divendres, 13 de maig de 2016

TEMPS DE CANVIS

        Un nou canvi he experimentat des de que visc la meva quarta edat. Hi sóc de ple.

      Quan hom té l'agenda plena de cites mèdiques, camina amb atenció mirant el terra del carrer, amb el bastó (amic inseparable!), el dia sembla que és molt curt, vas sovint als tanatoris, tens tendència a pensar seriosament en la vida i en la mort sense angoixa i en la teva vida passada i en les persones que t'han acompanyat fins ara i que d'una o altra manera estan amb tu, amb joia i enyorança alhora, ets sents amb pau i el Transcendent marca més que mai les hores del teu dia... aleshores et trobes que vius la teva quarta edat! (Molt diferent que la tercera! Jo, diria, paradoxalment que, és viscuda amb més pau i tranquilitat perquè les presses s'han acabat i el temps per a pensar i pregar s'allargassa...).

      Passo a exposar un canvi subtil, que és el que m'ha fet escriure aquestes línies: parlo més ara. I ho demostro. Potser no interessa a ningú, però m'he proposat escriure el que em commou o afecta per a dir-m´ho a mi mateixa i fer-m'ho meu.

    Mai m'hauria pensat que baixaria d'un taxi dient: "Bon dia i gràcies...Ah! i digui a la seva tia Maria que no s'operi!" Havia conegut a la jove taxista en els deu minuts de recorregut de casa a la Clinica Dexeus (la meva tercera residència i lloc central en la meva vida, com ja apuntava com a referència...), no coneixia de res a la seva tia Maria i, alegrament li recomano el consell de que no s'operi... Això es contradiu totalment amb el silenci en que vaig viure la primera part de la meva vida. Era molt reservada i, per tant, callava.

     En pujar al taxi, amb les meves dificultats motriu ja li vaig dir que anava a poc a poc perquè els meus 86 anys m'ho exigien. D'entrada, ja parlo de la meva edat! Inaudit! Observació que la taxista va aprofitar per a dir-me que tenia una tia que tenia la meva mateixa edat (vaig pensar que si era tan espontània, sent jove, què seria quan fos gran...). Un minut de silenci. Però la conversa es va reempendre amb una nova notícia-informació per part d'ella: "Quin susto ens va donar ahir la tia Maria!" Em vaig interessar per l'ensurt i ja la vàrem tenir armada. Que si li havia telefonat el metge (a la tia Maria) que es tindria que operar el genoll, que ella no ho volia de cap manera, que la seva filla li havia penjat el telèfon indignada davant la seva decisió, que va buscar la col·laboració en la neboda (ella) en la seva decisió, que estava molt amoïnada, que si això, que si allò. I fou un diàleg el que s'establí entre nosaltres; no un monòleg. Això és el greu. Per acabar en arribar a la Dexeus, donant-li el meu consell per a ser transmès a la tia María...

      Decididament: en la quarta edat es viuen molts canvis. En una certa profunditat, tots ells.

Montserrat Ribas i Piera   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada