dilluns, 25 de setembre de 2017

MOMENTS DECISIUS

Sent un estiu marcat per les converses sobre el referèndum amb opinions contradictòries, demandes de trobades, gent al carrer, invasió de policies..., arribo a Barcelona i no escric res sobre aquesta preocupació que ens envolta a tots per una banda o altra...Això no pot ser!
     Entre els actes que es programen de cara l'1-O on es juga la nostra independència (?) i els  de la Mercè, la nostra Festa Major, acabo ben atavalada. 
     Sobre els primers, veig clar que ens estan oprimint al negar la nostra llibertat per poder ser un país amb opinió. Deixeu que parlem i ens disposem a acatar el que surti, que haurà sortit per l'expressió de tots i cadascú! De cara als segons, només vull dir que el cartell de "la Mercè" és deplorable, tant des del punt de vista artístic, tant com per la seva intenció. Aqui hi ha una superficialitat tremenda o, potser millor dit, un oblit total del seus fonaments i intenció. Les festes tenen un sentit d'honrar la nostra Patrona, la Mare de Déu de la Mercè, i on es troba reflexada aquesta intenció? No serà en el cartell, oi? No intento fer passar per l'aro als que no pensin com jo, en aquest sentit. Que tothom pensi com vulgui! però que no esguerrin els principis de les tradicions!
      He quedat molt contenta i agraeixo la pregària que un grup ha organitzat als Caputxins de Pompeia uns dies abans del 1 d'octubre. Que hi vagi qui vulgui, està clar. Però ens deparen una estona en la que s' acompleix el que se'ns va dir: "quan dos o tres estan reunits en nom meu, jo sóc allí enmig d'ells" - Mateu 18, 20. Això és definitiu!

         Montserrat Ribas i Piera 

dimarts, 19 de setembre de 2017

ESTIMACIÓ FERMA

He viscut aquests dies una situació que m´insta a que la comenti amb mi mateixa, ja que aquest és el lloc on em puc esbravar. A més, dins de la tristesa dels que la vivim, té el punt de bellesa just perquè ens emocionem i en gaudim.
Ella va patir en la seva joventut una feridura (ja sé que ara té un altra nom, però com que jo sóc antiga...) Es va recuperar molt a base de patir també molt. Em deia, però, que tenia l'espasa de Damocles a sobre. El seu esperit va ser sempre serè i optimista. Ella es trencà el fèmur fa un parell d'anys. Una segona caiguda la reté sempre immòbil, doncs els metges no veuen la possibilitat d'una segona operació. Ell feia uns sis anys (els temps que fixo per a cada esdeveniment és totalment insegur, però sí aproximat) pateix un començament d'alzheimer, que va avançant implacablement. També, doncs. assegut tot el dia en un silló. Però al costat d'ella!
Hom pensa i  aconsellen a l'esposa que en dies de festes familiars es deixi traslladar en cadira de rodes. Ella s'hi nega sempre i l'explicació de la seva negativa és: "No ens diem res però em mira i jo estic segura que sóc un punt de referència per a ell". És a dir, que no es mou del seu costat. Callada, somrient... se'l mira... I així passen els darrrers anys. Ella mor el 25 d'aquest mateix any. I, ell d'una manera inesperada, una neumònia fa que l'ingressin a l`hospital fa pocs dies i mor el darrer dilluns, 16 de setembre.
Jo crec fermament que ell, malgrat no poder dir res i que aparentment semblava estar absent, l'amor vers la seva esposa no s'havia trencat mai. I la va trobar a faltar...
Molt atinadament els seus fills fan constar en l'esquela: "...ens ha deixat per retrobar-se amb la seva esposa..."
És la victòria de l'amor sobre la mort!

Montserrat Ribas i Piera.