dimarts, 23 de desembre de 2014

UN LLIBRE?

Aquesta és la pregunta que em feia cada final de curs en els meus anys escolars. Recordo que l'acte final del curs consistia en l'adjudicació de premis, segons el barem de les notes de cada assignatura que havíem cursat.
La religiosa, la Mestre d'estudis, proclamava les assignatures en les que havíem assolit el premi corresponent. Ens acostàvem a la tarima i ens donava un llibre per cada premi que havíem assolit.
A continuació, saludàvem als pares o familiars que assistien a l'acte a fi de rebre la seva felicitació.
Arribo al punt que vull comentar. El rebre un llibre com a premi d'un esforç diari, continuat i dur em produïa un desencís.Acostumava a tenir premi de religió, matemàtiques, ciències...(mai història! La meva memòria ha flaquejat sempre molt....). I un llibre no em satisfeia, com a premi pel meu esforç de tot el curs!
Hagués preferit l'anomenament... i prou!
Anant a altres ambients, mai sento proporcionat el premi que s'atorga en vèncer, a l'esforç esmerçat. La Copa de la final d'un Campionat esportiu em fa sentir el mateix desencís (aquí no hi pinto res jo mateixa. Em refereixo als que hi han intervingut). I en molts altres esdeveniments.
Us preguntareu perquè parlo d'això en aquests dies que revivim el pesebre, amb el Nen, Maria i Josep. I el bou i la mula. I l'estrella i els pastors i els Reis d'Orient...
La raó està en que buscant un llibre, entre els de casa, per a llegir tot aprofundint el Misteri de Nadal però presentat des d'un altre angle, vaig agafar-ne un d'arraconat, guardat de temps, amb la coberta envellida, les pàgines engroguides, la lletra petita (això no era degut al temps que reposava en la meva llibreria) i en la primera pàgina escrit per mi, en llapis es llegeix: "Premi de Religió.- Curs 1943-44-  5è Curs" i la meva firma, Efectivament, entre les seves pàgines vaig trobar la papereta original que s'adjuntava a cada premi, especificant a qui s'adjudicava, l'assignatura, el curs, la data i la firma de la Superiora.
El llibre en qüestió es titula: "San Juan de la Cruz. El santo, el doctor místico, el poeta" Autor: Adolfo de Sandoval. Escrit l'any 1942. 
I m'hi vaig endinsar.I em va entusiasmar. Bé, no amb un entusiasme banal, sinó profund. Les paraules m' arribaven al cor amb una força punyent i dolça a la vegada. 
El situo: Joan de la Creu, nascut a Fontiveros, (Àvila) el 1542 i mort a Úbeda (Jaén) en 1591. No em vull allargar en la seva biografia. Resumeixo: seguidor de Santa Teresa d'Àvila. Amb ella i la reforma del Carmel que van emprendre els dos visqueren, lluitaren, patiren i... triomfaren. Quan es parla d'ell, es parla del "frailecillo" pel seu débil aspecte físic. Però el que va arribar a aprofundir és immens. En la seva: "Canción entre el alma y el Esposo" diu: "Pastores, los que fueres / allá por las majadas del otero / si por ventura vieres / aquel que yo más quiero / decidle que adolezco, peno y muero."
No sé per què també m'arriben molt fons aquests versos: "En una noche oscura, / con ansias en amores inflamada, / ¡oh dichosa ventura!, / a oscuras, encelada, / estando ya mi casa sosegada". No els sabria explicar però l'emoció que em produeixen és molt forta.
I per acabar, no vull deixar de citar una estrofa del poema on totes acaben amb: "¡aunque es de noche!". "¡Qué bien sé yo la fonte que mana y corre, / aunque es de noche!".
No he descobert amb aquest llibre el gran Sant Joan de la Creu. Fins i tot ja el vaig llegir en rebre'l. Però serà que els anys donen profunditat a la vida i a la mort i la sensibilitat s'aguditza que no m'havia impactat com llegit ara. Potser també la proximitat del Nadal. Tot té relació.
I, ara, agraeixo que el Premi de Religió del curs 1943-44  fos aquest llibre!

Monterrat Ribas



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada