dissabte, 18 de setembre de 2010

UN GRAN PETIT GEST

L'adjectiu petit ve imposat per l'aparent nimietat del fet que vull exposar. Perquè a mi, com espectadora, em va colpir i em va provocar una certa emoció no sensiblera, sinó tendra. És una escena que et fa sentir home/dona (aquí caic en la fórmula que trobo banal i innecessària, per expressar la dualitat del gènere. Però vull posar-me al dia...) amb dignitat.
Pocs potser entendran el meu respecte i emoció davant un fet que es pot titllar d'insignificant. Per a mi va ser gran.
Vaig pujar al vagó del metro de la Línia 3, la verda, a l'estació Liceu. Molt ple. Molta gent dreta. Un senyor em cedí el seient. (Ja hi estic acostumada. Ho agraeixo. L'accepto. Enyoro però, una mica, per què no dir-ho?, els temps passats quan això no succeïa perquè no tenia raó d'ésser. Acceptem, però, els anys i els seients...).
Prop meu, drets, un noi, d'uns 20 anys polit, endreçat, amb expressió absent i moviments desacompassats i una senyora que vaig catalogar com a la seva mare. Una persona encara jove.(Per a mi, ara, tothom és de la primera volada. Recordo també en aquest sentit que en Josep, el meu marit, a partir de la seva cinquantena, em comentava, en conèixer una noia jove: "Però encara hi ha noies que tenen divuit anys?").
Davant meu asseguts una parella de poc més de setanta anys. Ell es va aixecar i es dirigí al jove esmentat, tot cedint-li el seient. I, tot seguit, la seva esposa va deixar el seu lloc a la que catalogo com mare del noi, dient-li que el noi estaria millor al seu costat. Acceptà somrient.
Oi que l'escena descrita és d'una gran simplicitat i potser banalitat? Doncs a mi, durant el trajecte, l'expressió buida i absent del noi i la de goig de la mare em van arribar molt endins. Hi havia hagut una entesa humana difícil d'explicar i fàcil d'entendre.
Montserrat R.

1 comentari:

  1. Gestos com aquests donen color a la vida. O sal a la terra...
    Una abraçada,
    Mercè

    ResponElimina