divendres, 11 d’octubre de 2019

QUÈ PUC FER?

Ben poca cosa. Però, si més no, estar al tanto del meu voltant i viure i conviure al màxim el que m'ofereix. He experimentat en mí el que això pot dir-me i ja tinc la resposta.
Fa pocs dies anant pel carrer caminant, com els metges m'aconsellen, veig un noi que tot mirant-me somrient se m'acosta i em diu: "Sóc en X. de Càritas!" El reconec i el saludo agraïda per la seva simpàtica exclamació. "Montse, m'has donat l'alegria del dia d'avui en trobar-te ". Jo he sentit la mateixa sensació per la trobada. Parlem un moment de la seva feina, de mí i ens acomiadem contents,  Torno a casa. La soledat és la mateixa. Però alguna cosa ha canviat en mi: m'he sentit fortament acompanyada. Per unes paraules? Un gest? Sí, tant sols per això? Doncs, sí. Tant sols per això. I torno cap a casa amb aquest aprenentatge de quelcom molt simple i, a la vegada molt tendre.
I aquests dies la trobada va calant en mi. I estic  més contenta i acompanyada. . I ja sé què fer amb els del meu voltant.
                                                                  Montserrat Ribas i Piera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada