Al 4t, 1ª de casa meva ha viscut, des de fa més de cinquanta anys, un matrimoni que s'han fet estimar per la seva amabilitat, bonhomia, ajut (ell és metge) sempre que li hem demanat, diligència quan van ser Presidents de la Comunitat..., és a dir persones immillorables. Per desgràcia he posat "han viscut", perquè ella va morir, als 95 anys, fa pocs dies.
En una època tant de "ja no t'estimo i he conegut..."i matrimoni o parella desfeta, el "conviure" amb un matrimoni que ha perdurat molts anys amb l'amor a flor de pell i de forma intensiva és una sort que hem tingut i em demostra que no s'han perdut els valors que dignifiquen l'home.
Vull afegir que no van tenir fills. La parella ha viscut emmirallant-se un amb l'altre i oberts a la familia (l'ascensor els caps de setmana funcionava repetidament cap el 4t, 1ª) i als amics, entre els que ens hi comptem (si més no jo m'ho he atribuït).
Les converses amb ells quan el meu fill (ell també n'és un "fan") i jo els anavem a saludar, giraven molt sovint amb el seu encontre, coneixement i enamorament i les vicisituts que visqueren durant la guerra del 36. Ell era metge i ella Cap d'Infermeria. Totes les trifulgues que passaren donaven molt de si. Ella més aviat callava i assentia, però la felicitat sempre traspuava en la seva mirada vers ell.
Tinc un bon record d'aquestes trobades. No es donen així com així.
Ara està sol. I plora, plora molt. La familia i tots sentim i l'acompayem en el seu dol. Però ell no té la Rosa al costat...
Fins ara les explicacions d'ambientació. El que vull recalcar són les paraules que en la Missa Funeral pronuncià un cosí seu, jesuïta i home de gran formació psiquiàtrica. T'estimem i et necessitem". (El ser necessaris, quan som grans infon vitalitat. Molt encertada la paraula) I venia a dir que ell ens mostra que l'amor és més fort que la mort.
Montserrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada