Sé que el tema adient seria parlar d'Haití (encara que ho tinc molt present i m'interroga) o de la immigració, o si m'apureu, dels bombers de casa nostra... (ho faig notar per no donar una idea equivocada de si sóc una persona insensible... i estic fora d'òrbita).
Em situo a l'1 de maig de 1945, data en que Hitler i Eva es van suicidar. El dia següent queia Berlin asssetjat pels russos i la terrible guerra es donava per acabada. Tots ho sabeu. Ja és Història. Però jo tenia setze anys. I el meu record es va despertar i va fer un crit d'alerta, en veure un DVD que em va caure a les mans :"El hundimiento", fa pocs dies.
En principi, fujo de les contínues referències al règim nazi. Ens han aclaparat, enfonsat i extenuat amb el tema. I, ¿per què no s'han referit més a les deportacions, exilis, matançes del lideratge de Stalin a Rússia? Jo busco saber més d'aquest segon enfonsament, que va ser molt més ampli i dur. Demano més esforços per endinsar-nos en el segon genocidi. (Vergonya humana).
Recordo que el 2 de maig de l'any en qüestió vaig anar a l'escola, com cada dia: amb son, arribant tard (degut a que vivia a la mateixa illa de la porta d'entrada del col·legi, i "in mente" no comptava amb aquells breus minuts), amb la traducció de llatí sense fer i que portava a terme (malalment, està clar!) tot pujant les escales. Una de les classes del dia, a mig matí, era la d'alemany. En cridar-nos, sortírem totes, en fila i en silenci, amb la professora, la M. Inés Schnell. Es produí un petit canvi en el camí que seguírem. Ella ens va dir que anéssim a la sala de música. S'assegué al piano. I ens invita a entonar i ens va fer notar, "por última vez", l'himne alemany, mentre ella el tocava en el piano. Algo estrany passava. Va córrer la veu. S'ha acabat la guerra!. Els alemanys s'han enfonsat!. Ella tocava de manera vibrant les notes, mentre les llàgrimes relliscaven per les seva cara. Nosaltres entonàvem, adonant-nos que la cosa era seriosa:"Deutschland, Deutschland über alles...über alles in der Welt..."
Dos breus punts: l.- La religiosa, d'uns 40 anys, de família evangèlica, va ingressar en l'Ordre (catòlica) als 20 anys. Amb rebuig de la seva familia. No havia tornat a la seva terra (ni hi tornaria mai). Però la Pàtria, la terra crida perennement. 2.- Jo estava força al marge del que havia estat passant aquells anys a Alemanya. No ignorava que havia una guerra. però poca cosa més. Per un instint gratuït em sentia més anglòfila que alemanya (Com en la nostra guerra, a Salamanca, m'havia barallat i discutit - què devia dir!- amb les "falangistes", perque m'havia posicionat, de manera gratuïta, amb els requetès). Però en plena adolescència jo havia ignorat els esdeveniments que passaven a Europa, prop meu. Ni massa interès meu, ni cap explicació rebuda! Em sento avergonyida! Crec que la persona es forma millor sabent el bo i el dolent que l'envolta. (Opinió meva. És una manera de demanar perdó a la humanitat dolguda).
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada