Començo a escriure amb una mica de recança. No m'agrada centrar l'escrit en quelcom del que els meus fills n'han sigut protagonistes. Però em permeto fer excepció en el d'avui.
Ahir l'Enric va venir a veure'm a casa a darrera hora. Es trasllada en bicicleta. (Ja sé que a desgrat de molta gent, però és així). En sortia cap a les 11 de la nit. I al cap d'un quart d'hora em trucava des de casa seva: "Mare, m'han pres la bicicleta". Era nova de feia un mes.
He dormit malament. I, en despertar-me sentia enuig dins meu de manera difuminada, que s'ha concretat als pocs moment en: "bicicleta".
Ell m'ha trucat cap a les 11 del matí. No he volgut fer-li saber el meu malestar per a no remoure el seu. Però la seva expressió ha sigut tranquil·la, que què hi farem, que hi ha coses pitjors, i que treballava tranquil·lament. He rebut una primera lliçó.
Al migdia, al recollir el correu, he trobat una revista "Catequistas" (en la que demanaren col.laboració a la meva filla, Teresa). I llegeixo, amb calma el seu article. El titula: "Preguntas que no ofenden". (S'edita a Madrid). Aborda el tema de les preguntes que els nens a la catequesi fan i com, a vegades, són difícils de contestar. Copio les seves paraules: "Afrontar mi ignorancia es lo más honrado que puedo hacer antes de inventar o elucubrar de modo erróneo. (...) Sus dudas són nuestra tabla de salvación porqué nos obligan a pensar". Una segona lliçó per a mi.
Crec que deixo patent més que la seva agudesa, l'ensenyament que m'aporten.
Montserrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada