dimarts, 15 de maig de 2018

STEPHEN HAWKING

Vaig anar a una conferència sobre Stephen Hawking a l'auditori de la Fundació Joan Maragall. El conferenciant era en David Jou. Els dos "protagonistes" em mereixen tota la meva confiança. I, efectivament l'acte no em va decebre. Em va agradar molt, encara que no vaig entendre-ho tot. És a dir, no podria pas explicar tot el que es va dir. Però, repeteixo, em va agradar molt. 
Vaig sortir contenta. Mentre existeixin homes com aquest de qui es parlava, la humanitat  està sana, (encara que moltes vegades no ho sembli). Perquè si bé Hawking estava físicament acabat en vida, després d'una primera reacció interna i pessimista en aparèixer-li la malatia, la seva reacció vital va ésser positiva i amb grau extraordinari. Només veient la seva fotografía, el seu estat físic era d'una decadència total i amb totes les seves traves que arribà als últims temps de la seva vida fins i tot a no poder parlar, va estudiar en profunditat, arribant a poder ser un físic important i ha ajudat a accelerar i a descobrir veritats en el seu camp d'investigació. Va néixer el 1946 i morí aquest any, el 2018. Va viure, doncs, 76 anys amb una decrepitud continuada. Ningú creia que podria viure tant de temps. Jo crec que el seu interés per la física, un tema seriós, va contribuir a que la seva vida s'allargués.
En quant el conferenciant, ja l'havia sentit diverses vegades i aquesta tampoc em va decebre. És físic i poeta; ja està dit tot. En positiu. Només la seva presència física ja ens deixa entreveure la poesia, (que llegint-la ens ho corrobora). I la física... ens ho desmostrà en la seva exposició. Ens parlà (sempre referint-se al "mestre", que si forats negres, que si la radiació còsmica de fons, expansió de l'univers, que si l'energia fosca i acceleració...) Tocant el punt del que alguns diuen que hi pot haver altres universos, parlà dels àtoms de l'univers, els àtoms pesants i les constants físiques..., el canvi climàtic, la intel·ligència artificial...
Deixo de parlar del tema perquè no aclariré res de tot el que vaig sentir. Però havia après molt: que les tares físiques es poden superar de cara a viure amb intensitat, que el viure així, pel camí que cadascú se senti dirigit, és el que dóna vitalitat a la vida pròpia (perdoneu la redundància), saber apreciar el que un no entén és font de joia per a la pròpia intel·ligència, ja que això aporta un sentit de voler saber més i més...
Penso sobre això darrer que si em preguntessin el que he llegit en algunes intervius a persones importants i grans (lo d'important no és el meu cas, el segon sí) :"Vostè, de que es dol no haver fet en la seva vida?" Jo contestaria: "Aprendre, aprendre tot el que no sé".
Valia la pena o no anar a la conferència?
                                                                                                                    Montserrar Ribas i Piera