divendres, 26 de febrer de 2010

VERGONYA ALIENA

Vaig sentir aquest tipus de vergonya, el darrer dilluns a la nit, veient en la televisió el programa-gala (aquesta paraula aquí no s'hi escau!) per escollir el representant de TVE en el Festival d'Eurovisió. El primer qe hom em pot preguntar és perquè dimontri he de veure un programa relacionat amb l'esmentat Festival. Són ganes! D'acord, totalment d'acord. En defensa pròpia només puc alegar que havia sortit de casa a les 10 del matí i havia tornat a quarts de nou del vespre. A la meva edat i amb el cansament a sobre, hi ha una part de la meva persona que es deixa arrossegar pel que no et faci pensar ni moure't ja més.
I, amb pena, pensava com tot això agrada a la majoria de la gent del "meu poble" (com diria el poeta). Imperdonable. Els decorats d'una vulgaritat total, alguna "artista" que confonia el cant amb el xiscle, la música que volia ser innovadora i no deixava de ser repetitiva i nefasta... I, com a punt àlgid la cançó d'un concursant que ell i tot el número, diemt-ne "musical"va resultar esgarrifós, i més si hi incloem la seva actitud d'un extremat mal gust, acompanyat de gestos grollers. Un punt pel que vaig poder valorar "el meu poble" que estava en l'audència, ja que el xiularen i l'escridassaren. D'aqui les "elegants" respostes del protagonista. Ja vaig apagar la tele. Confosa i humiliada.
Vaig recordar la pel.lícula "La cinta blanca"(No canvio de tema.) Per cert que la recomano sense cap paliatiu. Digna de veure's i pensar-hi. Es tracta de l'ambient en l'Alemagna de primers de S. XX (acaba just abans de la Guerra del 1914) . L'educació dels nens i joves té un pes important. La rigidesa dels educadors (no exenta d'hipocresia en algún cas) i la submisió dels infants al més alt nivell. D'aquí en sortiria el nazisme pensat per molts com la màxima puresa de la raça, amb totes les incongruències subsegüents. En les darreres escenes ja l'angoixa m'havia envaït.
En sortir al carrer l'aire fresc em va revifar i em va fer pensar. Vaig concloure, també que d'aquí en sortiria un poble tenaç, que acabat el nazisme faria resorgir el seu país. però, tot i amb això, vaig valorar la meva arrel llatina i el meu enramat mediterrani. Malgrat tot el nostre desmanagament, en certes ocasions. Qualsevol cosa abans que aquell rigorisme.
I tornant al programa de Televisió. Ja no estava tan contenta del meu Mediterrani!
Montserrat R.

1 comentari:

  1. Jo a l'escola sovint veig o escolto coses que em fan dubtar de la meva mateixa feina. A quina mena de jovent estem educant? Però no vull quedar-me amb les anècdotes negatives sinó amb tantes i tantes petites o grans anècdotes que et reconcilien amb la gran massa adolescent, una mica atavalats per efecte de la seva pròpia edat, però bona gent. Teresa

    ResponElimina