No penso descriure els fets d'aquest dia en que recordem l'entrada de Jesús a Jerusalem, previs a la seva imminent passió. Els quatre evangelistes la narren. I la majoria de nosaltres l'ha llegit i viscut cada any.
Encara que jo considero la vida i el pas dels temps com una línia contínua, és bo replegar-se cada any a la història passada, per a fer-la viure dins nostre de nou.
Amb el meu fill vàrem, doncs, assistir a la benedicció de rams, palmons i palmes que en la Rambla Catalunya, davant de l'església de St. Ramon de Penyafort, va organitzar aquesta parròquia. Seria millor emprar el verb celebrar, més que assistir.
Vàrem evocar els cants de l'entrada de Jesús a la Ciutat, amb exclamacions de joia i la benedicció dels rams agitats per donar-li la benviguda, repetint l' "Hosanna! Beneit el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!" (Jo 12, 13b).
En acabar, nosaltres assistírem a la Missa que, dins l'església, es celebrà a continuació. Vàrem pujar al presbiteri on havien improvisat unes cadires per ampliar l'aforament. Allí, doncs, molt a prop de l'altar seguírem el ritual i visquèrem la celebració.
Però, per fi arribo al fet que vull assenyalar i m'ha portat a exterioritzar una emoció espontània que ni jo mateixa esperava sentir. Un grup de nens i nenes, de 3 a 12 anys, més o menys, acompanyats de dues catequistes van abadonar l'església en començar l'evangeli, per tornar al voltant de l'altar poc abans de la consagració. Tot amb molt d'ordre. El sacerdot els va adreçar unes paraules adients al seu nivell d'infants. Abans de la comunió baixaren del presbiteri, sempre amb les seves palmes i palmons.
Arribo (per fi!) al que volia expressar. El darrer nen que va baixar, una mica separat dels seus companys, d'uns quatre anys, vestit una mica desgabellat, ja que tant la camisa, com la jaqueta, com els pantalons li venien molt grans (suposo que ja li van comprar així perquè amb la creixença pugués portar-ho uns anys) es va girar vers l'altar, amb el palmó a la mà i una expressió en la cara que no puc definir. Potser no havia entès gaire el què de tot allò, però en mirar l'altar la seva cara reflexava innocència, bondat i curiositat alhora, que a mi, encara no sé per què, em va emocionar i vaig sentir rodolar una llàgrima dels meus ulls.
Aquest petit detall em va fer viure intensament el sentit d'aquella festa de goig i, a la vegada, preludi del dolor del Senyor d'una manera forta i impensada. Si hom no ho troba lògic, jo tampoc. Però va ésser així.
Vaig comprendre a fons la frase de Jesús. "Deixeu estar els infants. No els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del del cel és del qui són com ells".
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada