divendres, 8 d’abril de 2016

BENEÏDA CURIOSITAT

Sí, tenia curiositat, però a la vegada mandra en sortir ahir de casa a quarts de set. Va guanyar la primera i n'estic molt contenta.
A l'agenda havia apuntat una xerrada organitzada per Oxfam intermón sobre Paraguai. Què se m'havia perdut a mi en aquest país? Si el conec molt poc...(recordo, vagament un cuplé de l'época de la meva mare, on es repetia el final del nom del país. Si això és cultura...) que si ja tinc prou coses al  cap... I s'està tan bé a casa en aquestes hores (2/4 de 7 de la tarda)... Aquests raonaments es succeïen, ja dreta davant la porta del replà de casa, dubtant entre quina direcció emprendre. I vaig sortir de casa. (Victòria!).
El ponent o narrador, o digueu-li com volgueu, ens va presentar amb la seva paraula, fotos i resums del que deia en una pantalla gran de televisió, el seu viatge amb un grup que el juliol passat varen fer al Paraguai, a fi de conèixer "in situ" els projectes que Oxfam intermón té i desevolupa en aquell país.
Resulta que ja fa uns anys organitzen aquests grups a diferents països on treballen i formen un grup de 15 - 17 persones, entre treballadors de l'Entitat i col·laboradors que hi estiguin interessats. Sé que sortegen algunes places, però no sé com va el pagament de l'esmentat viatge-descoberta. En l'enquesta que vàrem omplir sobre l'acte d'ahir en l'apartat que posava si m'interessava entrar en sorteix d'aquest any, que van al Marroc, tristement vaig posar la creueta en la casella del "no" però hi vaig afegir, sortint de l'ordre, "Què més voldria!!!. Sóc massa gran..."
Anem per l'acte d'ahir. Un tal "Alfons" que hi va anar, va posar l'ànima en el que explicava. Jo vaig començar per les beceroles. Vaig situar Paraguai en el mapa. (No ho tenia ben clar). Un país que no té sortida al mar, però que és molt ric en el potencial: aigua. Grans extensions de terrenys, el 85% del territori propietat de molts pocs, i tot i que tenen una gran possibilitat de mercat de la canya de sucre, pateixen fam els que voldrien treballar les terres, però no en tenen la propietat. I amb poca població, si la comparem amb l'extensió de terreny, hi ha un gran porcentatge de gent que passa gana, malviu i està en la misèria. 
Ens va explicar, però la seva explicació era un volcar-se en sentiments i gestos de qui ha vist i ha palpat de prop la injustícia regnant i va ser per a ell tota una revelació, un crit d'alerta i un coneixement de la vida pobre que impera. A un nivell molt inferior, però incisivament, comunicava la seva vivència a tots els oïents, si més no, molt intensament a mi. 
Veièrem trobades en les cases dels atesos (d'una o altra manera. La simple amistat pot ser un gran ajut), i com l'alegria  i agraïment per part d'ells es feia palès. I també entre els del grup, desconeguts entre ells fins a la trobada-viatge, s'havia establert una amistat que es fonamentava en la vivència i integració amb els pobres d'allà i els seus problemes. Ajuts? Des de uns simples cursets sobre com arreglar els petits taulells dels productes per vendre, en els mercats, posar-los amb racionalitat i amb atractiu, passant per la creació d'equips que alerta a les cases habitades properes a rius de les possibles i imminents inundacions perquè deixin a temps la vivenda, fins intentar formar unitats de treball. I moltes altres possibilitats. El contingut de tot això ho heu de sentir directament, perquè jo vaig quedar impressionada però no estic prou documentada per sentar bases. El resultat és que hi ha gent prop d'ells per a ajudar-los, escoltar-los i promocionar-los.  
Jo, una mica com si hi hagués estat, m'hi vaig sentir molt unida i interpel·lada. Vaig aprendre moltes coses ahir. Els sentiments també els anomeno "coses".
El meu agraïment al tal Alfons perquè en la manera d'explicar la seva vivència en el Paraguai va saber colpir a qui l'escoltàvem i ens va obrir un nou horitzó.    

Montserrat Ribas i Piera




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada