divendres, 11 d’octubre de 2019

QUÈ PUC FER?

Ben poca cosa. Però, si més no, estar al tanto del meu voltant i viure i conviure al màxim el que m'ofereix. He experimentat en mí el que això pot dir-me i ja tinc la resposta.
Fa pocs dies anant pel carrer caminant, com els metges m'aconsellen, veig un noi que tot mirant-me somrient se m'acosta i em diu: "Sóc en X. de Càritas!" El reconec i el saludo agraïda per la seva simpàtica exclamació. "Montse, m'has donat l'alegria del dia d'avui en trobar-te ". Jo he sentit la mateixa sensació per la trobada. Parlem un moment de la seva feina, de mí i ens acomiadem contents,  Torno a casa. La soledat és la mateixa. Però alguna cosa ha canviat en mi: m'he sentit fortament acompanyada. Per unes paraules? Un gest? Sí, tant sols per això? Doncs, sí. Tant sols per això. I torno cap a casa amb aquest aprenentatge de quelcom molt simple i, a la vegada molt tendre.
I aquests dies la trobada va calant en mi. I estic  més contenta i acompanyada. . I ja sé què fer amb els del meu voltant.
                                                                  Montserrat Ribas i Piera

dissabte, 21 de setembre de 2019

MINÚCIES

Estic cansada, veritablement cansada de sentir parlar, de trobar notícies sobre la igualtat de gènere, el feminisme i companyia, els assetjaments envers les dones... Ho sento molt; però això no és viure...
I, sense voler jo també caic en aquest parany. Perquè volia parlar sobre una petita minúcia  que va en aquest mateix sentit.
Es tracta de: ei costum, acceptat per tothom com la cosa més natural del món, de dirigir-se  o simplement narrar oralment o per escrit, primer en la versió masculina i després en la femenina. I està clar, a continució han de venir adjectius, pronoms, etc..., en la versió que que li demani aquesta primera paraula.  M'explicaré: "benvinguts / benvingudes". Per què no invertir els termes?. I tots tan contents/contentes (segueixo aquí l'ordre que es fa i jo ataco).
I en la revista d'Òmnium, que vaig rebre ahir, vaig trobar un article que canviava aquest ordre que critico i vaig llegir: "elles i ells" o alguna cosa similar. Vaig repirar fons.
Efectivament és una minúcia. Però que jo crec que per aquí es comença. És el que jo crec.
Montserrat Ribas i Piera

diumenge, 23 de juny de 2019

ACTIVITAT

Sí, quan més penso que m'ha arribat el temps de la inactivitat i repós, més constato que estic equivocada. I ho descobreixo en el meu sentit vital. Tornar a anar a dormir després d'un dia de "dolce far niente" per part meva, em dona una sensació de fracàs i desencís de la vida que porto. No vull fer drames, però ahir em vaig sentir més animada per haver escrit una carta a un amic. Sí, només una carta a un amic. Però vaig pensar en que tindria una alegria en llegir-la... O fa dos dies quan vaig anar a casa una amiga que ja no camina... Tot tan poca cosa, però que em fan sentir viva i normal com la resta de la gent.
Total, que si em creia que el descans i el repòs (que no els deixo de banda) eren la meva única actuació possible veig que només una certa "activitat" tot pensant en els altres pot tenir tal nom en la meva situació actual.
I en aquesta classificació vivencial, tot estant asseguda i descansant, hi programo llegir certs llibres vitals, com és llegir la Bíblia. Ara l'he acabat. De la primera a la darrera pàgina. És Paraula de Déu. Crec que no cal més recomanació. He redescobert les darreres "cartes" i l'Apocalipsis final que ho tenia molt oblidat. Sento vergonya de que he passat tants i tants anys sense aquesta lectura completa.
Veig que tots els meus blogs estan impregnats d'un cert aire trascendent. Voldria dir: "ho sento". Però crec que és el "leif motiv" del meu moment actual. I aquestes reflexions em donen una certa serenor i més i més estimació vers tot el que m'envolta.
                                                                          Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 7 de maig de 2019

LA SOLEDAT

Fa dies que llegeixo al diari un anunci (de no sé què) on una dona gran expressa:"no hauria pensat mai que el pitjor de ser gran és sentir-se sola" ( no sé com ho expressa, però el sentit és aquest).
Efectivament ho vaig experimentar, ahir a la tarda, quan vaig rebre una trucada telefònica d'una amiga a la que no veia des de feia temps i em va proposar una trobada a casa meva d'un grup d'amics amb qui ens uneixen unes trobades, de ja feia uns anys, dirigides pel P. Ferran Manresa, i que tots recordem amb goig i simpatia. Jo estava envoltada de llibres, tele, sudokus i pensava passar la tarda amb aquesta companyia. En el fons em trobava sola. Però he d'acceptar el que em dispensa cada dia...
Aquella trucada em va capgirar el meu pensament de la soledat en que em trobava. Va ser com una alenada d'aire fresc. No estava sola. Algú em recordava i a més, en nom d'un grup d'amics. 
Unes paraules podíen canviar el sentit de la meva vida. I el van canviar. Em vaig sentir molt unida a l'anunci del diari esmentat.
I vaig reflexionar més àmpliament en el sentit que  penso: encara tinc una feina positiva a fer al llarg de les meves hores, dels meus dies, que poden sentir-se buits, però no són tals. La idea és fer sentir companyia a tants amics que poden estar isolats i, a la vegada, capgirar la meva possible soledat és el meu repte actual. (Vull fer un incís aquí: Els meus fills em fan molta companyia. Ho reconec. Però sóc insaciable en aquest sentit).
I una vegada més penso que les petites coses observades amb deteniment, són lliçons que hom rep en el decurs de la vida, fins i tot quan tot sembla finit pel replegament físic que hom pateix.
I són font d'alegria.

                                                          Montserrat Ribas i Piera



dissabte, 23 de març de 2019

VIDA ETERNA

Hi ha temes que, ara, a la meva vellesa, trobo que m'urgeix pensar-hi. I són aquestes dues: la creació i la nostra fi. M'apunto a conferències amb un títol que va en aquestes direccions. 
I, recentment, vaig assistir a un breu curset del P. Víctor Codina, S.J. I vaig comprar el seu llibre "El cielo, esperanza y compromiso". I entra dins de les meves expectatives. Endavant!

A continuació copiaré les frases del llibre en qüestió que més m'han interessat: I ho faré en castellà,  com està escrit en l'original:
"Qué es la vida eterna? Es el símbolo de la realidad divina a la que nos orientamos. (...) Y como el cielo es el término de la vida que esperamos, es importante saber en qué consiste el cielo según la Palabra de Dios, pues estamos ante un misterio respecto del cual, lo más obvio sería guardar silencio, pues el cielo es <<lo que ni ojo vió ni oido oyó, pero Dios preparó para los que le aman>> (1Cor 2,9) (...) El cielo no es un lugar, sino la situación en que se encuentran quienes están en el amor de Dios y de Cristo. Es la realización de todas las esperanzas y utopías humanas.
La vida eterna no es, pues, simple conocimiento de Dios, sino comunión con El (1Jn 1,3); es la plenitud del amor (1Jn 17, 26). (...) Ahora somos herederos de la vida eterna en esperanza."

Totes aquestes disquisicions m'omplen el cor i em donen tema per pensar de manera esperançada. Però tot es deriva d'unes primeres frases del llibre que, intencionadament, he deixat per a copiar en darrer lloc. I són: "Para los cristianos solo hay una vida: la que nos fué dada al nacer, pero esta vida continua. (...) No deberíamos de hablar de "otra vida" (...) No podemos oponer cielo y tierra, sino ver el cielo como la plenitud de lo humano."

Ja no cal afegir-hi res. Cal pensar, Y esperar a conèixer aquesta trobada amb Déu que ens espera. El nostre cel és Jesús. però aquesta nostra trobada comença ja aquí i ara.

                                                                              Montserrat Ribas i Piera



dilluns, 21 de gener de 2019

VIDA I FE

Crec que el tipus de fe que hom pot posseir al llarg de la seva vida té diferents etapes. En un principi, si hom viu en una família cristiana i ha tingut, també una educació religiosa, pot sentir-se fidel a un sentit marcat per una sèrie de veritats en aquest aspecte.
Després ve l'etapa d'haver de lluitar una mica perquè  no encaixa la racionalitat humana amb alguna de les veritats acollides alegrament. Però amb una certa "humilitat" i amb l'ajut del Senyor es pot anar vencent els dubtes i hom va acoplant-se al que li ensenyaren i s'havia acollit, alegrament, en un principi. 
A les meves velleses, els dubtes o interrogacions que es plantegen són amb unes característiques ben diferents. Penso que vénen en unes direccions ben oposades. Són sobre els principis de les coses creades, és a dir, sobre cóm i perquè ha començat, o no ha començat, si no com s'ha desenvolupat tota la creació, la seva ordenació vital, el desencadament de la nostra pròpia vida i el seu esdevevenir. Però contestant en positiu, no tinguem por. El Senyor és el nostre Pare, qui ens espera. Ens estima i estimarà sempre. Per tant, ens ajudarà sempre. I aleshores ho entendrem tot. Mentre, confiem en Ell.
Tono a recórrer a la "humilitat" que hom necessita per acceptar "que la ciència no resol els misteris i 
i que els millors teòlegs es pleguen finalment al que és senzill" com ho comenta en el Catalunya Cristiana del 9 de  desembre passat el periodista Antoni Coll.
Montserrat Ribas i Piera