3o DE DESEMBRE DEL 2011. Estic al llit. Grip intestinal. No tinc ganes de fer res. D'esma fullejo el diari. I -cosa estranya- l'article d'en Quim Monzó m'altera (senyal que em vaig curant, penso destriant allò positiu) i tot seguit li escric una carta. I ara la copio aquí.
"Quim Monzó,
Sóc gran. En aquests moments estic malalta. No sé què d'un virus. Només vull estar a llit i a les fosques. Aquest preàmbul que pot semblar absurd és per situar en com li escric aquestes línies.
Ja no tenint febre, he pensat, a la 1 del migdia, encendre el llum i reincorporar-me mínimament a la vida humana. I he fullejat La Vanguardia. I m'ha indignat (signe positiu en la meva salut, malgrat tot!) el seu aticle que titula: "El bacil de Hansen".
Com a segon preàmbul també m'interessa dir-li que llegeixo sempre els seus articles, ja que pel seu enginy, ironia, sentit de l'humor i temes acostumen a ser els meus preferits.
Però avui... Tota la vida des de que tinc ús de raó he sentit, al meu voltant, aquesta broma (i com a tal, l'he copsat sempre) de l'home dels nassos que es veu el 31 de desembre. I també (això pot causar-li una altra enrabiada...I'm sorry!) de l'home de les orelles, el dia anterior.
Quan era petita em feia gràcia i ara la considero com una costum tradicional. I res més!
I de sobte llegeixo en el seu article: "Això que tanta i tanta gràcia fa a alguna gent em sembla -ja em perdonareu- una de les invencions més estúpides de la tradició". I a més del títol -per deixar clar el seu pensament- en les darreres línies explicita: "...a les persones que li passava això els enviaven a una illa del Pacífic anomenada Molokai".
No se'm parlava mai de l'home de la tarda del 31 de desembre (com vostè fa notar) quan el nas ja anava minvant... Per tant, aquesta deducció no se'm va donar ni de nena ni de gran.
Per què transformar una broma inofensiva i tradicional en un esperpèntic relat?
I no sé per què m'ha dolgut en nom dels qui pateixen aquesta malaltia...
Atentament,
Montserrat Ribas"
M'agradaria saber quants aixecarien la mà a la pregunta de qui està d'acord amb mi... Si pocs o ningú, em doldria perquè seria senyal que el temps de les il·lusions netes s'ha enterbolit.
Montserrat Ribas
Tens tota la raó i anims i sobre tot posat boneta.
ResponEliminaEstic d'acord amb tu Montserrat.
ResponEliminaDe fet, penso que si apliquem les regles d'en Monzó acabaríem sense tradicions perquè, sota el meu parer, totes són fruit de la picaresca que envoltava les persones i la societat on les històries van ser concebudes. Jo prefereixo pensar, i més igual que em titllin de poc enginyosa i gens intel.lectual, en la innocència de les històries que ens explicaven, en la il.lusió i màgia que ens provocaven quan erem nens.
Per a mi es preferible, cultivar les tradicions que hem sentit de petits que no incorporar-ne de noves que no tenen res a veure amb nosaltres per molt popularitzades que estiguin, històries que que no ens provoquen cap sentiment.
Estic d'acord amb qui diu que la fantasia que caracteritzen moltes tradicions populars tenen paranys didàctics molt interessats per a utilitzar amb els nens...I no fan mal a ningú, ans al contrari.
Una altre cossa seria parlar dels mentider@s, dels barrut@s, dels maleducat@s, els violent@s ... molts d'ells amb més nassos que aquest pobre Home dels Nassos.
Que et milloris Montserrat i fins aviat.
Des de l'Ametlla del V.
Montse, una abraçada. Jo encara me'n recordo, de la perplexitat amb què escoltava les explicacions del meu pare, que aconseguia prendre'm el pèl un any rere l'altre. M'agrada aquesta tradició i em sabria greu que es perdés. Però si l'article de Monzó ha servit per indignar-te, benvingut sigui. Una mica d'indignació sempre ens fa sentir vius i en forma. Segur que l'esforç d'escriure t'ha anat bé. És una bona forma de començar l'any. Visca l'home (i la dona, per què no) dels nassos!
ResponElimina