha sorgit de forma espontània el mètode d'estudis dels meus fills quan éren petits. Van anar a  l'escola privada "Elaia" (gràcies Núria Ramos i les seves dues companyes que la vàreu fundar) on no sé si van aprendre massa coses, però sí a viure.
En entrar el nen donava la mà a la professora que els rebía i el "Bon dia, senyoreta"  se'ls responia amb un "Bon dia, Enric", "Bon dia, Teresa"... des del primer dia! Anaven a escola com si anessin a una reunió d'amics, a una festa... Detalls d'extrema pofessionalitat com avisar-me la Núria que ha observat que l'Enric torçava la cama  al córrer en el pati, que li costava molt concentrar-se, etc, etc... Vivíen el nen en totes les seves facetes. I també vaig trobar positiu, que en ocasió d'una "revolta en la classe" fora de mida, la Núria va anar-hi i els digué: "O canvieu de manera de fer o canviarà la professora". Després d'un breu silenci es va sentir una veueta, que digué: "Ens ho pensarem". Era la veu del meu fill. Fins trobo educatiu la vivència de tenir  llibertat per ser capaços d'arribar a la impertinència. No sé què en pensaran els pedagogs, però els meus fills no van patir ni van voler ser els primers. I avui dia el noi filòleg i escriptor, treballa de ferm i la noia, ha triat el que ella va rebre: educar. I sé per alumnes que les seves classes de Religió (que poden arribar a ser tan avorrides...!), a base de videos, explicacions i preguntes sobre casos reals i actuals, són unes de les seves preferides.
Es pot comprendre que estic totalment en contra de la competitivitat en totes les actuacions vitals. Desfan a l'individu.

Montserrat Ribas

dilluns, 2 de gener del 2012

TRANSCRIPCIÓ D'UNA CARTA

3o DE DESEMBRE DEL 2011. Estic al llit. Grip intestinal. No tinc ganes de fer res. D'esma fullejo el diari. I -cosa estranya- l'article d'en Quim Monzó m'altera (senyal que em vaig curant, penso destriant allò positiu) i tot seguit li escric una carta. I ara la copio aquí.


"Quim Monzó,

Sóc gran. En aquests moments estic malalta. No sé què d'un virus. Només vull estar a llit i a les fosques. Aquest preàmbul que pot semblar absurd és per situar en com li escric aquestes línies.

Ja no tenint febre, he pensat, a la 1 del migdia, encendre el llum i reincorporar-me mínimament a la vida humana. I he fullejat La Vanguardia. I m'ha indignat (signe positiu en la meva salut, malgrat tot!) el seu aticle que titula: "El bacil de Hansen".

Com a segon preàmbul també m'interessa dir-li que llegeixo sempre els seus articles, ja que pel seu enginy, ironia, sentit de l'humor i temes acostumen a ser els meus preferits.

Però avui... Tota la vida des de que tinc ús de raó he sentit, al meu voltant, aquesta broma (i com a tal, l'he copsat sempre) de l'home dels nassos que es veu el 31 de desembre. I també (això pot causar-li una altra enrabiada...I'm sorry!) de l'home de les orelles, el dia anterior.

Quan era petita em feia gràcia i ara la considero com una costum tradicional. I res més!

I de sobte llegeixo en el seu article: "Això que tanta i tanta gràcia fa a alguna gent em sembla -ja em perdonareu- una de les invencions més estúpides de la tradició". I a més del títol -per deixar clar el seu pensament- en les darreres línies explicita: "...a les persones que li passava això els enviaven a una illa del Pacífic anomenada Molokai".

No se'm parlava mai de l'home de la tarda del 31 de desembre (com vostè fa notar) quan el nas ja anava minvant... Per tant, aquesta deducció no se'm va donar ni de nena ni de gran.

Per què transformar una broma inofensiva i tradicional en un esperpèntic relat?

I no sé per què m'ha dolgut en nom dels qui pateixen aquesta malaltia...

Atentament,

Montserrat Ribas"


M'agradaria saber quants aixecarien la mà a la pregunta de qui està d'acord amb mi... Si pocs o ningú, em doldria perquè seria senyal que el temps de les il·lusions netes s'ha enterbolit.

Montserrat Ribas





dilluns, 19 de desembre del 2011

NADAL

El títol es correspon al temps i dies que vivim; el nom que reben aquests dies dels creients i els no creients. Es celebra amb el temps litúrgic previ: l'Advent. Com més tard es parlarà del de Quaresma, etc... al llarg de l'any.Però el meu sentit litúrgic es diferencia del de la majoria de la gent. És privat per a mi. Però és així.

L'Església s'esforça en fer-lo viure i també la vida ciutadana reforça el sentit de l'Advent, com el dia 25 (d'una manera o altra) ens parlarà del dia concret de Nadal. Però jo tinc la mania de pensar de forma general i puc sentir el Nadal, la Creu i la Ressurrecció algun dia ben separat del que litúrgicament está marcat en el calendari anyal.

El Nadal pot ser aquest dia, aquell o el de més enllà. Aquest sentit d'adoració vers el Nen nat en una establia em pot ajudar a viure aquesta situació o aquella que s'esdevingui en una o altra data. El mateix em passa amb la Creu del Divendres Sant, que se'm pot donar tal i tal dia determinat, perquè el sofriment que pateixo aquell i aquell altra dia em reclamen la visió del que va patir més que jo i era el Fill de Déu! i uneixo la meva possible angoixa a la seva de Getsemaní. I també aquell moment de joia espiritual, de pau, de silenci amorós em poden situar en la gran Nova de la Ressurrecció i exaltar tal esdeveniment, en qualsevol dia determinat

He passat per la Facultat de Teologia; ho vaig viure amb veritable vocació de valorar i augmentar, si es donava, el saber transcendental. Resultat: molt positiu. Malgrat això (i, potser per això) sento dins meu aquestes possibles alteracions dels temps litúrgics. Inexplicable, potser, per a molts però, què hi farem? la meva vida transcorre així . (I la trajectòria vital ha sigut llarga).

¿Trobo malament tot l'esforç litúrgic i els ajuts determinats que el reforcen per part dels ciutadans al marge de l'Església? Taxativament no. Però a més de l'any litúrgic fixat, jo el celebro també quan la meva vida me'l demana.

Concreto al Nadal: els textos litúrgics t'hi van situant, els pessebres animen i ens parlen des de les esglésies, els aparadors de les botigues, i, molts pobles ja convertits en pessebres vivents, la representació dels Pastorets, les felicitacions, les il·luminacions... (Un breu apartat sobre aquestes: em molesten. Augmenten el brugit de la gent que poc o molt -aquest any, poc-, compra, però sempre inunden els carrers. I jo crec que és més temps d'un cert silenci... Una excepció: la Plaça de St. Jaume. Ja que un mateix partit polític s'ha aposentat a l'Ajuntament i a la Generalitat, han unificat la llum dels dos edificis d'una manera discreta i el resultat és, excepcionalment, magnífic).

El pessebre d'allí bé, Però només amb un aprovat baix perquè quan tenim el magnífic romànic en el nostre gran Museu... ja em sobra l'estil emprat. I un petit detall negatiu: ressalta força la figura del "caganer". L'he viscut en tots els meus pesebres, des de que era nena, fins al que faig ara. És un pastoret entranyable. Però no posat en primer pla, com en aquest. Sempre l'he posat ben amagat darrera matolls o arbre, i mai amb el conseqüent resultat. I no diguem com em molesta quan aquest pastoret agafa la cara de qualsevol personalitat, com he vist en la Fira. Aberrant!

Me n'he anat per les branques. L'objectiu primordial d'aquestes línies és expressar la meva visió de les celebracions del Nadal i altres Festes litúrgiques, sempre respectant la intenció de classificar-les al llarg de l'any. Peró també les celebro i visc quan el sentiment m'ho demana.

Montserrat Ribas

dimecres, 7 de desembre del 2011

PUR COMENTARI

Ho havia ja llegit, sense aprofundir massa. Però en llegir-ho en el requadre del darrer full dominical em va fer més pes i em va sorgir amb més força el comentari que a continuació exposo. En el requadre en qüestió es parla del Pla Pastoral Diocesà 2011-2015, per a la nostra arxidiòcesi. I s'expliciten els seus tres objectius prioritaris:

1.- L'anunci de Jesucrist als qui no el coneixen.

2.- La pastoral de la iniciació cristiana, i

3.- La solidaritat, expressió de la fe cristiana.

Els trobo molt importants, seriosos i vàlids. Però em sembla innecessària la seva prioritat. Amb l'evangeli a la mà puc arribar a la mateixa conclusió, emprant moltes altres expressions, totes vàlides. En els darrers anys, quan llegia els objectius dels anteriors Plans, (que sempre han sigut importants), ja pensava en la seva obvietat com a prioritaris. Aprofundir, difondre l'Evangeli i viure'l de la forma més fidel possible són les meves prioritats i les de l'Església ara, abans i sempre (lluny de mi pontificar; és el meu parer).

Torno als objectius que s'exposen pel temps determinat proper. Tots tres estan en la línia evangèlica que crec s'ha d'intentar expandir seguint l'ensenyament del Mestre: "Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus..." Mt 28,19a.

¿Però no penseu que aquests tres objectius, com em van semblar sempre els altres (que no puc citar perquè no els recordo) és una forma d'expandir l'evangeli, com ho haguessin pogut ser indistintament molts d'altres?

"Doctores tiene la Iglesia" (em surt en castellà, ho sento) i jo sóc cristiana "de a pie" (tornem-hi!) i les meves paraules poden tenir poc valor. (Per a mi, en tenen...). I sóc lliure de pensar-ho i exposar-ho. I ho faig.


Montserrat Ribas

dimarts, 29 de novembre del 2011

RECORD I SENTIMENT

Una vegada més el meu breu escrit està amarat d'afecte, tristesa i goig. Tot alhora.


Ahir es va cel·lebrar l'acomiadament de Mossèn Josep Maria Via Taltavull, que morí el dia anterior. Jo era fora de Barcelona. Després de la "sotragada" en llegir-ho en el diari i no poder assistir a la cerimònia, a la Catedral de Tarragona una persona va pensar i pregar per ell.


Als meus 42 anys (ja en fa 40) vaig estudiar Teologia a la Facultat de St. Pacià. Ell era el professor d'Antropologia. Era un home físicament fort, sumament savi i enginyós. (Que difícil em resulta poder donar una imatge d'un personatge tan peculiar com jo el vaig poder apreciar! Crec que si en Pla l'hagués conegut seria un "Homenot" més). La majoria dels nois del curs (jo era l'única noia) remugaven, en els curts intervals dels canvis de classe, opinant que no seguia cap guió determinat i l'estudi de l'assignatura, ja de si complicada, es feia difícil... i a més ell era molt exigent a l'hora de puntuar. Jo estava totalment en desacord: les aportacions pròpies i contínues eren per a mi uns descobriments constants. Que no seguís cap ordre formal quedava supeditat i oblidat al costat de les innovacions, les sortides pròpies i espontànies carregades de saviesa, enginy i innovació. L'assignatura la deixava de banda i estava esperant aquests afegitons tan seus.


I, si em captivava la seva intel·ligència, també confesso que m'era antipàtic. Es comentava que responia a la seva gran timidesa. No hi estava d'acord. El seu tracte m'era difícil. Recordo dues frases que m'ho corroboren. El meu marit que seguia atentament els meus estudis volia conèixer els professors de qui li parlava i, tot sovint els convidava a dinar a casa, que acceptaven de grat. Les dues frases en qüestió foren: "Bé, sí, vindré perquè fa molt temps que no veig a l'Alvarez Bolado...." i "Vindré a Montornès perquè la carretera de la Roca és molt bonica entre les properes a Barcelona..." (No hagués pogut ser més amable en l'acceptació de cada una de les invitacions!).


Canviant de tema: em va commoure la Missa que va celebrar davant el féretre amb les despulles del seu amic (l'amic més amic, com diuen els nens), Mn. Andrés Rodriguez de Resina. Pocs el vàrem acompanyar fins el cementiri. No crec que veiés que la Marila i jo hi érem. Era tan gran el seu dolor, si es pot medir, que li interceptava tota altra apreciació.


Van passar els anys i encara no se'l podia titllar de vell quan unes embòlies el van afectar físicament, i reduir en una cadira de rodes. Vivia en un pis-adjunt d'un convent de monges i dues infermeres el cuidaven. El cap completament clar. I la Marila, el seu marit i jo acompanyàrem, un dia, a l'amic comú, Mn. Jordi Sànchez Bosch (un altre que ens ha deixat recentment...o potser està més a prop nostre que mai...) que anava a veure'l amb regularitat. Va ser una visita que no s'oblida. En la cadira de rodes, el cap torçat responent a una desviació de la columna, i que en va dir de coses amb aquell sentit profund que el caracteritzava! I amable, molt amable, (sense aquella suposada timidesa, de la que he parlat). Només sé que sense embuts i d'una forma normal li vaig dir: "Mossèn, parlar amb vosté em feia una certa por (l'important era escoltar-lo!) però avui, ara, ho faig amb tota naturalitat. Parlo amb una persona molt simpàtica. Gràcies".


Va ser la darrera llarga conversa que vaig tenir amb ell.


En l'estampa-recordatori que avui m'han donat s'exposa el que una vegada ens va venir a dir a classe, arrrel de la fe: "Davant dels dubtes, després de pensar-hi molt he pres aquest partit i en ell visc". En l'imprès el text és de Jo, XI, 25-26: "Jesus digué: Jo soc la ressurrecció i la vida, aquell qui creu en Mi, encara que fos mort, viurà" El partit pres és per a sempre.


Montserrat Ribas

diumenge, 13 de novembre del 2011

CULTURA I RELIGIÓ

Heu sentit parlar de la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona? L'any passat me'n vaig assabentar a "toro pasado" i aquest any vaig connectar, ja fa uns mesos, amb persones que me'n parlaren i hi he pogut assistir. Resulta que és la VIII Mostra! Anem a exposicions rellevants en altres llocs fora de Barcelona i molts esdeveniments de casa ens passen per alt...

S'han exhibit deu pel·lícules (algunes eren documentals) durant deu dies seguits. Potser una mica massa! I una mica atapeït! Sempre et queda el recurs de deixar-hi d'anar o, efectivament, no tens el dia lliure. Jo n'he vist sis. Però he viscut una mica immersa en totes. Fins aquí la crítica.

No faré revisió de tot el que he vist. Algunes han entrat d'alguna forma dins meu i m'han fet reflexionar; d'altres, m'han cansat. El promig, però, és bo. Vull parlar de la que vaig veure ahir, dissabte, 12. Ves per on, una pel·licula que és dura, angoixant i, per tant, fa patir (aquesta és la sensació que em produí) i en arribar a casa hi vaig pensar amb calma, asseguda, a casa, i en silenci (no hi havia ningú. Cap comentari. però m'era imprescindible meditar-ho) em vaig sentir, no de cop, de mica en mica, inundada d'una joia i una gran pau. Fins arribar a comparar la trama de la pel·lícula amb la "veritable alegria" que St. Francesc d'Assís explica d'ell mateix, que "tornant a Perusa, de negra nit,(...) en un hivern tan fred que es fan caramells d'aigua freda congelada a les extremitats de la túnica. (...)". En demanar l'entrada al convent, no l'obren. I acaba dient que si no s'irrita en aixó està la veritable alegria...

Torno a la pel·lícula en qüestió. Es titula "Popieluszco. La llibertat està en nosaltres". Es tracta d'un capellà polonès, pròxim als treballadors del Sindicat Solidarnosc que "amb les úniques armes espirituals de la veritat, de la justícia i de la caritat va cercar, mantenir i testimoniar la llibertat de la seva consciència de ciutadà i de sacerdot". La Jerarquia l'invita, no ordena, que se'n vagi a Roma per evitar represàlies per part d' alguns sectors. Decideix quedar-se amb el seu poble, però no deixa de patir, en decidir-ho, assegut a terra, plorant d'angoixa. Efectivament, uns desconeguts el torturen i el lliguen i el tiren al riu. Té 37 anys. Mai va recòrrer a la força. (Cada dia crec més que "la violència només engendra violència", frase standard de Mn. Rodriguez de Resina). Joan Pau II el va declara beat. (Això sí que em deixa freda. Quan una persona és santa, és igual ho sigui declarat o no). Popieluszco és sant, canonitzat o no.

Hi veig una trajectòria vital com la del seu Mestre: Getsemaní i Calvari. (Gràcies als dos!)

I l'alegria em va venir en pensar com persones com ell (i n'hi ha moltes!) ens ajuden a viure i a patir les nostres petites dificultats. Ja que ell va saber assolir el seu programa de vida, no gens fàcil, amb coratge i tenacitat.

Em declaro contrària a qui s'allunya d'aquest tipus de pel·lícules que fan patir i es decanten només pels passatemps que no diuen res. Però no pateixen! I, a la vegada, no viuen i gaudeixen de la Veritat, en majúscula!

Montserrat Ribas

dimecres, 2 de novembre del 2011

TEATRE INCOMPRÈS

Encara no em sé explicar per què no em va agradar l'obra de teatre: "Qui té por de Virginia Wolf?" d'Edward Albee. Ni em va fer patir, ni vaig somriure (això de no passar mai del somriure i arribar a riure és una constant meva, quan es dóna el cas) quan les riallades del públic es deixaven sentir (potser algú no s'hi adheria i restava com jo, però els que responem així no ens fem notar).
Una obra ben escrita, ben dirigida, ben interpretada (i dificil d'assolir-ho!), amb una bona escenografia... i no em va agradar.
L'autor fou Edward Albee, nascut a Washington el 1928 (de la meva quinta; per tant podia haver hagut una certa entesa..). Va escriure vàries obres, acollint-se a la tradició nord-americana del drama psicològic, de manera especial en aquesta, que va ser la més reeixida i obtingué ressò mundial. La trama es basa en la relació de dues parelles, en una trobada-invitació d'una d'elles envers l'altra. Els de la casa, des del primer moment, mostren una barreja d'alcoholisme amb una frustació com a parella, tot i que a moments s'estimen, en d'altres s'odien i la seva actuació és sempre devastadora i molt punyent. La vetllada, per dir-ho d'alguna manera arriba a ser un conjunt d'humiliacions, insults, enganys i odi. Tot ben barrrejat i molt ben fet em va causar una aversió pels personatges i la seva actuació. La seva gran destrossa humana em va semblar exagerada (fins i tot si la situo en l'any de la seva estrena: 1962) i no vaig poder seguir-la ni amb gust ni amb rebuig. Era tot tant fora del que es pot donar (comparo amb llibre i pel·lícules "fortes" que m'amplien la visió, és clar) que em queia fora del meu abast.
Potser hagués hagut que fer un esforç per entrar-hi, però no em demaneu tant...
Montserrat Ribas

dissabte, 22 d’octubre del 2011

ÀNIMS I ENDAVANT!

El passat dia 19 vaig patir un trasbals intern: se'ns convocà a la reunió mensual d'una entitat, a la que pertanyo, i el president va formular la seva renúncia al càrrec que feia molts anys que exercia. Vaig detectar cansament i una mica de desencís per part d'ell. I, és clar, tots vàrem quedar "planxats" (com una persona digué). Tenia que pensar-hi, i per tant, escriure un bloc.

Però el dia 20 a la nit em van distreure la lectura, dos comentaris novedosos i interessants que la tele va emetre (la meva feina va ser poder dormir en acabar els comentaris del programa que van improvisar!). Tots sabeu de què es tracta: ETA deixa les armes i maten Gaddafi. Només dues paraules sobre els dos fets: una barreja d'alegria i un sentiment de canibalisme humà (ja ho sé que ell l'havia exercit a dojo!) en la manera de matar el dictador. M'ho han confirmat les fotos que amb cara radiant i sàdica es feren molts libanesos al costat del cadaver ensangonat. Hauria preferit un judici democràtic on el dictador hagués sentit les barbaritats comeses. Tornem a la decisió d'ETA: positiu, magnífic, però tot seguit vaig sospesar la feina que ara s'ha de plantejar per part d'uns i dels altres. En total, el dia 20 d'octubre de 2011 passarà a la història.

Aquestes noticies i vivències m'han fet endarrerir l'exposició del meu tema (ara considero que, per contrast, és molt poc important, però forma part de la meva vida i he de pensar-hi). Em vaig adonar amb la "desfeta" (expressió potser massa grandiloquent) de la reunió de dia 17 que, en un temps darrer, varis grups específics que componen les meves relacions i activitats han sofert canvis greus amb la dissolució d'alguns i la reducció de membres en altres. (Sembla poc menys que regeixi quelcom molt important! Poca cosa, ja ho sé però què caram!, és la meva vida...). Les seves causes són malalties, o frustació d'entusiasme en l'objectiu o pèrdues irreparables. I aquí estic jo, amb el propòsit de superar les possibles baixades físiques diàries amb el millor ànim i he d'afegir-hi les baixades morals que representen els grups que es desfan o es redueixen. ("Aqui te quiero ver, escopeta"! Aquesta dita tan estúpida em surt sovint davant de casos difícils. No en sé l'explicació del seu origen però l'empro sovint. I posats a reflexionar penso que la meva educació lingüística va ser bastant pobra i anacrònica...)

Per altra part, el meu filll em diu que coneix poques persones que, a la meva edat, hagin fet en els seus últims vint anys tantes noves amistats com he fet jo. Una cosa va per l'altra! I qui no es consola és perquè no vol.


Montserrat Ribas