dijous, 24 de juny de 2010

L'AMIGA

L'article del títol no és arbitrari. És premeditat.
Avui és St. Joan. I ella es deia "Juana Mary". Sí, parlava castellà. El pare, notari de Barcelona durant uns treinta anys, destinat, finalment a Madrid. I la mare d'ascendència mallorquina. Ella,"l'amiga" va néixer a Osca. Tenia un any més que jo.
A Vilassar de Mar estiuejaven des del 1934 (estius, que en aquell temps eren viscuts al llarg dels tres mesos) a la casa del costat. D'aquí la coneixença. Anàrem al mateix col·legi i a la mateixa classe. Batxillerat, examen d'estat, magisteri juntes. I ella ja es va casar.
(Un petit incís, que aborda un altre tema. Jo sovintejava les visites a casa d'ella i vaig observar i parlar dels seus dos primers embarassos. Recordo una advertència que, arran de les meves trobades, em va fer la meva àvia: "Montse, no és convenient per a una noia soltera les contínues visites a casa d'una amiga casada..." O tempus, o mores!!!)
Als nens petits, en començar a anar a escola se'ls hi acostuma a preguntar: "Qui és el més amic dels teus amics?" No recordo que m'ho preguntés mai ningú. Ja es donava per fet: la Juana Mary. I si m'ho preguntessin ara contestaria el mateix.
Als seus 31 anys va passar a viure a Madrid. Durant uns anys les cartes van ser el nostre enllaç, a més d'alguna visita mutua a les nostres respectives residències. Ella, quatre fills; jo, dos.
Al cap d'uns anys "vàrem descobrir el telèfon"(ho comentàvem perplexes, ja que no l'havíem emprat massa) i les trucades s'intensificaren i les converses continuaren. En quedar jo vídua, vaig anar uns dies a casa seva. Li agraeixo l'atenció que em va dedicar.
Fa 9 anys va morir. De càncer. (No sé de quina mena. Només m'importava la notícia fatal i la seva davallada física). La vaig anar a veure dues vegades a la clínica. Aguantava una mitja hora esplèndida en la que parlàvem i parlàvem tot barrejant els records amb les notícies actuals. Però quan veia que vacil·lava en la parla i es ficava al llit, el canvi era total. Silenci. Absència.
Avui, en llevar-me he pensat intensament amb ella. He telefonat al seu marit. Hem connectat com si ella encara hi fos present. Crec que ens ha alleujat als dos.
Voldria que aquestes línies serioses que m'he sentit impulsada a escriure, tinguin la dimensió d'un homenatge a la que, encara ara, és "l'amiga". I em reafirmo en què l'amistat és un gran tresor.
Montserrat R.

1 comentari:

  1. Montserrat,
    Acabo de llegir els teus escrits d'aquest mes de juny i haig de dir que m'agrada molt com escrius i com ho dius. El que fas em sembla, sincerament, meravellós.
    Les teves paraules es veuen ben sinceres i els teus sentiments queden pal-lesos. Saps expressar el que vols dir i hi saps donar profunditat, ho fas entendre.
    M'ha emocionat saber que tens aquest blog i faré el possible per a anar-ho llegint. Crec que m'enriquiré fent-ho i per això et vull donar les gràcies.
    Montse Tubert

    ResponElimina