Com que l'estiu és anar i venir, vaig pensar en escriure una breu nota per explicar el meu silenci intermitent pel que fa a aquest bloc durant les properes setmanes. Perquè ahir a les deu de la nit vaig arribar a casa. I a les deu i cinc minuts m'assabentava per un missatge telefònic d'en Ferran Sànchez Bosch de la sobtada mort del seu germà Jordi.
Paralització mental que m'arriba quan un fort sentiment s'apodera de mi. Tot seguit, la meva filla i una amiga em telefonaren per donar-me la noticia. Vaig continuar paralitzada mentalment, amb la particularitat que el pensament em presentava la figura d'en Jordi que jo havia conegut i estimat (sentiment que perdura ja per sempre).
El vaig conéixer el 1970, quan vaig començar els estudis a la Facultat de Teologia. Ens impartí Nou Testament i es concretà en St. Pau, el seu estimat personatge, estudiat i comentat en diversos llibres seus.
La primera conversa amb ell començà per una pregunta: "És fill d'en Sànchez Juan?" La pregunta era d'en Josep, el meu marit, que ho va intuir encertadament. Es tractava d'un poeta molt conegut i admirat per ell i qualsevol possible relació li interessava. La resposta va ser afirmativa. I començà entre nosaltres una forta amistat, assentada en la via poètica del seu pare i unit a la seva bonhomia i coneixements teològics. Es traduí en converses i sopars a casa, cartes, viatges a Roma amb la amiga comuna, Marila Pons i sempre guiats per ell amb el seu profund coneixement de la ciutat, ajut en la preparació social dels vots que la meva filla hi va fer allí, en la Societat del Sagrat Cor, telefonades, trobades continues a casa i a casa la Marila, viatges que dirigia a terres per a mi molt llunyanes, com Síria, Jordània, Israel, etc...(a més d'amic era un molt bon guia), felicitacions per Nadal i Sant, etc, etc, etc...I tot això s'acabava amb una telefonada ahir a la nit.
Sé, però, que no s'acaba. Que la meva confiança en preguntar-li per telèfon algun dubte sobre algun tema continuarà i en lloc del telèfon serà el pensament. Jo crec que ell d'alguna manera em respondrà. Un amic que se'n va, però que afectivament queda per sempre. Compreneu que no podia deixar de banda el seu record?
Sobre l'estiu, dues paraules. Suspensió dels meus blocs (el problema és banal i tots mereixem un descans) per una temporada. Però no de la meva persona. Volia extendre'm en catalogar l'estiu, tan diferent per a uns i per a altres. L'amic que ens ha deixat m'ho ha impedit. Continuo exposant que, per a mi, la vida és una línia recta i en aquesta línia estic, procurant que sigui exigent i pensada com sempre. Amb un cert descans més pronunciat. Però conscient del que m'envolta. (No sempre ho assoleixo, però ho intento).
Dessitjo un bon estiu a tothom. Frase que pot semblar estereotipada, però que en aquest cas no ho és.
Montserrat Ribas
una part de nosaltres mor quan un amic ens deixa, però també, en certa manera, roman escrita per sempre al nostre record
ResponElimina