diumenge, 23 de novembre de 2014

REFLEXIONS

Potser és massa particular i massa meu el que vulll escriure en aquestes línies. Dit això qui cregui que no li interessa ni poc ni molt assabentar-se del pensament, inquietud, recances... que em passen pel cap, tanqui l'ordinador ...i aquí doni per finalitzada la lectura.
Quan més gran sóc (i en sóc molt!) per estar bé o mig bé amb mi mateixa necessito intentar aclarir conceptes, pensar en idees que no acabo de comprendre, tranquil·litzar el meu esperit amb indagacions mentals i subjectives sobre el sentit de la vida, la relació amb l'Absolut, redescobrir la meva interioritat... Perquè constato que això em fa sentir més viva. Amb els anys se m'ha intensificat la necessitat d'esbrinar la veritat de tantes i tantes preguntes que m'he fet i em faig. Però, ara, pren més força.
Estic en una etapa difícil de la meva vida. El resum concís del meu llibre "Fer-se gran" el podria resumir en dues afirmacions: tenir sempre un objectiu en la vida, per nimi que pugui semblar als altres (però jo el reclamo amb insistència i veritable necessitat!) i acceptar els esdeveniments que et puguin sorgir. Després de cinc anys d'escriure això, (en el que em reafirmo), constato que s'accentua més en mi ja l'acceptar i, a la vegada es redueixen les possibilitats de fer.
Però com en les meves disminucions no hi figuren les psíquiques, intento continuar aprenent, pensant, escoltant, opinant. No em vull recolzar en el descans físic que se'm va imposant per esgotar tota possibilitat de créixer. I a això m'hi ajuden molt els altres.
M'he enrotllat molt en aquest semi-preludi. Però, us creureu que en posar-me a escriure no sabia el què volia explicitar? He tingut una veritable necesitat de reflexionar. D'aquí tots aquests primers circumloquis. (I els que encara vindran).
Per ajudar-me a raonar assisteixo a conferències, espectacles d'una certa profunditat i llegir llibres determinats. A vegades m'ajuden, a vegades en surto decebuda perquè no n'he tret res. Això es dóna quan tot el que sento, veig o llegeixo ja ho tinc assimilat d'antuvi. Disfruto quan no ho entenc del tot, ja que em fa rumiar.
I per desembolicar tot aquest guirigall d'idees que he exposat em refereixo, ara, concretament a una conferència en l'auditori de Blanquerna, en David Jou. El tema era: "La crisi espiritual". Vaig quedar contenta de la meva decisió. Perquè es va complir el que jo desitjo: no ho vaig entendre tot. (Aquesta afirmació em fa pensar en algún exabrupte dels Germans Marx).
Va ser àmplia i molt ben esquematitzada. Només parlaré d'alguns punts. Parlà de l'espiritualitat i la natura. Contradint el pensament bastant generalitzat  per part de molts creients que els porta a la trobada d'aquest Déu creador, jo no he sentit mai cap aproximació mitjançant la contemplació de la naturalesa. Només frueixo de la seva bellesa. I si penso en les afirmacions sobre la força espiritual que es desprèn d'abraçar un arbre en el silenci i meditació, amb tot el respecte (i potser una mica d'enveja) pels qui ho senten, reconec que a mi no m'afecta gens.
En parlar d'interiorització em va fer vibrar i vaig intuir una certa compenetració amb el que deia, així  com quan va afirmar que una certa espiritualitat té el perill de portar a una certa espècie de calma de balneari. I que l'espiritualitat cristiana és una invitació que et sacseja vers l'altre.
Espiritualitat i interioritat eren les paraules que jo desitjava sentir. Va ser un encert assistir a aquella conferència.
I per què en les innombrables converses que establim no porten massa sovint a aquest reforç interior?

Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada