BON HUMOR, PER FAVOR.

El títol va dedicat al desig de trobar-lo en moltes facetes de la vida. I no el trobo sempre. Però quan es dóna, m'asserena i m'alegra.

He estat vuit dies a la Casa d'Espiritualitat de Manresa. He treballat (hi ha moltes maneres de treballar i la mental, és, ara, per a mi, la més punyent) les vuit Benaurances evangèliques. Un jesuïta granadí, P. Adolfo Chércoles ens feia l'exposició de cadascuna d'elles, cada dia, des de les l0 del matí fins a les 13 hores (no us esvereu, del mateix matí...) amb un interval de 10 minuts cronometats, que jo aprofitava per anar a veure dos vasos d'aigua (com si hagués estat parlant jo...). I jo, que ja miro el rellotge, generalment quan arriba a 1 hora tota disertació, procurant que el conferenciant no se n'adoni, continuava, en acabar, amb la mateixa atenció, curiositat i clarividència mental que quan havia començat, o sia feia tres hores. El perquè és molt fàcil d'explicar: entre les cites bíbliques adients que comentava, intercalava anècdotes viscudes en la seva època de capellà-obrer vivint en un barri gitano. I les expressions eren les que correponien a aquest entorn que va fer tant seu. Podeu pensar què deia quan ens explicava la tasca de desembussar un W.C com a paleta reconegut. A més canviava la veu i l'expressió de la cara. Jo crec que tindria assegurat l'èxit dalt d'un escenari en un monòleg còmic... I en un nou canvi d'expressió de la seva cara, d'una manera seriosa i convincent et citava paraules de Jesús de Nazaret... S'entén, oi la meva atenció i interès?

M'he estès en la vivència viscuda més recentment. Però ho vull ampliar a tot el que m'envolta i envolta la vida. Per què les noticies de la tele resulten moltes vegades tan avorrides? Ens fan saber tal problema polític, invasió i mort de tanta gent, l'estavellament d'una avioneta, l'esfondrament d'un vaixell amb la conseqüent mortaldat, el robatori que s'intensifica, etc, etc... en una mitja hora intensiva. (I està clar, després s'ha d'incentivar la investigació cardiològica si hom vol que l'espècie humana no desapareixi...)

Ja sé que les desgràcies estan a l'ordre del dia, però critico l'expressió tan formal que s'empra.

I els articles dels diaris... La major part d'ells escrits de forma monòtona i sense dir res de nou ni que et faci somriure. No dono solucions, ja ho sé. No sóc periodista; només oient i lectora. I, com a tal, penso i jutjo.

He de afegir alguna excepció en el meu judici dolent sobre els articulistes. I són aquests els que em limito a buscar i llegir. Un Quim Monzó, p.ex, no me'l perdo. (He de dir, que alguna vegada ha deixat de banda els seus afegitons que alegren la serietat del que explica i penso: malament!). I d'altres, que també ja tinc catalogats, entre ells els de l'Enric Gomà (doncs, sí, és el meu fill, però no per això l'he de silenciar).

No toco més temes. Ja es dóna per entés que quan impera el sentit de l'humor la vida és més agradable.

Montserrat Ribas