dimarts, 11 d’octubre de 2011

LA DONA I EL TREBALL

Parlo d'un treball doméstic determinat: la cura del malalt familiar. No m'estenc a més situacions injustes en el sí de la familia, vers la dona, perquè hi ha tema per un llibre. M'hi va fer pensar quan, el diumenge, en sortir del cine amb els meus fills, els tres vàrem comentar estranyats i, a la vegada, admirats sobre l'atenció que el marit esmerçava vers el seu pare, que patia Alzheimer. Està clar, quan tornava del treball. Per què ens va sorprendre tant? Segurament perquè no acostuma a actuar així l'home de la casa.

Es tracta de la pel·lícula iraní: "Nader y Simin, una separación". Aprofito per dir que, en un començament em va semblar extraordinària però l'entusiasme va anar decaient per repetitiva i claustrofòbica: tot el rodatge a la casa, l'hospital, el jutjat i com a màxim exterior les sortides en cotxe. I prou. Reiteració en el problema, parlant molt més pausadament que ho acostumem a fer nosaltres (aspecte que no em va desagradar) i en quan el tema es va repetint una i altra vegada... (El que en castellà diríem: "dale que te pego...". Arrossego de la meva època educacional l'imperi de la llengua?)

Perquè, encara que la dona hagi agafat molta més representivitat en molts aspectes de la que tenia en la meva època passada, encara no ha assolit la igualtat amb la que té l'home. Perquè si algun cap de familia, per una part (positiva) ja cuina i fa a la compra (inaudit en la meva vida) i la dona ja gaudeix de la possibilitat de treballar fora de casa, per altra part la qüestió de l'atenció del malalt proper, en l'espai i en la relació familiar, és tasca de la dona. Tant en la meva època com ara (admeto excepcions glorioses). D'una o altra manera: ja en l'organització, per poder ella treballar, ja en l'atenció directa, si li és possible. Això m'ho ha fet reviure aquesta pel·lícula (que potser només per ressaltar aquesta actitud, ja val la pena que es projecti).

I torno a pensar en la tasca de l'home que em va fer recordar tot això i vàrem apreciar com una excepció. Perquè ho és.

I deixant apart el tema que m'ocupa: malaltia en la familia, no puc acabar aquestes línies sense preguntar-me: com resol l'Església el paper de la dona? La resposta és òbvia. Penso encara en les monges que van netejar l'altar de la Basílica de la Sagrada Familia, davant els importants i innumerables homes que presidien. I a més, elles van expressar que era un gran honor la comanda. No. Si encara tindrem la culpa nosaltres... Acabo en sec per no caure en el llibre possible sobre el tema.

Quan jo era nena hagués preferit ser nen. Premonició?
Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada