PER QUÈ , SENYOR....?

Per què, Senyor, has posat en el meu ésser i en el de tots els homes tanta capacitat d'estimar? Ho vaig pensar quan el fill d'uns amics meus em va telefonar fa tres dies, i em digué: "Montse, la mare ha mort aquest matí". Des d'aleshores us invoco, Senyor, amb el pensament posat en ella, però aquest crit de rebel·lió no em deixa en pau. Per contrarrestar el neguit i retret que us faig penso, per altra banda, que la nostra possibilitat d'estimar tant, té un sentit positiu. I ens ajuda a viure i a morir.

Us explico el cas actual. Era un matrimoni que, ara més que mai, comprovo que he estimat i estimo molt. A part del ésers familiars pròxims que m'han anat deixant, (l'amor vers ells era  sempre desbordant...i encara ho és) el dolor actual és un dels que més m'ha "tocat". Potser tinc massa amor en el meu cor. D'aquí el meu retret, Senyor...

Buscant ajut he relllegit el llibre de Job: "Vols litigar, encara censor del Totpoderós / Què respons crític de Déu?" (Jb 40, 2), paraules vostres demanant a Job una resposta. I la resposta la dóna: "Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?" (Jb  40, 4a). I me'n vaig a Jn 6,40: "Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els que veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrrer dia".
El meu retret inicial, Senyor, el vull convertir en una acció de gràcies, tot pensant que l'amor que sentim els homes és una participació del vostre amor vers nosaltres. Aquest pensament em dóna forces i us prego que no ens deixeu, (del que n'estic segura) perquè el vostre amor és infinit i etern. Com Vós.
Conclueixo, Senyor, buscant la pau tot pensant com el Vostre i el nostre amor continua per sempre. No mor mai.
Gràcies.

Montserrat Ribas