diumenge, 1 de novembre de 2015

"LA CONTRA" I ALTRES COSES

Hi ha gent a qui li agrada molt "La contra" de La Vanguardia (o darrera pàgina). A mi m'agradava; ja no. Per un interviu interessant, hi trobo d'altres molt aliens als meus interessos. Pot ser que no m'interessin ja moltes coses? El que sí veig és que sóc més crítica. Com que he començat per ficar-me amb La Vanguardia, he de dir que l'article d'en Quim Monzó que llegia sempre amb molt d'interès, trobo que han perdut el to irònic i divertit que abans sempre hi trobava. El que sí li agraeixo és que no parla d'aquesta política actual de casa nostra, que, malgrat la visc amb molt d'interès, arriba a esgotar tota la part del meu cervell que li pot concedir l'atenció. Ah!, i un altra cosa: no he pogut soportar mai les "revistas del corazón" i resulta que, ara, les trobo en el diari esmentat. Asfixiant! M'hauré de repensar canvi de premsa habitual.
L'augment del sentit crític ho deu donar l'edat. Perquè jo ja estic avançant triomfalment per la quarta edat (qualificació que m'invento, ja que fa més d'un anys que he canviat possibilitats d'acció, i d'estudis. I una mica de tot). Estic més a casa. Perquè : "Tingues cura al caminar... Surt amb el bastó... Sempre en taxis... Porta penjada "la medalla"... No pots estar sola..." m'ho sento a dir per totes bandes. Decididament estic en la quarta edat (que ja és l'última). Ho dic, després de pensar-hi molt, sense recança.
Al tenir que reposar la cama, que si fer fregues al genoll, que si medecines a dojo, si pomades als canells, que si és l'hora de "sintrom" (és un veritable toc d'alarma!) que si caminar pel passadís... , les sortides al carrer se'm fan més estranyes i fatigants.
Torno a "La contra"  a la que he al·ludit. Un bon senyor, neurocientífic, expert en exercici físic i envelliment ens diu que el dormir, menjar, caminar, fer exerceici i relacionar-se influeixen positivament en el cervell. ("Aquí te quiero ver, escopeta"!). En aquest moment només puc cuidar el meu cervell amb dormir (que ho faig en profunditat i alegria, tot pensant en les matinades obligades de la meva etapa laboral) i menjar (gràcies a la meva filla que vetlla per mi dia i nit i a qui no li agrairé mai prou...). Però el fer exercici i el relacionar-se? Estan en temps d'espera (i moltes vegades, qui espera, desespera...) No sabeu, com el so de trucada del telèfon inalàmbric, que sempre tinc vora meu, m'omple d'alegria. És una veu, una veu coneguda, que em torna al món dels vivents i ens comuniquem, i em sento acompanyada...
Vull reprendre la vida normal que exercia en la meva tercera edat, és a dir, fa poc més d'un any. I m'esforço i intento sortir al carrer, del que torno molt cansada però contenta. Un pas endavant!.
Bé, aquest escrit pot semblar que està ple d'incongruències i improvisacions. Però és tal com em sento ara. I volia explicar-m'ho a mi mateixa.
I aniré fins el final. No he restat aquesta primera setmana, després de dotze dies d'immobilitat a la Dexeus, a casa, tancada i barrada. Acompanyada per la meva filla (el meu àngel de bondat) he anat a escoltar dues conferències, i vist dues pel.lícules. Hi he vist gent. I sortir al carrer m'ha donat vida. 
I reconec que estar una bona estona llegint quieta i amb una pau que m'ha sobtat, també ha sigut beneficiós per a mi. He llegit, i n'he fet un resum, entre d'altres: "Alguien así es el Dios en quien creo", (llibre que recomano). Autor: Andrés Torres Queiruga. Editorial: Trotta. 2013. 
Citaré algunes frases del llibre, que m'han colpit: "Dios no se halla ausente del sufrimiento y la desgracia. Pero está ahí, porque quiere nuestra alegria, se pone a nuestro lado en busca de la alegria posible y en cualquier caso de la alegria eterna", "El mal no es un castigo. Es un obstáculo, aquello que Dios no quiere, en cuya superación trabaja El mismo, apoyando e inspirando nuestro esfuerzo".
Em sembla entendre una mica la frase de Teresa de Lisieux. "Tot és gràcia". 

Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada