No em proposo fer una crítica de la pel·lícula. Però és necessari dues paraules per a situar-nos.
Es tracta d'una producció francesa, basada en una història real. En un poble (si se li pot dir poble a un amuntegament de cases-barraques), en una zona muntanyosa d'Algèria. L'acció està protagonitzada per 7 monjos cistercencs. La seva missió és viure en un petit convent donant el testimoni de la seva preséncia; no fan proselitisme. (Considero que la presència i comunicació normal amb la gent d'allà supleix tota prèdica). Viuen la por de la imminent irrupció de la violència islamista en la regió. En 1996 concretament.
Vull destacar amb gran força, perquè a mi me la van transmetre, els moments de la pel·lícula, quan reunits a la taula del menjador (la pobresa en la situació en què viuen és constant), el Superior o designat com a tal, pregunta a cada un d'ells la decisió que adopten respecte a quedar-se allà, amb el perill vital que suposa, o abandonar aquell indret.
Crec recordar que aquest capítol es mostra en dues ocasions. Quan han sofert una incursió, de la que en surten il·lesos, però atemorits i una segona quan pensen que el perill va en augment.
En aquestes reunions la càmera enfoca cada un dels rostres dels que responen a la pregunta del Superior i expresen la seva opinió. Hi ha diversos parers en la primera trobada. En la segona, si bé alguns comencen expressant el desig de deixar el lloc, el canvi en la conversa es fa de manera serena i fidel: volen quedar-se.
Només per aquestes escenes, on la resposta de cadascú va acompanyada de l'expressió facial i es conjuguen meravellosament, val la pena veure-la. En les paraules i expressió de cadascú es diuen i reflexen els records, l'enyorança, la por,... per acabar amb la fidelitat a la seva missió que un dia van escollir.
Suposo que el mèrit està en l'equip fotogràfic de la cinta, el guionista, el director i en cada un dels actors. Sigui com sigui, el resultat d'aquestes escenes és incommensurable.
I ho afirmo rotundament, malgrat la vaig trobar una mica llarga i potser repetitiva: cal veure-la. Cada rostre és una lliçó d'humanitat ple de grandesa.
Montserrat R.
