diumenge, 31 de gener de 2010

EL SOL

Pel títol ja s'endevina que avui parlaré de les meves apreciacions meteoreològiques. Però no només del sol. Per no avorrir el personal (si n'hi ha) serà aquest tema l'inici d'altres pensaments i sentiments.
Fa més de 18 anys que visc sola. Consta així en el padró municipal, des del dia 2 de setembre de 1991. Amb excepcions. Però quan no existeix l'excepció, el despertar-me és el moment del dia més dur per a mi. Poder dir: "Bon dia!" a algú és mitja vida. Quan treballava, rai, perquè, amb les presses d'arribar a l'hora (eventualitat que no es complia gaire i va donar lloc a la cèlebre frase de la persona -Roser- de la recepció :"Ribas, arribes o no arribes...?") ni tenia temps de pensar.
I, ara, en silenci, vaig fent les coses amb un absolut mutisme. Per a molts, una solució seria escoltar la radio. Ho faig només, quan en els grans quadres i apuntaments en el suro (segona, per no dir primera, memòria meva), hi figura el nom de l'Enric com a tertulià d'una o altra radio. I aquí ve el problema, que potser m'ajuda a confortar-me una mica: buscar i trobar la ràdio adient... i el localitzo, està clar, a mitja sessió. Seré burra! Acabada la tertúlia, la radio es torna a tancar per la resta del dia. En contradicció amb el meu problema matinal, prefereixo el silenci a sentir parlar a gent. Jo voldria dir: "Bon dia!". No puc. Doncs, silenci.
I el sol? Què hi pinta en tot això?. Moltíssim! Si en fa, primera observació meva en obrir els finestrons, ja experimento gran alegria i la tristesa decau. Aquest hivern és de poc sol. Malament! I, a vegades surt, però no tarda en deixar-se tapar pels núvols. Malament també!
Un record escadusser: en la meva adolescència i joventut preferia els dies grisos... Ves per on! (Un psiquiatra en deduiria alguna cosa...). Ja fa temps que estic a favor del "sol". De totes, totes.
I, avui, dia gris, amb el cor encongit (per l'absència de l'astre) he començat llegint una carta que em va passar una cosina meva, Religiosa de Jesús Maria, escrita per una companya seva (Isa) que es va trobar de ple en el terratrèmol d' Haití. Paraules d'ella: "...tanta gente está muerta que siento estoy muerta con ellos. No sé por qué estoy yo viva (...) Debajo de los pisos veía manos que salian pidiendo ayuda (...) cadáveres por todas partes(...) la vida ha cambiado para mí..."
He sentit vergonya de mi mateixa. Amb sol, bé i sense sol, malament. Seré cretina!
Montserrat R.

1 comentari:

  1. Jo acabo de passar quatre dies a Roma sota la pluja i un cel gris. I és cert que és incòmode però la visita i la companyia ho compensaven. És cert que no ens podem queixar de res. Teresa

    ResponElimina