Propòsits, benevolència, objectius, treball, amistat, superació... En tot això penso en aquestes dates.
I quantes vegades no ho he complert! Bé, no vull fer un exàmen de consciència obert al públic. Pel bé d'ells i meu. Però sí vull parlar de quelcom que hi té afinitat. I que he pensat avui.
En la meva lectura espiritual matinal, que m'aixeca els ànims quan estan baixos o quan continuen baixos, i com a persona de tradicions arrelades que sóc, he llegit el quadern Eides nº 68: "El creixement espiritual" escrit per Jaume Roig, sj. El darrer capítol, que titula: "De la santedat desitjada a la pobresa oferta", una pàgina en la que diu moltes coses en poques paraules m'ha cridat fortament l'atenció. L'he rellegit tres vegades, perquè anava dirigit avui precisament a mi. Em costava agafar l'empenta optimista de la situació vital en que em trobo. He pensat i he calibrat com no lluito sempre per remontar aquests moments baixos que pateixo en la meva vellesa, com no sé sempre somriure interiorment en la soledat que algunes vegades visc (per ser sincera he de dir que són pocs), que el meu optimisme trontolla a vegades... (i continuo pensant que es pot i deu assolir, malgrat tot...)
Copio un petit paràgraf: "No serem el deixeble model que ens hauria agradat ser, però podem ser la debilitat, la fragilitat en la qual Déu irradia el seu amor, la pobresa transfigurada pel poder de la gràcia. Per a ser-ho només ens cal no tenir res més a oferir a Déu que la mateixa pobresa".
I aquesta pobresa, que es tradueix en la tristor que no sé esbandir sempre, en aquests moments de pessimisme vital, ha agafat un sentit positiu, que m'ha cambiat els ànims i m'ha aportat joia i pau, ja que Déu roman fidel i em demana la meva humil disponibilitat en acollir-lo. La pobresa d'aquests moments oferts a Déu m'aporta intents nous d'optimisme en tots els camps de la meva vida.
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada