dissabte, 26 de març de 2011

OFICIS I FEINES

Fins ara jo havia pensat que l'ofici més pesat i desagradable, entre molts d'altres, era ser peó i treballar en la construcció de carreteres. Quan passo en cotxe, ben asseguda i tranquil·la, em sento molt distanciada dels peons que amb el pic i la pala o el tractor o el que sigui arreglen les carreteres. I em sap greu. I no diguem si és durant l'estiu. Jo tinc refrigeració al cotxe i això encara em fa sentir més culpable. Culpable de què? No ho sé però no disfruto del paisatge, ni de la conversa. Perquè aquella gent s'ho estan passant molt malament. Després d'entonar el "mea culpa" (a la qual no hi veig sortida, d'altra part,) haig de dir que he canviat una mica d'opinió.

Potser un dels oficis més estressants sigui el d'editor. Ho he observat aquests darrers mesos. Resulta que als meus 81 anys m'editen un llibre. Ja han sortit els anys! És com una maledicció que porto dins: ja de gran escampo sense solta ni volta l'edat quan cal i quan no cal. I amb el greuge que la meva mare em va educar en un silenci absolut en aquest punt. No sabia la seva edat perquè no la deia mai. Els meus germans i jo vàrem gaudir de regal i pastís amb espelmes fins als 18 anys. I després del dia assenyalat restava en el més absolut silenci.


No sé si per reacció, o per pura tonteria he passat, de manera totalment inconscient, a proclamar la meva edat, com si hagués guanyat la batalla de Waterloo. (Si en seré de burra!). I això arriba a extrems ben estrafolaris. Si ve un operari a casa, li explico: "Aquí hi ha l'escala, aquí els draps, aquí la galleda i no s'estranyi que jo estigui asseguda llegint el diari, perquè a la meva edat ... Quants anys em faria, parlant de tot?" L'operari, a qui l'importa un rave la meva edat, em mira esmaperdut i tot seguit li etzibo: "81". (I, a més ho dic en to triomfal!). "Què li sembla?" Ni li sembla ni l'importa gens. És clar. Ho comprenc. I m'indigno amb mi mateixa.


Bé. Deixant a part aquesta ximpleria meva complementària, resulta que fruit d'unes reflexions en les que em vaig veure obligada a endinsar-me (i això en mi requereix escriure-ho per explicar-m'ho a mi mateixa) n'ha sortit un llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida" Editorial l'Albí, que es presenta el proper dijous, a la sala La cuina ubicada en l'espai Francesca Bonnemaison. (Es nota que ho he aprofitat per a fer una xic de propaganda?)


Des del mes de novembre l'editor, Jaume Huch, d'Edicions de l'Albí, i jo estem en dansa (al menys j0): constant estrès de telefonades, correccions, trameses per internet, que si la meva foto (busco i rebusco fins a trobar la que li plau), que si la portada (ha costat trobar l'adient!), que si la solapa, que si la contra... Em deixava el pròleg i les targes de la presentació, però abans, és clar saber qui el presentaria (són dues amigues a les que estic molt agraïda), arribada dels sobres, després de les targes, enviar-les als destinataris..., refer moltes adreces, o en el millor dels casos buscar el codi postal, etc, etc... I ell n'ha fet la distribució pertinent que ni vull saber en què ha consistit.


I s'ha de tenir en compte que a més del meu llibre està fent l'impressió de diversos llibres. Alhora! Tota la meva commiseració per la feina que comporta.


Montserrat R.

1 comentari:

  1. A mi, que, com saps, tinc la sort d'haver fet d'assistent social i de treballar ara en una editorial, això dels llibres m'encanta, amb tot el que comporta. També quan t'encomanen una portada i et quedes en blanc amb por i incertesa fins que, no saps com, pren forma.Deu ser també perquè la feina amb les persones sempre és un misteri, mentre que els llibres sempre es concreten, amb encerts i amb errades. Són sòlids. En fi. A mi em costaria més això de la carretera, que, per cert, era la feina del meu pare...

    ResponElimina