dijous, 19 de novembre de 2015

PETITS MOMENTS VITALS

        Com s'ajunten les desgràcies que passen arreu del món i que, d'una manera o altra, ens afecten a tothom! La televisió ens assabenta cada dia de tantes i tantes desgràcies! I la premsa ens torna a obrir les ferides que les notícies ahir ens colpejaren, tot i afegint-hi alguna de nova, potser encara pitjor. No les enumero perquè tothom les coneix i en pateix.  
          Enmig de tot l'enrenou, encara a més, tenim a Catalunya lleugers problemes sísmics. Com el que tingué lloc a la costa ja fa uns dies. Dec dormir en un cert estat d'alarma perquè em va despertar un moviment dels llençols que, tot seguit, vaig interpretar com quelcom fora de la normalitat. Vaig estar una estona desperta amb tensió per si es repetia amb més força. No va passar d'aquí, per a mi. Vivim en tensió per tants esdeveniments punyents que tenen lloc... I això fa que qualsevol anormalitat, per petita que sigui, ens alerti i afecti.
          Jo em proposo saber captar, al llarg de tots i cada moment del dia, aquelles petites vivències i situacions que ens resultin agradables i vitals. Ahir en vaig viure dues. I me les vull tornar a explicar per sentir, de nou, aquella alenada d'aire fresc que em produïren.
         En passar, cap el vespre, ja tornant a casa, pel davant de la Parròquia de Sant Ramon de Penyafort, vaig veure les portes obertes i hi vaig entrar. Per cert, les portes obertes i amb la il·luminació interior, en tota església, inviten a la pregària i és una bona idea de qui ho ha disposat en la meva parròquia. Així també la nova ubicació de la imatge del descendiment de la Creu, és a dir Jesús mort en els braços de Maria (el que a casa, en dèiem, mal dit!, ja ho sé,: "escaparate"). En una fornícula de fusta i vidres i col·locada a la paret, en un lloc molt més visible que en el que es trobava abans i ornada amb una encertada il·luminació, que farà que sigui gairebé una descoberta per a la majoria de la gent.
         Estava a casa l'àvia, amb qui visquérem la meva família. En la cambra que en dèiem de "La Mare de Déu", sobre una calaixera, que ara es troba en el vestíbul de l'església, amb un reclinatori folrat de vellut vermell, al davant  i del sostre hi penjava una llanterna. En férem donació a l'església, quan va morir la meva mare. I en veure-la ahir tan ben situada, vaig tenir una alegria i sentir una calidesa especial. (Primer moment vital)
          I ara vaig pel segon. Al matí havia anat a recollir una clau, que la casa "Soler i Capdevila" em va duplicar. En la botiga em va atendre un senyor gran (més gran que jo, que ja és dir!) i també més sord que jo. Interiorment vaig opinar que no era la persona adient per atendre als clients. Però tot parlant, més ben dit, cridant, en veure el meu cognom, vàrem parlar del meu pare, a qui el seu havia conegut molt, ja que el meu com arquitecte d'un Banc va ser un bon client de la casa, i en acabar la guerra havia refet i equipat totes les sucursals de Catalunya amb les adients caixes de cabdals. Estiguérem parlant (o cridant) una bona estona: que si el seu pare, que venia de pagès es va comença a interessar, com aprenent de ferreter,en aquest ofici... que va anar a Amèrica i acabà especialitzant-se en fer Caixes de seguretat,... que aquest any celebraven els centenari de l'Empresa,... que ell era l'únic germà que era viu dels quatre, dels qui em va ensenyar una foto familiar, amb el fundador inclòs, ...Que aquest fou molt amic del meu pare...i ell el recordava. Total, que havia trobat a qui millor em podria atendre, contràriament al que havia intuït. I també vaig viure uns moments de joia i tendresa.
          I a més, havia una unió entre els dos moments viscuts. M'explicaré. Aquella habitació que he descrit tan pietosament, era propi de la generació dels avis. Més tard, el respectàvem i allí ens ajuntàvem tots el Dia de difunts per resar els tres rosaris (seguits!). Ho fèiem seriosament. Però el que no va ser tant seriós és que anàrem envaint aquell cambra amb objectes que no sabíem on posar. I una de les coses fou la caixa de cabdals que el meu pare va comprar a can Soler. La imatge i la caixa eren una mica antagòniques, però ens vam acostumar a viure-ho així i ja no ens estranyava.
         No direu que no fou un dia gloriós?. Dues vivències que em donaren pau. Penso que cal viure amb atenció i intensament  tot el que sigui positiu. Per poder respirar una mica.

   Montserrat Ribas




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada