LES CONVERSES

Quina pèrdua de temps en moltes de les converses de diferents grups que ens reunim! Aquí també m'hi implico, perquè si tant m'avorreix, sóc jo també responsable del caire negatiu. Després d'entonar el "mea culpa", he de dir que visc (o millor dit, sento) moltes d'altres que em compensen les primeres. I potser no he de ser tan primmirada i viure-ho tot amb més naturalitat i saber veure l'afecte que uneix a tal i tal grup en tal ocasió. (Ep!. Això ho valoro molt!).

Concreto: Vaig anar el dissabte passat, amb un grup d'amics a St. Pere de Reixac. (Aprofito per recomanar a tothom que ho conegui: panorama esplèndid envoltat per Montserrrat i el Montseny. L'Església, amb l'alt campanar i el petit conjunt de vivendes, al seu voltant. I un jardí que només pot ser dirigit i cuidat per persona de gran vàlua intel·lectual. (En Pep). Què més es pot demanar! Penso, però, que no serviria per guia turístic perquè l'explicació ha quedat molt minsa. O no en sé més o no era aquesta la meva finalitat.)

Allí hi viu Mn. Josep Rius (en Pep, com ell vol que l'anomenem), "home de molt saber", com dirien en l'Edat Mitjana. A qui vàrem felicitar perquè se li ha atorgat el Premi "Ciutat de Barcelona 2009, de traducció en llengua catalana" pel seu llibre (i d'una teòloga) "Demostració a Teòfil". Traduir ja és difícil. Però si es tracta de composar un llibre on hi consta, plana a plana, l'escrit de Lluc (Fets i Evangeli formant una unitat) en grec i en català, l'admiració ja arriba a un límit imponderable.

El sol (cosa gairebé miraculosa, pocs dies abans de la nevada) ens va acompanyar en la conversa-explicació matinal d'en Pep, sobre el seu desenvolupament vital i cultural. (Això va ser una conversa "comme il faut"). Dinàrem i la sobretaula va ser continuació de l'encetada al matí.

No entraré en detalls del que es parlà. Només vull fer notar que, les meves paraules de felicitació van ser a que degut al seu posat, la seva trajectòria i la seva acollida feren possible que un grup de quinze persones havíem pogut parlar en profunditat i interès constant. El premi, potser, el situava en un segon nivell. No sé si és ortodoxe aquest raonament meu. Però és el que penso.

Montserrat R.