dissabte, 20 de novembre de 2010

BERLANGA

Només una anècdota breu del director de cine que ha mort recentment. Ja que va filmar unes escenes de "Plácido" a casa la meva àvia, on jo havia viscut des del 1939 fins que em vaig casar.

En emetre, abans d'ahir la pel·lícula per la televisió no m'ho vaig pensar dues vegades; volia reviure aquelles escenes i la vaig veure de nou. L'argument es pot resumir en la consigna que per Nadal havien llançat: "Ponga un pobre en su mesa". I al menjador de casa s'hi trobava un d'aquests pobres triats i afalagats per "la gente bien". (Un dia només: el de Nadal). Crítica social ben portada i parodia de situacions que jo havia viscut de jove. Una bona pel·lícula.

El lloc en qüestió: un principal de l'Eixample doble o sia amb un gran menjador i galeria. La taula gran molt ben parada i la camilla de l'àvia preparada per fer l'aperitiu. I en un cantó la vitrina, davant la que es va situar en Berlanga per anar donant les ordres. S'asseia i aixecava, cridava, feia repetir constantment escenes, es posava una tovallola al cap tot dient que havien de mirar allí els actors. Si unim aquesta disbauxa a que des de la porteria entraven un conjunt de cables que anaven recorrent tot el passadís i el quarto del costat del menjador estava ple de tècnics, maquilladors, electricistes... durant tres dies! tot allò semblava una pel·lícula d'en Fellini.

I l'àvia, asseguda en una butaca del rebedor, en un raconet, fent ganxet, callada i el més lluny possible de "l'escenari". Perquè el seu nét, (el meu germà Antoni) que era amic del que es cuidava de l'ambientació, li havia demanat poder fer-ho allí. "Una escena curta. No molestaran"

I què ha de fer una àvia amb la petició del nét?

Jo ja no hi vivia. Però hi anava a estones, tenint molta cura d'entrar pel passadís que portava directament a la vitrina, on havia el grup directriu amb en Berlanga i la tovallola al cap. Si s'entrava per l'altre passadís s'irrompia en el menjador pel lloc dels artistes. I aleshores els nervis del director s'encrespaven i els seus crits pujaven de to. El que havia entrat pel cantó fatídic quedava garratibat i atònit.

Recordo, que va venir una cosina meva, jove, maca, i va entrar pel passadís "prohibit". Venia a veure l'àvia. No sabia res de la filmació. Es va sentir el soroll dels talons que s'acostaven. Jo em vaig encomanar a Déu en espera del drama que ocasionaria... I no. Ella va entrar al menjador. En Berlanga va interrompre la filmació. I va callar. I va contemplar la jove. En silenci. Vaig pensar que la bellesa l'havia impressionat. Era un bon director.(Jo el vaig puntuar amb un excel·lent).

Jo, abans d'ahir, vaig contemplar el menjador, els mobles estimats i els records vius de quelcom que em va trasl·ladar als anys 60. Goig, tendresa i enyorança.

Montserrat R.

2 comentaris:

  1. Òstres! M'agrada molt. Em tornaré a mirar la pel·lícula amb "ulls Ribas". Moltes gràcies per compartir-ho!
    Mercè

    ResponElimina
  2. Caldrà veure la pel·lícula ja que forma part de la història familiar. Teresa

    ResponElimina