divendres, 10 de febrer de 2017

RECOMANO UN LLIBRE

Doncs sí, recomano un llibre.
Resulta que m'he apuntat a dos clubs de lectura: un de l'Omnium, en el que que participa en cada sessió l'autor/a del llibre, situació que ho fa força interessant, i un dels que programa la xarxa de Biblioteques.
I del que vull parlar és del llibre que vam comentar ahir a la biblioteca Sofia Barat de Barcelona. Es tracta de: "Los girasoles ciegos". L'autor va néixer i morir a Madrid (1941 - 2004). És l'únic llibre que va escriure. (Veritable llàstima!).
Precisament en aquest grup hem comentat aquest curs tres llibres que no m'han agradat. En rebre, el mes passat, aquest darrer el vaig acceptar amb un cert escepticisme: en castellà (prefereixo llegir en la meva llengua, encara que no em tanco... seria de necis!) sobre els anys 1939 i següents a Espanya, o sia de final de la guerra i començament de la postguerra, d'un escritor poc conegut i ignorat per mi..., tot feia preveure el pitjor!
I amb aquesta mala predisposició, el vaig començar a llegir. Tot i això, que ja és dir!, m'ha agradat molt. Són quatre contes o capítols independents que els titula, a més d'un nom peculiar per a cada un, a continuació hi figura l'any a que el refereix: 1939, 1940,1941 i 1942. Hi ha un petit engranatge en alguns, però que es pot ignorar perquè no capgira res. 
El primer és sobre un  soldat que lluita en el bàndol franquista i el dia 1 d'abril de 1939, i aquell dia precisament, en el que les tropes franquistes, les seves, entraran a Madrid i obtindran la victòria de la guerra, de matinada, es passa a les tropes republicanes. Empresonat per part d'uns i, a la nit, empresonat per part dels altres. Inaudit!. No s'ho expliquen cap dels que militen en els dos bàndols i el jutgen. Doncs bé, dóna l'explicació que mentre lluitaven, ell creia que era seguint un ideal, i comprèn, al final, que el que volen només és matar i matar. I ell no està fet per això! (Força interessant la decisió!).
Un altre episodi és sobre un jove de 19 anys (l'edat s'aclareix en el darrer capítol) que fugint com republicà que és, cap a França, acompanyat per la noia que estima que està embarassada, es refugien en una cabana en el bosc. Allí té lloc el neixement del petit. La mare mor i el nen sobreviu uns tres mesos en la major indigència i tot l'amor del jove pare que l'alimenta amb la pluja barrejada amb aliments improvisats que tritura. I vés per on m'ha emocionat i he pensat (malgrat que gairebé no hi té massa a veure) amb la cova de Betlem.
Un altre és també sobre l'afusellament d'un soldat anarquista, a qui se li va demorant l'execució  perquè qui l'interroga tenia un fill que va ser jutjat i mort pels republicans, a qui el soldat va conéixer i en parla inventant unes afirmacions de caràcter positiu, de manera que el jutge i la seva esposa que es persona a les sessions, ho allarguen per continuar sentint parlar glòries del seu fill. L'acusat, però, al final creu millor dir la veritat i tot se'n va en orris. És executat junt amb molts d'altres. Però cau com tots, estant encara viu i sortirà, com un fantasma, d'aquella munió de cossos greument ferits, o sia del grup de morts que té com a companys d'execució.
I, finalment, el darrer tracta d'un anarquista important que ha d'improvisar un amagatall, amb una doble paret en una habitació de casa seva i de la que surt només, a la nit, i parla, amb moltes precaucions, amb la seva dona i el seu fill. Així viuen tres anys. Acaba en punta, està clar. Però ja tot és tant kafkià que no ho allargo.
I, malgrat que el tema de guerra, mort, despulles humanes, abandó i angoixa és constant, ho he llegit amb interès i emoció. Està molt ben escrit. I, fins i tot, enmig d'aquest caos no deixa d'interpelar-me en algunes idees que exposa i de sorprendre'm amb un cert sentit de l'humor. En aquest sentit, quan el perseguit es troba per aquells camps vora la frontera francesa amb bultos humans per terra o gent que fuig amb un aspecte inhumà, reflexiona: "No deuen ser morts perquè crec que per presentar-se, després de morir, a on i a qui sigui, tenen que fer-ho amb una certa dignitat".
I ja tocant un punt àlgid he de dir que he trobat una certa poesia en tot ell. Veritablement amb la temàtica que he exposat sembla impossible. Doncs jo ho he viscut així!

Montserrat Ribas i Piera

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada