NADAL

El títol es correspon al temps i dies que vivim; el nom que reben aquests dies dels creients i els no creients. Es celebra amb el temps litúrgic previ: l'Advent. Com més tard es parlarà del de Quaresma, etc... al llarg de l'any.Però el meu sentit litúrgic es diferencia del de la majoria de la gent. És privat per a mi. Però és així.

L'Església s'esforça en fer-lo viure i també la vida ciutadana reforça el sentit de l'Advent, com el dia 25 (d'una manera o altra) ens parlarà del dia concret de Nadal. Però jo tinc la mania de pensar de forma general i puc sentir el Nadal, la Creu i la Ressurrecció algun dia ben separat del que litúrgicament está marcat en el calendari anyal.

El Nadal pot ser aquest dia, aquell o el de més enllà. Aquest sentit d'adoració vers el Nen nat en una establia em pot ajudar a viure aquesta situació o aquella que s'esdevingui en una o altra data. El mateix em passa amb la Creu del Divendres Sant, que se'm pot donar tal i tal dia determinat, perquè el sofriment que pateixo aquell i aquell altra dia em reclamen la visió del que va patir més que jo i era el Fill de Déu! i uneixo la meva possible angoixa a la seva de Getsemaní. I també aquell moment de joia espiritual, de pau, de silenci amorós em poden situar en la gran Nova de la Ressurrecció i exaltar tal esdeveniment, en qualsevol dia determinat

He passat per la Facultat de Teologia; ho vaig viure amb veritable vocació de valorar i augmentar, si es donava, el saber transcendental. Resultat: molt positiu. Malgrat això (i, potser per això) sento dins meu aquestes possibles alteracions dels temps litúrgics. Inexplicable, potser, per a molts però, què hi farem? la meva vida transcorre així . (I la trajectòria vital ha sigut llarga).

¿Trobo malament tot l'esforç litúrgic i els ajuts determinats que el reforcen per part dels ciutadans al marge de l'Església? Taxativament no. Però a més de l'any litúrgic fixat, jo el celebro també quan la meva vida me'l demana.

Concreto al Nadal: els textos litúrgics t'hi van situant, els pessebres animen i ens parlen des de les esglésies, els aparadors de les botigues, i, molts pobles ja convertits en pessebres vivents, la representació dels Pastorets, les felicitacions, les il·luminacions... (Un breu apartat sobre aquestes: em molesten. Augmenten el brugit de la gent que poc o molt -aquest any, poc-, compra, però sempre inunden els carrers. I jo crec que és més temps d'un cert silenci... Una excepció: la Plaça de St. Jaume. Ja que un mateix partit polític s'ha aposentat a l'Ajuntament i a la Generalitat, han unificat la llum dels dos edificis d'una manera discreta i el resultat és, excepcionalment, magnífic).

El pessebre d'allí bé, Però només amb un aprovat baix perquè quan tenim el magnífic romànic en el nostre gran Museu... ja em sobra l'estil emprat. I un petit detall negatiu: ressalta força la figura del "caganer". L'he viscut en tots els meus pesebres, des de que era nena, fins al que faig ara. És un pastoret entranyable. Però no posat en primer pla, com en aquest. Sempre l'he posat ben amagat darrera matolls o arbre, i mai amb el conseqüent resultat. I no diguem com em molesta quan aquest pastoret agafa la cara de qualsevol personalitat, com he vist en la Fira. Aberrant!

Me n'he anat per les branques. L'objectiu primordial d'aquestes línies és expressar la meva visió de les celebracions del Nadal i altres Festes litúrgiques, sempre respectant la intenció de classificar-les al llarg de l'any. Peró també les celebro i visc quan el sentiment m'ho demana.

Montserrat Ribas

PUR COMENTARI

Ho havia ja llegit, sense aprofundir massa. Però en llegir-ho en el requadre del darrer full dominical em va fer més pes i em va sorgir amb més força el comentari que a continuació exposo. En el requadre en qüestió es parla del Pla Pastoral Diocesà 2011-2015, per a la nostra arxidiòcesi. I s'expliciten els seus tres objectius prioritaris:

1.- L'anunci de Jesucrist als qui no el coneixen.

2.- La pastoral de la iniciació cristiana, i

3.- La solidaritat, expressió de la fe cristiana.

Els trobo molt importants, seriosos i vàlids. Però em sembla innecessària la seva prioritat. Amb l'evangeli a la mà puc arribar a la mateixa conclusió, emprant moltes altres expressions, totes vàlides. En els darrers anys, quan llegia els objectius dels anteriors Plans, (que sempre han sigut importants), ja pensava en la seva obvietat com a prioritaris. Aprofundir, difondre l'Evangeli i viure'l de la forma més fidel possible són les meves prioritats i les de l'Església ara, abans i sempre (lluny de mi pontificar; és el meu parer).

Torno als objectius que s'exposen pel temps determinat proper. Tots tres estan en la línia evangèlica que crec s'ha d'intentar expandir seguint l'ensenyament del Mestre: "Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus..." Mt 28,19a.

¿Però no penseu que aquests tres objectius, com em van semblar sempre els altres (que no puc citar perquè no els recordo) és una forma d'expandir l'evangeli, com ho haguessin pogut ser indistintament molts d'altres?

"Doctores tiene la Iglesia" (em surt en castellà, ho sento) i jo sóc cristiana "de a pie" (tornem-hi!) i les meves paraules poden tenir poc valor. (Per a mi, en tenen...). I sóc lliure de pensar-ho i exposar-ho. I ho faig.

Montserrat Ribas

RECORD I SENTIMENT

Una vegada més el meu breu escrit està amarat d'afecte, tristesa i goig. Tot alhora.

Ahir es va cel·lebrar l'acomiadament de Mossèn Josep Maria Via Taltavull, que morí el dia anterior. Jo era fora de Barcelona. Després de la "sotragada" en llegir-ho en el diari i no poder assistir a la cerimònia, a la Catedral de Tarragona una persona va pensar i pregar per ell.

Als meus 42 anys (ja en fa 40) vaig estudiar Teologia a la Facultat de St. Pacià. Ell era el professor d'Antropologia. Era un home físicament fort, sumament savi i enginyós. (Que difícil em resulta poder donar una imatge d'un personatge tan peculiar com jo el vaig poder apreciar! Crec que si en Pla l'hagués conegut seria un "Homenot" més). La majoria dels nois del curs (jo era l'única noia) remugaven, en els curts intervals dels canvis de classe, opinant que no seguia cap guió determinat i l'estudi de l'assignatura, ja de si complicada, es feia difícil... i a més ell era molt exigent a l'hora de puntuar. Jo estava totalment en desacord: les aportacions pròpies i contínues eren per a mi uns descobriments constants. Que no seguís cap ordre formal quedava supeditat i oblidat al costat de les innovacions, les sortides pròpies i espontànies carregades de saviesa, enginy i innovació. L'assignatura la deixava de banda i estava esperant aquests afegitons tan seus.

I, si em captivava la seva intel·ligència, també confesso que m'era antipàtic. Es comentava que responia a la seva gran timidesa. No hi estava d'acord. El seu tracte m'era difícil. Recordo dues frases que m'ho corroboren. El meu marit que seguia atentament els meus estudis volia conèixer els professors de qui li parlava i, tot sovint els convidava a dinar a casa, que acceptaven de grat. Les dues frases en qüestió foren: "Bé, sí, vindré perquè fa molt temps que no veig a l'Alvarez Bolado...." i "Vindré a Montornès perquè la carretera de la Roca és molt bonica entre les properes a Barcelona..." (No hagués pogut ser més amable en l'acceptació de cada una de les invitacions!).

Canviant de tema: em va commoure la Missa que va celebrar davant el féretre amb les despulles del seu amic (l'amic més amic, com diuen els nens), Mn. Andrés Rodriguez de Resina. Pocs el vàrem acompanyar fins el cementiri. No crec que veiés que la Marila i jo hi érem. Era tan gran el seu dolor, si es pot medir, que li interceptava tota altra apreciació.

Van passar els anys i encara no se'l podia titllar de vell quan unes embòlies el van afectar físicament, i reduir en una cadira de rodes. Vivia en un pis-adjunt d'un convent de monges i dues infermeres el cuidaven. El cap completament clar. I la Marila, el seu marit i jo acompanyàrem, un dia, a l'amic comú, Mn. Jordi Sànchez Bosch (un altre que ens ha deixat recentment...o potser està més a prop nostre que mai...) que anava a veure'l amb regularitat. Va ser una visita que no s'oblida. En la cadira de rodes, el cap torçat responent a una desviació de la columna, i que en va dir de coses amb aquell sentit profund que el caracteritzava! I amable, molt amable, (sense aquella suposada timidesa, de la que he parlat). Només sé que sense embuts i d'una forma normal li vaig dir: "Mossèn, parlar amb vosté em feia una certa por (l'important era escoltar-lo!) però avui, ara, ho faig amb tota naturalitat. Parlo amb una persona molt simpàtica. Gràcies".

Va ser la darrera llarga conversa que vaig tenir amb ell.

En l'estampa-recordatori que avui m'han donat s'exposa el que una vegada ens va venir a dir a classe, arrrel de la fe: "Davant dels dubtes, després de pensar-hi molt he pres aquest partit i en ell visc". En l'imprès el text és de Jo, XI, 25-26: "Jesus digué: Jo soc la ressurrecció i la vida, aquell qui creu en Mi, encara que fos mort, viurà" El partit pres és per a sempre.

Montserrat Ribas

CULTURA I RELIGIÓ

Heu sentit parlar de la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona? L'any passat me'n vaig assabentar a "toro pasado" i aquest any vaig connectar, ja fa uns mesos, amb persones que me'n parlaren i hi he pogut assistir. Resulta que és la VIII Mostra! Anem a exposicions rellevants en altres llocs fora de Barcelona i molts esdeveniments de casa ens passen per alt...

S'han exhibit deu pel·lícules (algunes eren documentals) durant deu dies seguits. Potser una mica massa! I una mica atapeït! Sempre et queda el recurs de deixar-hi d'anar o, efectivament, no tens el dia lliure. Jo n'he vist sis. Però he viscut una mica immersa en totes. Fins aquí la crítica.

No faré revisió de tot el que he vist. Algunes han entrat d'alguna forma dins meu i m'han fet reflexionar; d'altres, m'han cansat. El promig, però, és bo. Vull parlar de la que vaig veure ahir, dissabte, 12. Ves per on, una pel·licula que és dura, angoixant i, per tant, fa patir (aquesta és la sensació que em produí) i en arribar a casa hi vaig pensar amb calma, asseguda, a casa, i en silenci (no hi havia ningú. Cap comentari. però m'era imprescindible meditar-ho) em vaig sentir, no de cop, de mica en mica, inundada d'una joia i una gran pau. Fins arribar a comparar la trama de la pel·lícula amb la "veritable alegria" que St. Francesc d'Assís explica d'ell mateix, que "tornant a Perusa, de negra nit,(...) en un hivern tan fred que es fan caramells d'aigua freda congelada a les extremitats de la túnica. (...)". En demanar l'entrada al convent, no l'obren. I acaba dient que si no s'irrita en aixó està la veritable alegria...

Torno a la pel·lícula en qüestió. Es titula "Popieluszco. La llibertat està en nosaltres". Es tracta d'un capellà polonès, pròxim als treballadors del Sindicat Solidarnosc que "amb les úniques armes espirituals de la veritat, de la justícia i de la caritat va cercar, mantenir i testimoniar la llibertat de la seva consciència de ciutadà i de sacerdot". La Jerarquia l'invita, no ordena, que se'n vagi a Roma per evitar represàlies per part d' alguns sectors. Decideix quedar-se amb el seu poble, però no deixa de patir, en decidir-ho, assegut a terra, plorant d'angoixa. Efectivament, uns desconeguts el torturen i el lliguen i el tiren al riu. Té 37 anys. Mai va recòrrer a la força. (Cada dia crec més que "la violència només engendra violència", frase standard de Mn. Rodriguez de Resina). Joan Pau II el va declara beat. (Això sí que em deixa freda. Quan una persona és santa, és igual ho sigui declarat o no). Popieluszco és sant, canonitzat o no.

Hi veig una trajectòria vital com la del seu Mestre: Getsemaní i Calvari. (Gràcies als dos!)

I l'alegria em va venir en pensar com persones com ell (i n'hi ha moltes!) ens ajuden a viure i a patir les nostres petites dificultats. Ja que ell va saber assolir el seu programa de vida, no gens fàcil, amb coratge i tenacitat.

Em declaro contrària a qui s'allunya d'aquest tipus de pel·lícules que fan patir i es decanten només pels passatemps que no diuen res. Però no pateixen! I, a la vegada, no viuen i gaudeixen de la Veritat, en majúscula!

Montserrat Ribas

TEATRE INCOMPRÈS

Encara no em sé explicar per què no em va agradar l'obra de teatre: "Qui té por de Virginia Wolf?" d'Edward Albee. Ni em va fer patir, ni vaig somriure (això de no passar mai del somriure i arribar a riure és una constant meva, quan es dóna el cas) quan les riallades del públic es deixaven sentir (potser algú no s'hi adheria i restava com jo, però els que responem així no ens fem notar).
Una obra ben escrita, ben dirigida, ben interpretada (i dificil d'assolir-ho!), amb una bona escenografia... i no em va agradar.
L'autor fou Edward Albee, nascut a Washington el 1928 (de la meva quinta; per tant podia haver hagut una certa entesa..). Va escriure vàries obres, acollint-se a la tradició nord-americana del drama psicològic, de manera especial en aquesta, que va ser la més reeixida i obtingué ressò mundial. La trama es basa en la relació de dues parelles, en una trobada-invitació d'una d'elles envers l'altra. Els de la casa, des del primer moment, mostren una barreja d'alcoholisme amb una frustació com a parella, tot i que a moments s'estimen, en d'altres s'odien i la seva actuació és sempre devastadora i molt punyent. La vetllada, per dir-ho d'alguna manera arriba a ser un conjunt d'humiliacions, insults, enganys i odi. Tot ben barrrejat i molt ben fet em va causar una aversió pels personatges i la seva actuació. La seva gran destrossa humana em va semblar exagerada (fins i tot si la situo en l'any de la seva estrena: 1962) i no vaig poder seguir-la ni amb gust ni amb rebuig. Era tot tant fora del que es pot donar (comparo amb llibre i pel·lícules "fortes" que m'amplien la visió, és clar) que em queia fora del meu abast.
Potser hagués hagut que fer un esforç per entrar-hi, però no em demaneu tant...
Montserrat Ribas

ÀNIMS I ENDAVANT!

El passat dia 19 vaig patir un trasbals intern: se'ns convocà a la reunió mensual d'una entitat, a la que pertanyo, i el president va formular la seva renúncia al càrrec que feia molts anys que exercia. Vaig detectar cansament i una mica de desencís per part d'ell. I, és clar, tots vàrem quedar "planxats" (com una persona digué). Tenia que pensar-hi, i per tant, escriure un bloc.

Però el dia 20 a la nit em van distreure la lectura, dos comentaris novedosos i interessants que la tele va emetre (la meva feina va ser poder dormir en acabar els comentaris del programa que van improvisar!). Tots sabeu de què es tracta: ETA deixa les armes i maten Gaddafi. Només dues paraules sobre els dos fets: una barreja d'alegria i un sentiment de canibalisme humà (ja ho sé que ell l'havia exercit a dojo!) en la manera de matar el dictador. M'ho han confirmat les fotos que amb cara radiant i sàdica es feren molts libanesos al costat del cadaver ensangonat. Hauria preferit un judici democràtic on el dictador hagués sentit les barbaritats comeses. Tornem a la decisió d'ETA: positiu, magnífic, però tot seguit vaig sospesar la feina que ara s'ha de plantejar per part d'uns i dels altres. En total, el dia 20 d'octubre de 2011 passarà a la història.

Aquestes noticies i vivències m'han fet endarrerir l'exposició del meu tema (ara considero que, per contrast, és molt poc important, però forma part de la meva vida i he de pensar-hi). Em vaig adonar amb la "desfeta" (expressió potser massa grandiloquent) de la reunió de dia 17 que, en un temps darrer, varis grups específics que componen les meves relacions i activitats han sofert canvis greus amb la dissolució d'alguns i la reducció de membres en altres. (Sembla poc menys que regeixi quelcom molt important! Poca cosa, ja ho sé però què caram!, és la meva vida...). Les seves causes són malalties, o frustació d'entusiasme en l'objectiu o pèrdues irreparables. I aquí estic jo, amb el propòsit de superar les possibles baixades físiques diàries amb el millor ànim i he d'afegir-hi les baixades morals que representen els grups que es desfan o es redueixen. ("Aqui te quiero ver, escopeta"! Aquesta dita tan estúpida em surt sovint davant de casos difícils. No en sé l'explicació del seu origen però l'empro sovint. I posats a reflexionar penso que la meva educació lingüística va ser bastant pobra i anacrònica...)

Per altra part, el meu filll em diu que coneix poques persones que, a la meva edat, hagin fet en els seus últims vint anys tantes noves amistats com he fet jo. Una cosa va per l'altra! I qui no es consola és perquè no vol.

Montserrat Ribas

LA DONA I EL TREBALL

Parlo d'un treball doméstic determinat: la cura del malalt familiar. No m'estenc a més situacions injustes en el sí de la familia, vers la dona, perquè hi ha tema per un llibre. M'hi va fer pensar quan, el diumenge, en sortir del cine amb els meus fills, els tres vàrem comentar estranyats i, a la vegada, admirats sobre l'atenció que el marit esmerçava vers el seu pare, que patia Alzheimer. Està clar, quan tornava del treball. Per què ens va sorprendre tant? Segurament perquè no acostuma a actuar així l'home de la casa.

Es tracta de la pel·lícula iraní: "Nader y Simin, una separación". Aprofito per dir que, en un començament em va semblar extraordinària però l'entusiasme va anar decaient per repetitiva i claustrofòbica: tot el rodatge a la casa, l'hospital, el jutjat i com a màxim exterior les sortides en cotxe. I prou. Reiteració en el problema, parlant molt més pausadament que ho acostumem a fer nosaltres (aspecte que no em va desagradar) i en quan el tema es va repetint una i altra vegada... (El que en castellà diríem: "dale que te pego...". Arrossego de la meva època educacional l'imperi de la llengua?)

Perquè, encara que la dona hagi agafat molta més representivitat en molts aspectes de la que tenia en la meva època passada, encara no ha assolit la igualtat amb la que té l'home. Perquè si algun cap de familia, per una part (positiva) ja cuina i fa a la compra (inaudit en la meva vida) i la dona ja gaudeix de la possibilitat de treballar fora de casa, per altra part la qüestió de l'atenció del malalt proper, en l'espai i en la relació familiar, és tasca de la dona. Tant en la meva època com ara (admeto excepcions glorioses). D'una o altra manera: ja en l'organització, per poder ella treballar, ja en l'atenció directa, si li és possible. Això m'ho ha fet reviure aquesta pel·lícula (que potser només per ressaltar aquesta actitud, ja val la pena que es projecti).

I torno a pensar en la tasca de l'home que em va fer recordar tot això i vàrem apreciar com una excepció. Perquè ho és.

I deixant apart el tema que m'ocupa: malaltia en la familia, no puc acabar aquestes línies sense preguntar-me: com resol l'Església el paper de la dona? La resposta és òbvia. Penso encara en les monges que van netejar l'altar de la Basílica de la Sagrada Familia, davant els importants i innumerables homes que presidien. I a més, elles van expressar que era un gran honor la comanda. No. Si encara tindrem la culpa nosaltres... Acabo en sec per no caure en el llibre possible sobre el tema.

Quan jo era nena hagués preferit ser nen. Premonició?

Montserrat Ribas

COM A BENS

Quantes vegades caic en aquest error! L'opinió d'amics benpensants em fan anar pel seu camí sense més. D'altres, vull opinar per mi mateixa i si m'equivoco, la culpa només és meva. En aquestes línies no em vull referir a cap cosa trascendental, però al llarg del dia has d'escollir petites eventualitats i el pes de l'opinió de la majoria et força a seguir-la.

Doncs no..."Diguem no...!" I tota aquesta entrada (que podria semblar anar cap a una revolta seriosa) només tracta d'anar o no a veure una pel·lícula. El dilema se'm va presentar fa pocs dies. Havíem decidit anar al cine una tarda, la meva filla i jo. I, concretament, a veure "El árbol de la vida". En reunions prèvies a aquell dia vaig sentir moltes opinions totalment negatives a la seva visió. Que si no s'entén res, que si és tan llarga, que si això no és una pel·lícula... Efectivament no és una pel·licula normal. És molt més. (Estic anticipant la meva opinió; faig marxa enrera). La meva filla havia sentit també opinions contràries.. Què fem? Vàrem pensar en canviar-la per la de la sala contigua: "La deuda", un thriller del que ens havien parlat bé.

I, de sobte, vaig reaccionar i no vaig voler seguir "com a bens": "Jutgem-la nosaltres mateixes i si ens equivoquem, mala sort!". I vàrem demanar entrades per "l'arbre" en qüestió.

Magnífica! Profundament religiosa, sensible, emotiva... La música, una meravella. És més un poema que una pel·lícula. Si bé no ho vaig entendre tot, tampoc entenc algún bon poema, però la seva musicalitat em compensa. No vull continuar fent la crítica positiva perquè ja l'ha plasmat la meva filla en el seu bloc i ho ha acabat d'arrodonir, en el mateix sentit, el meu fill en el seu comentari a l'esmentat bloc. I he de dir que coincidir en aquesta crítica tots tres m'ha emocionat. I crec que el quart que falta també hi estaria unit. La pel·licula m'ha donat diferents tipus de satisfaccions: bellesa, interioritat, unitat familiar i confirmació en que no hem d'anar per la vida com a bens.

Montserrat Ribas

24 DE SETEMBRE DEL 2011

Doncs sí, ahir era la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. En la seva Basílica s'hi van casar els meus pares i jo vaig acompanyar-los en la celebració de les noces d'argent allí mateix. I hi vaig, una vegada a l'any: per la seva festa titular.

Ahir vaig anar-hi. A la Missa solemne presidida per l'Emm. i Rvdm. Sr Cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach. (He escrit amb la pompa que empra el Full Dominical).

Molta gent que no s'acovardí per la pluja, missa de lloança a la Mare de Déu, acte fet amb ordre... una sèrie de coses positives de les que vaig fruir i una pregària a la que em vaig unir. Però... deixeu-me dir quatre pinzellades del que vaig patir: vàrem arribar amb mitja hora d'antelació i tot estava ple. Passant pel passadís central per anar a posar-me propera a l'altar en la part lateral, en trobar-me en les cinc primeres files amb cadires, algunes encoixinades, però encara buides, se'm va preguntar tot aturant-me: "vostè qui és? La meva resposta fou: "no sóc ningú però vaig a la part lateral" (Ja és una mica dur reconéixer que no ets ningú, però la circumstància m'ho va fer dir). Em feren girar cua i accedir-hi pel passadís del costat. (Em va venir a la ment el fragment evangèlic on es parla dels llocs preeminents). En el lloc triat per mi, prop de l'altar i ben arraconada només hi havia la part del reclinatori d'un banc inexistent. I ja em teniu asseguda en la part frontal, que no pensada per asseure-s'hi, sinó per reposar les mans: vaig agafar la imatge d'una gallina, ja que els peus no em tocaven a terra. I l'esquena sense respatller, està clar. Em mirava les files centrals de cadires buides. Eren per a les autoritats, només faltaria que elles s'asseguessin com les gallines! Això pertoca a qui no és "ningú"...

Van entrar ordenadament els clergues, bisbes i el Sr, Cardenal i es distribuiren tots en el presbiteri. I, com sempre, em vaig dir a mi mateixa:"per què dimontri no hi pot haver cap dona en aquest estament?" No sé encara la resposta i penso no saber-la mai perquè és un tema tabú que no admet ni dicussió. (Alabat sigui Déu!). En el presbiteri també havien aquells senyors amb aquelles capes i aquelles creus i que van tan mudats i fan tan de goig. Però dalt i ben asseguts.(No estic contra aquests vestigis del que fou. Sóc tradicionalista i per tant m'està bé). Però a l'hora de pregar a la "nostra" Patrona, no creieu que tots som iguals?

I, finalment, en un banc, posat del dret, com Déu mana, al costat meu havia un rètol: "Reservat per als familiars del Sr. arquebisbe" (aquí no posava. metropolità i tot el seguici. Ja s'entenia).

Però per sobre de tot això vaig honorar la nostra Patrona i les estrofes finals de "Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat" m'emocionaren. Les meves disquisicions anteriors que hi eren i hi continuen sent, van quedar superades per la pregària i el sentiment.

Montserrat Ribas

BON HUMOR, PER FAVOR.

El títol va dedicat al desig de trobar-lo en moltes facetes de la vida. I no el trobo sempre. Però quan es dóna, m'asserena i m'alegra.

He estat vuit dies a la Casa d'Espiritualitat de Manresa. He treballat (hi ha moltes maneres de treballar i la mental, és, ara, per a mi, la més punyent) les vuit Benaurances evangèliques. Un jesuïta granadí, P. Adolfo Chércoles ens feia l'exposició de cadascuna d'elles, cada dia, des de les l0 del matí fins a les 13 hores (no us esvereu, del mateix matí...) amb un interval de 10 minuts cronometats, que jo aprofitava per anar a veure dos vasos d'aigua (com si hagués estat parlant jo...). I jo, que ja miro el rellotge, generalment quan arriba a 1 hora tota disertació, procurant que el conferenciant no se n'adoni, continuava, en acabar, amb la mateixa atenció, curiositat i clarividència mental que quan havia començat, o sia feia tres hores. El perquè és molt fàcil d'explicar: entre les cites bíbliques adients que comentava, intercalava anècdotes viscudes en la seva època de capellà-obrer vivint en un barri gitano. I les expressions eren les que correponien a aquest entorn que va fer tant seu. Podeu pensar què deia quan ens explicava la tasca de desembussar un W.C com a paleta reconegut. A més canviava la veu i l'expressió de la cara. Jo crec que tindria assegurat l'èxit dalt d'un escenari en un monòleg còmic... I en un nou canvi d'expressió de la seva cara, d'una manera seriosa i convincent et citava paraules de Jesús de Nazaret... S'entén, oi la meva atenció i interès?

M'he estès en la vivència viscuda més recentment. Però ho vull ampliar a tot el que m'envolta i envolta la vida. Per què les noticies de la tele resulten moltes vegades tan avorrides? Ens fan saber tal problema polític, invasió i mort de tanta gent, l'estavellament d'una avioneta, l'esfondrament d'un vaixell amb la conseqüent mortaldat, el robatori que s'intensifica, etc, etc... en una mitja hora intensiva. (I està clar, després s'ha d'incentivar la investigació cardiològica si hom vol que l'espècie humana no desapareixi...)

Ja sé que les desgràcies estan a l'ordre del dia, però critico l'expressió tan formal que s'empra.

I els articles dels diaris... La major part d'ells escrits de forma monòtona i sense dir res de nou ni que et faci somriure. No dono solucions, ja ho sé. No sóc periodista; només oient i lectora. I, com a tal, penso i jutjo.

He de afegir alguna excepció en el meu judici dolent sobre els articulistes. I són aquests els que em limito a buscar i llegir. Un Quim Monzó, p.ex, no me'l perdo. (He de dir, que alguna vegada ha deixat de banda els seus afegitons que alegren la serietat del que explica i penso: malament!). I d'altres, que també ja tinc catalogats, entre ells els de l'Enric Gomà (doncs, sí, és el meu fill, però no per això l'he de silenciar).

No toco més temes. Ja es dóna per entés que quan impera el sentit de l'humor la vida és més agradable.

Montserrat Ribas

UN AMIC I L'ESTIU

Com que l'estiu és anar i venir, vaig pensar en escriure una breu nota per explicar el meu silenci intermitent pel que fa a aquest bloc durant les properes setmanes. Perquè ahir a les deu de la nit vaig arribar a casa. I a les deu i cinc minuts m'assabentava per un missatge telefònic d'en Ferran Sànchez Bosch de la sobtada mort del seu germà Jordi.

Paralització mental que m'arriba quan un fort sentiment s'apodera de mi. Tot seguit, la meva filla i una amiga em telefonaren per donar-me la noticia. Vaig continuar paralitzada mentalment, amb la particularitat que el pensament em presentava la figura d'en Jordi que jo havia conegut i estimat (sentiment que perdura ja per sempre).

El vaig conéixer el 1970, quan vaig començar els estudis a la Facultat de Teologia. Ens impartí Nou Testament i es concretà en St. Pau, el seu estimat personatge, estudiat i comentat en diversos llibres seus.

La primera conversa amb ell començà per una pregunta: "És fill d'en Sànchez Juan?" La pregunta era d'en Josep, el meu marit, que ho va intuir encertadament. Es tractava d'un poeta molt conegut i admirat per ell i qualsevol possible relació li interessava. La resposta va ser afirmativa. I començà entre nosaltres una forta amistat, assentada en la via poètica del seu pare i unit a la seva bonhomia i coneixements teològics. Es traduí en converses i sopars a casa, cartes, viatges a Roma amb la amiga comuna, Marila Pons i sempre guiats per ell amb el seu profund coneixement de la ciutat, ajut en la preparació social dels vots que la meva filla hi va fer allí, en la Societat del Sagrat Cor, telefonades, trobades continues a casa i a casa la Marila, viatges que dirigia a terres per a mi molt llunyanes, com Síria, Jordània, Israel, etc...(a més d'amic era un molt bon guia), felicitacions per Nadal i Sant, etc, etc, etc...I tot això s'acabava amb una telefonada ahir a la nit.

Sé, però, que no s'acaba. Que la meva confiança en preguntar-li per telèfon algun dubte sobre algun tema continuarà i en lloc del telèfon serà el pensament. Jo crec que ell d'alguna manera em respondrà. Un amic que se'n va, però que afectivament queda per sempre. Compreneu que no podia deixar de banda el seu record?

Sobre l'estiu, dues paraules. Suspensió dels meus blocs (el problema és banal i tots mereixem un descans) per una temporada. Però no de la meva persona. Volia extendre'm en catalogar l'estiu, tan diferent per a uns i per a altres. L'amic que ens ha deixat m'ho ha impedit. Continuo exposant que, per a mi, la vida és una línia recta i en aquesta línia estic, procurant que sigui exigent i pensada com sempre. Amb un cert descans més pronunciat. Però conscient del que m'envolta. (No sempre ho assoleixo, però ho intento).

Dessitjo un bon estiu a tothom. Frase que pot semblar estereotipada, però que en aquest cas no ho és.

Montserrat Ribas

IN MEMORIAM

Avui , a les 9 h. del matí m'ha telefonat una amiga, que suposo havia llegit ja el diari i m'ha comunicat que el P. Ignasi (no sé perquè en una esquela posen: Ignasi/Ignacio, però és així) Salvat, S.J., havia mort. Sabia de la seva gravetat. La notícia no m'ha sorprès. M'ha fet recordar la seva relació amb mi i el meu marit. I, a la vegada, està clar, tota mort aclapara i aflorea íntimament el sentiment d'amistat que hi ha hagut. I que sé que perdurarà.

No eren massa freqüents les trobades entre nosaltres darrerament. Però quan el veia, la seva conversa era com un "decíamos ayer". L'amistad, la seva bonhomia i el sentit de l'humor eren una constant que feia que empalmessim una conversa, potser interrompuda feia uns anys, amb una total naturalitat.

Profund moralista, afeccionat al cinema que emprava per a la pastoral amb els seus col·loquis consegüents i dirigent del CPM (Centres de Preparació al Matrimoni) eren les seves tasques principals. Suposo que me'n deixo moltes, ja que una vida religiosa de 60 anys i 47 de sacerdoci donen per molt en un temperament com el d'ell, emprenedor i sociable. Els dos meus lligams darrers foren parlar d'un dubte moral que li vaig exposar i una conversa telefònica en la que vàrem parlar d'una sèrie titulada "10 Manaments" del director de cine polonès Krzysztof Kieslowski (en aquest cas, la moral de banda; l'objectiu era el valor cinematogràfic. Aprofito l'avinentesa per recomanar-los fortament).

I baixo a un detall nimi, però que no he oblidat i al que jo li dono molta importància, malgrat sembli una tonteria. Potser és el primer record que ha aflorat en la meva ment, en parlar avui del seu traspàs. Quan el meu marit vivia, molt sovint les converses i el dinar a casa amb en Salvat era quelcom bastant usual. Però vull parlar d'una trobada deteminada. Inauguràvem aquell any (1975) la casa a Montornès del Vallès. I vam voler fer-ho partícep als amics. Amb el cotxe el vàrem anar a buscar des d'allí a Sant Cugat, i després, cap el tard, el tornàrem a deixar per retornar nosaltres a Montornès. Les sinuoses carreteres del Vallès que vàrem afrontar no van ser problema (ni ens ho vam plantejar), ja que el resultat era poder conversar amb el jesuïta i amic, Ignasi Salvat.

La casa, acabada de fer, estava protegida convenientment per rateres (d'aquelles antigues, de fusta amb el tros de formatge adient) en varis punts estratègics de la casa, ja que el camp i les obres són passeig fàcil per aquests animalets. A mitja tarda, en obrir un armari baix de la cuina, veig que en els dos forats de la ratonera que allí hi havia col.locat, apareixien les dues cuetes de dos ratolinets. Vaig experimentar alhora fàstic i goig. Però, com treure-ho d'allí? I ho vaig comentar. Tot seguit es va aixecar l'Ignasi i agafant les petites bèsties per la cua les va treure al camp, on vàrem fer un clot i alli les va depositar. Sense escarafalls; com la cosa més normal del món. I us recordo que aleshores era Provincial de la Companyia.

No creieu que és un gest que diu molt a favor d'ell, al marge de la seva profunditat teològica i pastoral?.

Montserat Ribas

UN LLIBRE

En la meva educació i en la meva vivència actual els llibres compten molt. M'han ensenyat i ensenyen a viure. No deixo de banda altres "entrades" vitals, però la lectura de determinats llibres (no de tots!) m'obren horitzons, em reafirmen en el que intuïa, m'aporten insospitadament una injecció d'esperança i em proporcionen una pau profunda. Tots aquests sentiments em van invadint interiorment i fins i tot s'exterioritzen en un somriure, del qual que en sóc conscient quan deixo de llegir. La lectura ha quedat en el meu inconscient i, per tant continuo llegint d'una altra manera. Però llegeixo mentre ho interioritzo, tot somrient.

Concretaré el llibre en qüestió que acabo de lllegir, "a poc a poquet " (expressió transmesa, al llarg dels anys pel P. F. Manresa). Es tracta de "Pregàries de la vida" de Karl Rahner. Que llegeixi aquest escriptor i teòleg també és herència de les converses del mateix jesuïta esmentat. I potser me'n vaig per les branques, però vull fer notar, aquí entremig de l'idea principal que m'ha portat a escriure aquestes notes, que he fruït molt de la conversa del P. Manresa en les seves vingudes a casa, amb el requeriment del meu marit, que deia que necessitava un sacerdot "familiar", del qual, com molts nobles i estaments aristocràtics n'estaven dotats. I el nostre, va ser el P. Ferran Manresa. Bé, ja es comprès que tota aquesta explicació és una tonteria que entre ells dos (Josep i en Manresa) comentaven rient-se'n. Molta broma, doncs; però donà per resultat unes trobades periòdiques a casa en aquell temps, que van marcar època. Ja vídua, el tracte no ha sigut tan intensiu, però no l'he perdut de vista (millor dit, d'oïda). Hi ha situacions que interessen en la vida i aquesta és una d'elles.

La introducció de Gabriel Armengau, que ocupa 54 pàgines, és una biografia de l'autor, en què ressalta sobretot la seva trajectòria d'estudis, aprofundiment teològic i docència. Interessant, però que no dóna lloc al meu somriure posterior. Segueix una extensa bibliografia, incomprensible per a les persones de "a peu", com jo mateixa, de la capacitat de treball i pensament possible d'un home.

I de la pàgina 55 fins el final (pàg 221) s'hi troben les pregàries que a mi m'han revitalitzat i emocionat. Són simples converses que titula "Davant Déu" d'ell mateix amb aquest Déu inassequible i llunyà, però que, a la vegada, sent tan a prop. S'hi troben pregàries que titula "Crist en tot" i acaba amb els capítols "En l'Esperit Sant". No puc ni vull explicar ni copiar res del que expressa. Invito fermament a la seva lectura. La gràcia va davallant en cada una de les seves frases. És inútil triar fragments. Tot forma un conjunt irrepetible. Cal llegir-lo amb calma i la joia i la pau (la gràcia de l'Esperit) va davallant i omplint la pròpia ànsia de transcendència.

Nota final: m'ha costat entendre molts dels seus llibres. Aquest és totalment entenedor, dins de la seva profunditat.

Montserrat Ribas

LA CREU DE SANT JORDI

Tinc al davant l'article d'en Quim Monzó publicat en La Vanguardia (en català, ja era hora!) d'ahir, dia 1 de juny. És un dels articulistes a qui sempre llegeixo. Fora d'alguns dies que és repetitiu, senyal que ho ha fet a corre-cuita o quan parla d'algun tema que no m'interessa, en principi, és sant de la meva devoció. Perquè si no faig una tria, crec que la lectura de l'esmentat diari em duraria tot el matí, amb la pèrdua de temps que suposaria. Des de fa temps vaig fer la selecció i així la meva vida matinal pot ser activa.

I l'article en qüestió el titula: "Medalles, premis, insignies i condecoracions". I no m'ha agradat.
El despreci a la Creu de Sant Jordi està patent en les seves línies. Parlem sobre això. És una
condecoració que s'ha vingut concedint a molta gent i entitats. A massa! Delimitant:
-- S'ha concedit a persones, que no són exemplars en res, ans el contrari.
-- Són pocs els que no la tenim (jo m'hi compto entre elles). Es prodiga massa.
-- Hi ha més d'una persona que l'ha rebutjat, per causa que justifica al·legant que en un altre
moment li van denegar un ajut que considerava important. I ara...

Em limito a aquestes observacions negatives. Però malgrat tot això (i tot el que hom pugui pensar en aquest sentit), no estic conforme, ni m'agrada, ni corroboro tots els atacs que fa en Monzó respecte a aquesta condecoració, a la que conceptua d´"irremissiblement desprestigiada".

Només recordo que quan li van concedir al meu germà, vaig tenir una alegria. I aquest sentiment d'aquell moment preval a les paraules finals de l'article: "... a la paperera (trituradora, si pot ser)", referint-se a la debatuda concessió.

Ho sento. No hi estic d'acord.

Montserrat Ribas

CONCA

Resulta que Conca és el que jo havia dit sempre: Cuenca. Quan s' és gran es torna a les arrels i hom vol fer i dir les coses correctament. És el meu cas. He de renovar gran part del meu vocabulari, degut a l'aprenentatge que vaig patir en els meus anys escolars. Altres mals no hi hagin!

He estat uns dies a València, per raons familiars i un dia férem una escapada a Conca. Per cert en l'AVE, que insospitadament, trontolla bastant. Va fins a 300 Km/h., però no té explicació la diferència d'altres en que he viatjat i en els que la suavitat era total.

Estic veient que només dic nicieses, o si més no, vulgaritats. Precisament en els dies i moments on tots vivim en tensió: que si les eleccions i els seus resultats (punyents per a uns, bons per a altres), que si les acampades, que han resultat un "Fuenteovejuna, Senyor. ¡Todos a una!", que si les declaracions de C. Chacon amb aire compungit i seriós alhora, etc, etc...

Vull recalcar el to pacífic, organitzat (no comprenc com ho han pogut fer), amb servei de neteja inclòs, amb signes per a respondre sense fer brugit..., Què voleu que us digui? Em sembla un signe insospitat de civilització en un món tan sotraguejat com el nostre. M'abstinc de parlar sobre el seu desenvolupament futur, però aquests joves ens estan donant una lliçó. I no dic res més. S'ha de veure què passa. I entremig aquest dissabte amb la Champions, que ens unirà a tots sota l'imatge de xutar a una pilota. (L'incongruència humana és infinita...).

Torno a Conca. L'he descobert. És una meravella. Permeteu-me sortir del brogit que ens envolta (a nosaltres i a tot el món gairebé) i disfrutar visitant una ciutat, de la que no se'n parla massa però que m'ha deixat bocabadada: els espadats, les cases penjades (per cert una embolicada amb roba blanca i un gran llaç vermell, que per molt artista que es titlli a l'autor d'aquesta mena d'embolcalls, jo li nego la meva admiració. Desfeia el conjunt), el Museo en l'antic Monestir de les Carmelites, i la Catedral, amb la seva magnífica sagristia. Total que Conca ha sigut anomenada: Patrimoni de la Humanitat. I jo sense conèixer-la encara!

I el camp i terreny dels voltants és plàcid i seré, amb el contrast de la conca del riu. La natura i les obres d'art ajuden a l'esperit a viure amb més serenitat les difícils relacions humanes.

Montserrat Ribas

LLÀSTIMA!

Em refereixo a Pep Guardiola. És per a mi el protagonista d'aquest "Llàstima" titular.

Baixo a la popularitat casolana en un moment que maten a Bin Laden, que les guerres proliferen, que la crisi ens envaeix i l'atur està a l'ordre del dia. (Potser el títol podria anar dirigit a la meva preferència escollint tema...) Tots aquests temes tan actuals i punyents, en els que penso i llegeixo amb interès i preocupació tenen els seus professionals que en saben molt més que jo. I la meva opinió i expectativa me la reservo per a mi. Per tant...

Ens fan empassar tants partits de futbol d'una certa categoria, setmanalment, que hom acaba com gairebé tothom: veient-los (la tele a casa o en un bar ens serveix) i seguint-los. En el meu cas, al marge de tota regla de joc, perquè mai sé el perquè de les sancions i dels gols anul·lats. Però endavant! I visca el Barça! (No vaig a Canaletes, però...Fins aquí no hi he arribat).

Aquest bon senyor al que em refereixo ha agafat un aire carismàtic per a molts: decidit, prudent, treballador, humil, engrescador, dur en la seva tasca, agradable (amb alguna petita relliscada, però que se li perdona) i elegant en la seva vestimenta i posat.

Per cert que constato que molts joves "de a pie" l'imiten. La corbata i el trajo i el cabell tallat s'ha imposat en els carrers de Barcelona, en un petit grau, és clar....I va acabar de complir com un "gentleman" quan va plorar en les grans victòries del darrer any. Estic a favor i m'és grat que l'home (a la dona li és més fàcil fer-ho) sàpiga plorar en públic quan l'emoció l'envaeix.

Fins ara tot en positiu. Però...

Per què va acceptar fer propaganda per la tele d'una entitat? Trobo molt normal que ho faci aquell que necessita augmentar el sou i rebre un plus econòmic que ajudarà a la vida familiar. Sense saber res del seus números en nómina o sense, em permeto sospitar que la xifra és alta. Aquest incentiu no li fa falta, segurament. I si descarto aquesta necessitat, se'm devalua una mica el personatge. No l'esborro, però em sap greu que s'hagi rebaixat a oferir el seu aspecte per a una propaganda banal i sense interès. És el meu parer. "I'm sorry".

Montserrat Ribas

UNA ESTRANYA AFIRMACIÓ

Ahir, dilluns, 2 de Maig, vaig llegir La Vanguardia (darrer dia en castellà. Visca!) abans d'anar a dormir. És la meva costum que intento canviar perquè, entre d'altres coses, em salto més d'una anada al Tanatori, en llegir les esqueles a aquesta hora. (Els amics implicats els he deixat al marge. No m'agrada) En quan a les notícies no surten perjudicades perquè entre telenotícies i ràdios són força repetitives.

Pacientment vaig llegir a Maria Paz López, enviada especial a Roma que explica part de la cerimònia de la beatificació de Joan Pau II. No hi entro. Ho acato, però. I ja que sóc en el tema expresso que tinc els meus sants particulars, que no tindran mai cerimònia vaticana, però la tenen en el meu sentit comú i apreciació personal. (Un exemple entre d'altres: Mn Frederic Ràfols, mort recentment). I, a més, no crec que la necessitin: la seva unió en i amb Déu ja s'ha acomplert.

I a sota d'aquest article escriu en Salvador Enguix, de València: "Fallece en Roma el Cardenal García Gasco, ex arzobispo de Valencia". Començo a llegir l'article. I m'altero. No per la mort sobtada d'aquest Cardenal, que al Cel sia, sinó per la nota que fa constar i que correspon a una afirmació de l'actual arquebisbe de València, Carlos Osoro: "La coincidencia de su muerte con la beatificación del Papa ha sido como un reconocimiento a su fe y a la adhesión a la Iglesia que manifestó durante toda su vida." Em podeu explicar quina lògica té l'infart que va patir amb la cerimònia a la que anava a participar? Pensant-ho pausadament, potser l'emoció desbordant que l'envaïa, li produeix l'atac. Vull ser conciliadora i avui, amb calma, ho penso com quelcom possible.

Però, senyors meus de la Cúria, escrivi-ho en aquest sentit, en tot cas, i no afirmeu: coincidència de la mort/reconeixement a la seva fe.

Com que ja he expressat el desig de a.c.s., puc permetre'm la crítica a la seva oposició a la missa en valencià i inclús a que hi haguès un Missal en valencià. Com que ja és mort em limito a aquest breu apunt. I no m'allargo.

Montserrat Ribas

EN CATALÀ!

Ja era hora! Em refereixo a l'edició de La Vanguardia en català. Repeteixo: Ja era hora! Després de l'explosió de banderes catalanes (visió que fruïa jo per primera vegada) el dia 11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat (no sé per què especifico tant el que va ésser de domini públic i resta en el record de tanta gent!), moment històric que ens va arribar al cor i ens va rejovenir l'esperit, esperàvem canvis linguÏstics de molts tipus de facetes.

Ja prevèiem que s'anirien transformant a poc a poc, com s'acostumen a portar a terme les coses que canvien. I així es feren molts d'aquests canvis. A poc a poc. Però La Vanguardia ha tardat trenta anys i pico. Això és massa! I el to triomfal que ara s'adopta queda fora de lloc! (Em fa pensar en algun gran retard de la Renfe). Tinc present les paraules de Javier Godó en el seu article del 17 de febrer d'enguany -sí , d'enguany, heu llegit bé- : "'La Vanguardia ', una mirada al mundo en dos lenguas", com anunci del desencadenament lingüístic que obria, en el seu diari.

En sóc subscriptora, així com ho va ser el meu marit i també de l' Avui, començant amb el número primer. En quedar vídua vaig decidir reduir una subscripció i em vaig quedar amb La Vanguardia. Sembla un contrasentit, després de parlar tant de la meva llengua, oi? La raó va ésser la mida dels caràcters que empraven un i altre diari. I la meva visió em va aconsellar el que tinc. Amb recança, però va guanyar el problema físic. Aquesta és la meva història periodística.

El primer dia que vaig rebre la carta per optar entre les dues versions, ja vaig enviar la meva resposta. Possibilitat que es va fer esperar molt! (Prengui's com a queixa).

Montserrrat R.

OFICIS I FEINES

Fins ara jo havia pensat que l'ofici més pesat i desagradable, entre molts d'altres, era ser peó i treballar en la construcció de carreteres. Quan passo en cotxe, ben asseguda i tranquil·la, em sento molt distanciada dels peons que amb el pic i la pala o el tractor o el que sigui arreglen les carreteres. I em sap greu. I no diguem si és durant l'estiu. Jo tinc refrigeració al cotxe i això encara em fa sentir més culpable. Culpable de què? No ho sé però no disfruto del paisatge, ni de la conversa. Perquè aquella gent s'ho estan passant molt malament. Després d'entonar el "mea culpa" (a la qual no hi veig sortida, d'altra part,) haig de dir que he canviat una mica d'opinió.

Potser un dels oficis més estressants sigui el d'editor. Ho he observat aquests darrers mesos. Resulta que als meus 81 anys m'editen un llibre. Ja han sortit els anys! És com una maledicció que porto dins: ja de gran escampo sense solta ni volta l'edat quan cal i quan no cal. I amb el greuge que la meva mare em va educar en un silenci absolut en aquest punt. No sabia la seva edat perquè no la deia mai. Els meus germans i jo vàrem gaudir de regal i pastís amb espelmes fins als 18 anys. I després del dia assenyalat restava en el més absolut silenci.

No sé si per reacció, o per pura tonteria he passat, de manera totalment inconscient, a proclamar la meva edat, com si hagués guanyat la batalla de Waterloo. (Si en seré de burra!). I això arriba a extrems ben estrafolaris. Si ve un operari a casa, li explico: "Aquí hi ha l'escala, aquí els draps, aquí la galleda i no s'estranyi que jo estigui asseguda llegint el diari, perquè a la meva edat ... Quants anys em faria, parlant de tot?" L'operari, a qui l'importa un rave la meva edat, em mira esmaperdut i tot seguit li etzibo: "81". (I, a més ho dic en to triomfal!). "Què li sembla?" Ni li sembla ni l'importa gens. És clar. Ho comprenc. I m'indigno amb mi mateixa.

Bé. Deixant a part aquesta ximpleria meva complementària, resulta que fruit d'unes reflexions en les que em vaig veure obligada a endinsar-me (i això en mi requereix escriure-ho per explicar-m'ho a mi mateixa) n'ha sortit un llibre: "Fer-se gran. El sentit de la vellesa en el transcurs de la meva vida" Editorial l'Albí, que es presenta el proper dijous, a la sala La cuina ubicada en l'espai Francesca Bonnemaison. (Es nota que ho he aprofitat per a fer una xic de propaganda?)

Des del mes de novembre l'editor, Jaume Huch, d'Edicions de l'Albí, i jo estem en dansa (al menys j0): constant estrès de telefonades, correccions, trameses per internet, que si la meva foto (busco i rebusco fins a trobar la que li plau), que si la portada (ha costat trobar l'adient!), que si la solapa, que si la contra... Em deixava el pròleg i les targes de la presentació, però abans, és clar saber qui el presentaria (són dues amigues a les que estic molt agraïda), arribada dels sobres, després de les targes, enviar-les als destinataris..., refer moltes adreces, o en el millor dels casos buscar el codi postal, etc, etc... I ell n'ha fet la distribució pertinent que ni vull saber en què ha consistit.

I s'ha de tenir en compte que a més del meu llibre està fent l'impressió de diversos llibres. Alhora! Tota la meva commiseració per la feina que comporta.

Montserrat R.

PENA I JOIA

Això és el que he experimentat aquest matí, a la Parròquia de Sarrià, quan han col·locat el fèretre de Mn. Frederic Ràfols davant l'altar. Presidia el Sr. Cardenal, junt amb els Bisbes Tena i el de Girona. I molts i molts capellans, la majoria grans, companys en la seva vida sacerdotal, ja que ha viscut 82 anys. Jo tenia la mirada fixa en el seu amic de sempre, Mn. Josep Ma Rovira Belloso. Ell em recordava a l'amic difunt. Les llàgrimes han enterbolit la meva mirada i alhora una joia insospitada em creixia provinent del cor. Tinc un nou amic amb Déu.

No fa massa anys que el coneixia. Però prous per haver arribat a una entesa espiritual amb ell, si més no per part meva. Em reunia amb ell i Mn. Rovira i dues amigues una vegada al mes. D'això deu fer uns sis o set anys. Aquest any el tema era la Carta de Pau als Efesis. El Mestre figurava que era Mn Rovira, però jo equiparo el seu saber i estudi a les intervencions de Mn Frederic, que, sempre amb to de pregunta, intervenia esperant la resposta. Per mi la seva pregunta era una afirmació directa, intel·ligent i colpidora. I ho feia amb una humilitat digna del qui vol aprendre (i ell estava ple de la veritat, amor i tendresa). A més la seva sornegueria i el seu sentit de l'humor era constant. I sempre amb la seva veu fluixa com la de qui vol passar desapercebut.

Però , que en deia de pensaments contundents!

Fa un parell d'anys varen anar els dos amics al sud d'Itàlia, prop de Nàpols, a descansar uns dies en un convent-hostal situat al costat del mar. Ja coneixien el lloc i es decidiren a tornar-hi. I per arribar a l'avió ho feren amb cadira de rodes. (M'imagino les dues cadires per la pista de l'aeroport amb els dos personatges somrients). I van ser feliços. "El soroll de les onades del mar que, des del llit a la nit, ens acompanyava..."comentaven i ens explicaven. Arrelats a la vida, es trobaven satisfets.

En interrompre les trobades el tres mesos d'estiu, fèiem, a casa, un lleuger berenar-sopar. L'any passat, degut a la caiguda i operació que va patir Mn. Rovira, va quedar sense efecte. Però acordàrem, que en començar el nou "curs" ho esmenaríem. Vàrem tenir dues reunions i no pensàrem en l'acord insinuat. Però a la tercera trobada, sempre amb la seva veu baixa i càlida i com qui no diu res, ens preguntà: "I no s'havia parlat d'un "berenaret", substituint el de l'estiu?" Colossal. Magnífic. Aquesta tímida demanda ens va fer riure i a mi emocionar. Estava per la gran espiritualitat i no deixava de banda aquests petits goigs que la vida li podia brindar...

No va perdre mai el seu sentit de l'humor. Els darrers dies li preguntaven cóm es trobava i contestava: "Bastant regular". Singular fins per expressar el seu estat final.

En començar la Missa, i escoltant el ritual del celebrant en dir "Senyor, tingueu pietat.." he pensat que el Senyor no s'ha hagut que esforçar gaire en tenir pietat vers la persona que havia finit la vida terrenal i l'acollia amb joia a la Definitiva.

Montserrat R.

QUI NO HA PLORAT MAI?

Poc o molt, tothom. Potser algú per timidesa o per no voler passar per carrincló se n'ha estat de fer-ho. Són casos malaltissos, ja que el plorar "quan toca " és una demostració d'unió sentimental que cal saber fer i en parlo en to elogiós.

No vull mostrar-me pessimista davant els fets de la vida. Però és un reconeixement del dolor humà que en un moment o altra, tots el vivim.

Però hem arribat a unes situacions continuades i dures que excedeixen la nostra serenitat possible. I m'arriben, quan al matí (cada matí, darrerament!) agafo el diari i tranquil·la d'esperit (he dormit com un tronc) vaig passsant les pàgines i aquesta calma em va desapareixent perquè el que llegeixo em va despertant del meu isolament i em vaig fent solidària amb el què m'expliquen.

Homes i dones (sobretot dones, ja que són més espontànies) plorant davant de morts assassinats, ja per bales, cops de peus o cases derruïdes...Tot això en ple carrer. Aquell mort o morta (per una vegada poso els dos sexes) té un pare o una mare o una esposa o un amic... Allí hi ha algú que l'estima, que l'ha estimat des de fa temps. I, de sobte, per la injustícia social i política ja no podrà mai més parlar amb ell, riure amb ell, dir-li que l'estima, que tingui molta cura de no prendre mal...

Les llàgrimes m'arriben al cor. I això un dia i un altra dia. Ja poden anar dient que la resposta a la sublevació ha sigut pacífica, en els millors dels casos. Però de trascantó hi han unes línies que fan notar que, en total, només hauran mort unes tres-centes persones. Això representa que tres-centes families han quedat trencades. Què compta per a elles que la reposta a la protesta hagi sigut "pacífica"?

I les que són, ja, de principi amb armes pel mig? Els plors se succeeixen i augmenten. I cap raó els hi val per deixar de plorar-lo. Plors, plors, plors arreu del món...

El tema no em deixa lloc per la mínima ironia, que acostumo a intercalar en els meus pensaments escrits. És massa seriós per a trobar ni la més petita broma, que calmi el meu estat d'ànim. (No diguem dels que s'hi troben!)

Busco Mt.5, 1-5: "...Jesús puja a la muntanya....Llavors prenent la paraula ...(digué): Feliços els qui ploren; Déu els consolarà"

Montserrat R.

MISCEL·LÀNIA

Ahir en la primera jornada d'ètica i món contemporani a l'Aula Magna del Seminari Conciliar de Barcelona, presidida pel Sr. Cardenal, els dos ponents, Sr. Senén Florensa i Sr. Federico Mayor Zaragoza feren un anàlisi dels conflices mundials. (Jo diria que es van centrar molt en Egipte). No ho vaig entendre tot perquè la megafonia de l'aula és tremendament dolenta. I estava a tercera fila! (Per tant no culpo al meu sentit auditiu).

Només vull expressar dues frases del Sr. Mayor Zaragoza (que en podria haver sigut una sola):"El temps del silenci s'ha acabat. El temps de la resignació s'ha acabat" Sent-ne dues i no una, encara remarquen més el seu significat. I ja em toca pensar... Per a mi és un bon resum. Encara que els ponents no veien clar els futurs esdeveniments. Ni jo, està clar.

El gran congrès de la telefonia mòbil a la Fira de Barcelona, que es preveu amb uns 55.000 assistents de més de 200 paisos. L'informació que he rebut és pel diari i la televisió. Són tantes i tantes les filigranes tecnològiques que demostren que s'assoleix amb aquests petits aparells, que em sembla viure en una altra galàxia. Ja faig el que puc intentant entrar i assumir els petits (per a mi són molt grans!) avenços, però, per favor!, tingueu pietat dels que som del primer terç del segle passat!

Avui mateix en l'autobús un senyor parlava sol portant només un micro a l'orella i a la mà un petit aparell, i entre el micro i el que tenia a la mà no hi havia conexió de cap mena. Inaudit! I, a més, tots els que empren qualsevol aparell telefònic "modern" eleven el to de veu estrepitosament. I hom s'entera, sense voler-ho, de negocis, intimitats, o que demana que parin la taula perquè ja arriba. És necessari aquest augment de veu? Sobre el cas concret d'avui, per un moment, he pensat que desvariejava.

El meu llibre amb el que encapçalo el dia conscient és " Proverbis". Avui he llegit :""La força és l'honor dels joves / els cabells blancs la glòria dels vells." (20, 29) ; "Venerar el Senyor és fruit de la humilitat: / porta riquesa, honor i llarga vida."(22, 4). Etc, etc... I m'emprenc el dia amb tot el que m'arribi...

Els Premis Goya van aixecar el cinema català. El cor se'm va eixamplar. Havia vist la pel'lícula i vaig trobar justos i ben donats el bustos-premis. Sense que ningú s'enfadi, només volia apuntar que ara és el moment perque les nostres pel·lícules facin un esforç de superació. Ens ho han posat en safata. I jo la trobo molt bona la premiada, però...en podria ser més.

La presentació molt pensada, molt assajada no em va agradar.

Els guardonats parlen massa. (Que pensin que n'hem d'escoltar molts!) Dues excepcions concretes i admirables: el plor de la nena i la presència i paraules d'en Pasqual Maragall i esposa. Un fort aplaudiment de part meva per a tots tres.

Em telefona el meu fill: ve a dinar. Deixa-ho tot i cap al mercat! Odia la paraula "congelat".

No entenc com en el meu cap hi caben tantes i variades coses! Però la vida està plena de miscel·lànies que ens ajuden a pensar i actuar.

Montserrat R.

RECORDANT

Vàrem decidir anar-hi. Havíem sentit parlar d'un cantautor, Joan Manuel Serrat, barceloní nascut el 1943. Tenia ja fama però nosaltres, en Josep i jo, més amants de les lletres que de la música no l'havíem sentit mai. Era l'estiu del 1962. Passàvem les vacances a Montornès. I com sempre la Festa Major de Granollers es celebrava (i celebra) a mitjans d'agost.

Vàrem entrar al Casino, on tenia lloc la vetllada, amb més ganes de descansar que de sentir cançons. Va sortir el noi en qëstió amb la seva guitarra. Aplaudiments. Nosaltres una mica al marge de qualsevol entusiasme. I va succeir el miracle. En sentir les seves primeres paraules: "Ara que tinc vint anys, / ara que encara tinc força, / que no tinc l'ànima morta, / i em sento bullir la sang ..." tota la nostra atenció es va centrar en la cançó. Ni vàrem poder comentar-ho. Haguéssim perdut part de l'emoció que ens va envair. Callàrem. Escoltàrem. I ens sabíem units en una mena d'emoció indescriptible.

Continuà amb la cançó de bressol, dedicada a la seva mare: "Por la mañana rocío, / al mediodia calor, / por la tarde los mosquitos: / no quiero ser labrador" / "I jo que m'adormia entre els teus braços / amb la boca enganxada en el teu pit..." El silenci entre el meu marit i jo continuava més tens a mida que l'escoltàvem. No volíem trencar l'encís d'aquells moments amb paraules banals d'entusiasme. Ja tindríem la resta de la nit (i jo afegiria: de la vida) per parlar-ne. Ara, silenci.

Aquests darrers Reis, els fills em regalaren un aparell de música i varis compactes. I entre ells aquest primer Serrat, ja que sabien el nostre primer encontre emocional. I en el silenci de casa meva, ja buida, però plena de records, va ser el primer que vaig ecoltar. Pot resultar cursi, però tot sentiment sa té molt valor per a mi: les llàgrimes em relliscaven. D'emoció, tendresa, estimació...

Vaig recordar amb nostàlgia una gran amiga meva, soltera, que ens deixà fa deu anys. als seus 75, quan vaig sentir: "La tieta". "És tan llarg i ample el llit...i són freds els llençols ... /Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà / sense trobar ningú , com ahir, com demà, / (...) / La que sempre té un plat quan arriba el Nadal / La que no té més fills que els fills dels seus germans. /La que diu "Tot va bé", La que diu: "Tantseval". / I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol / un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons /" (I aleshores ella em deia dolguda i indignada:" I és que això és veritat. Li compro un palmó!") "I un dia s´ha de morir, més o menys com tothom / (...) I una esquela que diu..."Ha mort la senyoreta... /...descansi en pau. AMEN... i oblidarem la tieta". Comprenc el seu esquinçament tot i ser una cançó de tipus poètic i sentit melòdic.

També escolto "Els vells amants", que m'entendreix quan diu; "I s'agafen les mans / els vells amants. / I recorden com ahir / les flors que van collir. / i s'agafen les mans / els vells amants. / Es miren i ho saben tot, / no els cal dir res, cap mot ".... Aquesta cançó em recorda un paràgraf que escriu el Dr M. Broggi en les seves Memòries, 2n volum: "Anys de plenitud", on diu en relacio a la vida amorosa en la vellesa: "L'acte sexual deixa de ser l'objectiu prioritari per deixar pas a la tendresa, a la caricia i a la relació íntima i tot tendeix cap el veritable amor..."

Després d'aquesta amalgama de records estic una mica extenuada. Però són una gran part de la meva vida.

Montserrat R.

"DE DIOSES Y HOMBRES"

No em proposo fer una crítica de la pel·lícula. Però és necessari dues paraules per a situar-nos.

Es tracta d'una producció francesa, basada en una història real. En un poble (si se li pot dir poble a un amuntegament de cases-barraques), en una zona muntanyosa d'Algèria. L'acció està protagonitzada per 7 monjos cistercencs. La seva missió és viure en un petit convent donant el testimoni de la seva preséncia; no fan proselitisme. (Considero que la presència i comunicació normal amb la gent d'allà supleix tota prèdica). Viuen la por de la imminent irrupció de la violència islamista en la regió. En 1996 concretament.

Vull destacar amb gran força, perquè a mi me la van transmetre, els moments de la pel·lícula, quan reunits a la taula del menjador (la pobresa en la situació en què viuen és constant), el Superior o designat com a tal, pregunta a cada un d'ells la decisió que adopten respecte a quedar-se allà, amb el perill vital que suposa, o abandonar aquell indret.

Crec recordar que aquest capítol es mostra en dues ocasions. Quan han sofert una incursió, de la que en surten il·lesos, però atemorits i una segona quan pensen que el perill va en augment.

En aquestes reunions la càmera enfoca cada un dels rostres dels que responen a la pregunta del Superior i expresen la seva opinió. Hi ha diversos parers en la primera trobada. En la segona, si bé alguns comencen expressant el desig de deixar el lloc, el canvi en la conversa es fa de manera serena i fidel: volen quedar-se.

Només per aquestes escenes, on la resposta de cadascú va acompanyada de l'expressió facial i es conjuguen meravellosament, val la pena veure-la. En les paraules i expressió de cadascú es diuen i reflexen els records, l'enyorança, la por,... per acabar amb la fidelitat a la seva missió que un dia van escollir.

Suposo que el mèrit està en l'equip fotogràfic de la cinta, el guionista, el director i en cada un dels actors. Sigui com sigui, el resultat d'aquestes escenes és incommensurable.

I ho afirmo rotundament, malgrat la vaig trobar una mica llarga i potser repetitiva: cal veure-la. Cada rostre és una lliçó d'humanitat ple de grandesa.

Montserrat R.

FULL DOMINICAL

El que vull escriure no respon del tot al títol. És a dir, hi fa referència però no és el tema global.
He d'afirmar que jo el llegeixo sencer. A casa. Generalment, els diumenges abans de dormir. Resulta que, durant la Missa (crec que ja ho he expressat en altres ocasions) no puc, amb tota la bona voluntat i propòsit que hi poso, enterar-me de les lectures i encara menys! de l'homilia. Jo mateixa m'avergonyeixo del que em passa. Com que em succeeix des de fa temps no pateixo pensant que és el començament d'una malaltia senil. Però el problema hi és i les lectures acostumen a anar per una banda i la meva pregària per una altra.
I això no pot ser. Perquè la Paraula de Déu ha de repercutir en el temps adient i en la meva vida en particular. Solució? Llegir, amb calma, tot el Full Dominical, deixant les lectures de la Missa pel final, reconeixent així la seva primordial importància de tot el que allí s'escriu.
I, en el darrer Full, en l'apartat "Queridos abuelos" (títol que trobo nefast) el Dr. Paulino Castells
exposa el "Decálogo de las personas mayores" (Per què en castellà quan el llibre en qüestió està traduït i en venda també en català? Segona empipada...) i el desè "manament" diu:"Bajo ningún concepto se debe relacionar la vejez con el concepto de terminalidad." Si es refereix al sentit cristià que la mort no és l'acabament de tot sinó un començament no hi tinc res a dir. Em ve a la memòria ara el poema incommensurable del gran i estimat Màrius Torres, en auest sentit:
"Això és la joia --ser un ocell, creuar
un cel on la tempesta deixa una pau inmensa

I això és la mort--tancar els ulls, escoltar
el silenci de quan la música comença."

Tornant al que déiem. Jo crec que es refereix al acabament vulgar de la vida amb l'esdeveniment de la mort. I si és així, en discrepo. Els que ja som grans (els que quan ens pregunten "Quants anys tens?" podríem contestar: "Tots") sentim que aquesta relació hi és. I el "bajo ningún concepto..." del decàleg en qüestió és demanar un absurd.
Sort en tenim de les paraules:"Mentre vivim, vivim per al Senyor, i quan morim, morim per al Senyor."

Montserrat R.