dimarts, 6 de març del 2012

SORPRESA

El títol respon al que vaig viure el diumenge pasat en el Palau de la Música assistint a la "Missió Metròpolis". Es tractava de la lectura de l'Evangeli segons Sant Marc amb interludis musicals. Em va atraure. Peró en ampliar-se la informació:  hi intervendria la Montserrat Caballé, (a qui van excusar per no poder venir. Gràcies a Déu! No era aquell el seu lloc) i que els lectors serien gent de "categoria"no em va plaure. Tota la meva primera atracció va canviar-se en una interrogació, per acabar en una objecció. Per què la Paraula de Déu havia de ser expressada al públic per gent preeminent, com qui organitza un gran espectacle? Jesus va escollir uns pescadors i gent anònima per a predicar el Regne, en el seu pas per la terra. Per què, ara, els seus seguidors (l'Església) ho feia d'una manera ben contrària? 
Però jo dec ser masoquista i vaig voler anar-hi per veure-ho directament i que la meva crítica (que ja intuïa, ja que vaig pensar que el títol del proper bloc seria "No, no i no". Em costa trobar títols; doncs bé aquest ja el tenia triat espontàniament).
I, senyors, vaig tenir la sorpresa que res del que em temia va succeir. El Cardenal, de clergman, va passar pel passadís central sense cap sèquit ni ornamantació, quan ja les llums estaven esmorteïdes i va seure en un seient. Una orquestra va obrir l'acte amb música sacra i Bach fou el que més van interpretar, en intervals de silenci de la lectura de Marc. Un cor també hi intervenia. Les lectures, per part de persones de la societat civil (la majoria locutors de radio i presentadors de televisió que tenien bona dicció)  davant d'un faristol central s'anaven succeint. Escolliren parts del text. Els capítols de la Crucifixió foren tres els qui els llegiren, (com estem acostumats en l'Ofici del Divendres Sant). Les Set Paraules foren interpretades en forma de cant  pel qui llegia les paraules de Jesús. També sortiren, quedant en un racó de l'escenari, personatges, com els del Sanedrí, Herodes, Maria Magdalena, etc..., vestits com qui representaven. Però sense parlar. Molt encertada l'exclusió de la persona de Jesús. Aquests personatges entraven i es retiraven en moments breus i determinats. Quan es llegia la mort en la Creu, les dones travessaren l'escenari amb un llençol blanc que col·locaren en una creu de dos troncs d'arbre que una persona aguantava. I s'arriba a la ressurrecció. Ara la que llegeix és una nena amb túnica blanca, il·luminada per focus, en la part alta, sobre dels músic, mentre aquests i el cor entonen l' "Al·leluia.
Fet tot amb molta dignitat i senzillesa, en el marc tan bell del Palau, en un silènci absolut per part del públic que omplia el recinte durant les gairebé dues hores que va durar, sentir la Paraula de Déu com a gran i gairebé única protagonista em va emocionar.
Unes breus paraules del Cardenal que es va acostar al faristol de l'escenari fou la cloenda de l'acte.
Una petita crítica per part meva: tots els que hi intervingueren s'ajuntaren a primer terme dalt de l'escenari i la gent va aplaudir. Si voleu, s'ho mereixien, però penso que no era moment d'aplaudiments. El final devia ser en silenci i interiorització.
Vaig sortir al carrer molt emocionada, amb un aplaudiment intern a les Paraules de l'Evangeli, que de manera tan harmoniosa havien calat dins meu.
Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada