UN LLIBRE?

Aquesta és la pregunta que em feia cada final de curs en els meus anys escolars. Recordo que l'acte final del curs consistia en l'adjudicació de premis, segons el barem de les notes de cada assignatura que havíem cursat.

La religiosa, la Mestre d'estudis, proclamava les assignatures en les que havíem assolit el premi corresponent. Ens acostàvem a la tarima i ens donava un llibre per cada premi que havíem assolit.

A continuació, saludàvem als pares o familiars que assistien a l'acte a fi de rebre la seva felicitació.

Arribo al punt que vull comentar. El rebre un llibre com a premi d'un esforç diari, continuat i dur em produïa un desencís.Acostumava a tenir premi de religió, matemàtiques, ciències...(mai història! La meva memòria ha flaquejat sempre molt....). I un llibre no em satisfeia, com a premi pel meu esforç de tot el curs!

Hagués preferit l'anomenament... i prou!

Anant a altres ambients, mai sento proporcionat el premi que s'atorga en vèncer, a l'esforç esmerçat. La Copa de la final d'un Campionat esportiu em fa sentir el mateix desencís (aquí no hi pinto res jo mateixa. Em refereixo als que hi han intervingut). I en molts altres esdeveniments.

Us preguntareu perquè parlo d'això en aquests dies que revivim el pesebre, amb el Nen, Maria i Josep. I el bou i la mula. I l'estrella i els pastors i els Reis d'Orient...

La raó està en que buscant un llibre, entre els de casa, per a llegir tot aprofundint el Misteri de Nadal però presentat des d'un altre angle, vaig agafar-ne un d'arraconat, guardat de temps, amb la coberta envellida, les pàgines engroguides, la lletra petita (això no era degut al temps que reposava en la meva llibreria) i en la primera pàgina escrit per mi, en llapis es llegeix: "Premi de Religió.- Curs 1943-44-  5è Curs" i la meva firma, Efectivament, entre les seves pàgines vaig trobar la papereta original que s'adjuntava a cada premi, especificant a qui s'adjudicava, l'assignatura, el curs, la data i la firma de la Superiora.

El llibre en qüestió es titula: "San Juan de la Cruz. El santo, el doctor místico, el poeta" Autor: Adolfo de Sandoval. Escrit l'any 1942. 

I m'hi vaig endinsar.I em va entusiasmar. Bé, no amb un entusiasme banal, sinó profund. Les paraules m' arribaven al cor amb una força punyent i dolça a la vegada. 

El situo: Joan de la Creu, nascut a Fontiveros, (Àvila) el 1542 i mort a Úbeda (Jaén) en 1591. No em vull allargar en la seva biografia. Resumeixo: seguidor de Santa Teresa d'Àvila. Amb ella i la reforma del Carmel que van emprendre els dos visqueren, lluitaren, patiren i... triomfaren. Quan es parla d'ell, es parla del "frailecillo" pel seu débil aspecte físic. Però el que va arribar a aprofundir és immens. En la seva: "Canción entre el alma y el Esposo" diu: "Pastores, los que fueres / allá por las majadas del otero / si por ventura vieres / aquel que yo más quiero / decidle que adolezco, peno y muero."
No sé per què també m'arriben molt fons aquests versos: "En una noche oscura, / con ansias en amores inflamada, / ¡oh dichosa ventura!, / a oscuras, encelada, / estando ya mi casa sosegada". No els sabria explicar però l'emoció que em produeixen és molt forta.
I per acabar, no vull deixar de citar una estrofa del poema on totes acaben amb: "¡aunque es de noche!". "¡Qué bien sé yo la fonte que mana y corre, / aunque es de noche!".
No he descobert amb aquest llibre el gran Sant Joan de la Creu. Fins i tot ja el vaig llegir en rebre'l. Però serà que els anys donen profunditat a la vida i a la mort i la sensibilitat s'aguditza que no m'havia impactat com llegit ara. Potser també la proximitat del Nadal. Tot té relació.
I, ara, agraeixo que el Premi de Religió del curs 1943-44  fos aquest llibre!

Monterrat Ribas

REFLEXIONS

Potser és massa particular i massa meu el que vulll escriure en aquestes línies. Dit això qui cregui que no li interessa ni poc ni molt assabentar-se del pensament, inquietud, recances... que em passen pel cap, tanqui l'ordinador ...i aquí doni per finalitzada la lectura.

Quan més gran sóc (i en sóc molt!) per estar bé o mig bé amb mi mateixa necessito intentar aclarir conceptes, pensar en idees que no acabo de comprendre, tranquil·litzar el meu esperit amb indagacions mentals i subjectives sobre el sentit de la vida, la relació amb l'Absolut, redescobrir la meva interioritat... Perquè constato que això em fa sentir més viva. Amb els anys se m'ha intensificat la necessitat d'esbrinar la veritat de tantes i tantes preguntes que m'he fet i em faig. Però, ara, pren més força.

Estic en una etapa difícil de la meva vida. El resum concís del meu llibre "Fer-se gran" el podria resumir en dues afirmacions: tenir sempre un objectiu en la vida, per nimi que pugui semblar als altres (però jo el reclamo amb insistència i veritable necessitat!) i acceptar els esdeveniments que et puguin sorgir. Després de cinc anys d'escriure això, (en el que em reafirmo), constato que s'accentua més en mi ja l'acceptar i, a la vegada es redueixen les possibilitats de fer.

Però com en les meves disminucions no hi figuren les psíquiques, intento continuar aprenent, pensant, escoltant, opinant. No em vull recolzar en el descans físic que se'm va imposant per esgotar tota possibilitat de créixer. I a això m'hi ajuden molt els altres.
M'he enrotllat molt en aquest semi-preludi. Però, us creureu que en posar-me a escriure no sabia el què volia explicitar? He tingut una veritable necesitat de reflexionar. D'aquí tots aquests primers circumloquis. (I els que encara vindran).
Per ajudar-me a raonar assisteixo a conferències, espectacles d'una certa profunditat i llegir llibres determinats. A vegades m'ajuden, a vegades en surto decebuda perquè no n'he tret res. Això es dóna quan tot el que sento, veig o llegeixo ja ho tinc assimilat d'antuvi. Disfruto quan no ho entenc del tot, ja que em fa rumiar.
I per desembolicar tot aquest guirigall d'idees que he exposat em refereixo, ara, concretament a una conferència en l'auditori de Blanquerna, en David Jou. El tema era: "La crisi espiritual". Vaig quedar contenta de la meva decisió. Perquè es va complir el que jo desitjo: no ho vaig entendre tot. (Aquesta afirmació em fa pensar en algún exabrupte dels Germans Marx).
Va ser àmplia i molt ben esquematitzada. Només parlaré d'alguns punts. Parlà de l'espiritualitat i la natura. Contradint el pensament bastant generalitzat  per part de molts creients que els porta a la trobada d'aquest Déu creador, jo no he sentit mai cap aproximació mitjançant la contemplació de la naturalesa. Només frueixo de la seva bellesa. I si penso en les afirmacions sobre la força espiritual que es desprèn d'abraçar un arbre en el silenci i meditació, amb tot el respecte (i potser una mica d'enveja) pels qui ho senten, reconec que a mi no m'afecta gens.
En parlar d'interiorització em va fer vibrar i vaig intuir una certa compenetració amb el que deia, així  com quan va afirmar que una certa espiritualitat té el perill de portar a una certa espècie de calma de balneari. I que l'espiritualitat cristiana és una invitació que et sacseja vers l'altre.
Espiritualitat i interioritat eren les paraules que jo desitjava sentir. Va ser un encert assistir a aquella conferència.
I per què en les innombrables converses que establim no porten massa sovint a aquest reforç interior?

Montserrat Ribas

CAIGUDA

M'empipa molt parlar sempre de mi mateixa. Però penso que de tota l'actualitat que ens envolta i les notícies que ens arriben de totes les altres parts del món, els entesos en la matèria ja en parlen prou. Jo llegeixo i llegeixo i em quedo amb la boca oberta (posició que adapto inconscient, però realment, en saber tots aquests guirigalls). Per què donar la meva opinió? Els que em coneixen ja la saben. No calen més afegitons a la premsa, conferències, televisions...

Doncs bé, fa una setmana i escaig que em vaig aguantant el cap amb les mans. No és simbòlic només (per les notícies) sinó també fisicament i real. No té res de virtual. 

Crec que he tingut moltes possibilitats de tenir aquesta conversa amical (espero!) amb nogensmenys que Sant Pere. Sí, aquell senyor que porta una clau molt grossa a les mans i dóna entrada o no a l'Infinit (que no he esbrinat encara les diferents formes en que pot consistir).

Perquè vaig caure de cap enrera en l'autobús fa set dies. Suposo (jo n'estava absent) que: parada del bus, telèfon a una ambulància, baixada del personal que viatjava...(em devien maleir els ossos), I em vaig trobar asseguda en una ambulància. Fora de no saber on anava, vaig contestar conscientment a les innombrables preguntes que em feien els dos infermers. Per cert que m'atreveixo a opinar que foren excessives, perquè allò semblava un interrogatori de la Gestapo. I com que a mi m'agafa la verborrea (crec que seria millor emprar la paraula 'verbositat', com diu el dicccionari, però m'he fet  meva la primera i tarada o no, encara crec en l'autenticitat) o el mutisme, en certs casos difícils, i aquesta vegada va prevaldre la primera: crec que els hi vaig explicar tota la meva vida. L'arribada a la Dexeus va interrompre la conversa. Per cert que vull fer un toc de lloança per l'atenció i amablitat que vaig rebre de les dues persones que m'atengueren.

Ingrés i dos dies d'estada en aquest hospital, que ja és una mica casa meva.

I resulta que per gairebé un miracle, perquè l'únic objectiu del cop va ser el cap, puc continuar vivint. La resta del cos no se'n va assabentar. I aquí estic, a la meva segona casa, la particular, arrepenjant el cap i coll i prenent una varietat de pastilles incommensurable. La seva classificació m'ocupa molt de temps.

I, fora d'això, no sé què fer. Qui va llegir el meu llibre "Fer-se gran" es van assabentar que jo havia de tenir un objectiu, per nimi que fos, per sentir-me viva. Però també hi parlo d'acceptar. I ara estic en aquesta etapa. Amb el cap recolzat accepto, tot remugant una mica. Però sempre hi ha una escletxa que em deixa programar una mica. 

Per ara el meu pla és aquest. L'assoleixo amb calma. I tanta calma! 

Perdoneu la perorata però ha sigut una etapa nova i diferent en la meva vida. I me l'he d'explicar a mi mateixa. I, per sort, compto sempre amb la vostra amistat.

Montserrat Ribas

INTERROGANTS

Abans d'ahir vaig patir dos veritables xocs o vaig viure dos experiències punyents, digueu-li com volgueu...

No voldria parlar com a protagonista. Però no en tinc més remei. Vull escriure en aquest bloc sentiments i vivències que em colpegen en un o altre sentit. Avorrit per als altres? Potser sí, però escrivint-ho m'ho explico a mi mateixa. Tinc necessitat d'aquestes expansions per intentar entendre la meva vida. (Si algú ho llegeix i vol deixar-ho estar, està en tot el seu dret. Però jo ho necessito).

Per la tarda, junt amb una altra amiga del col·legi (que en fa d'anys d'això! Ben mirat, de tot ja en fa molts d'anys...!) vàrem anar a casa d'una altra companya de classe. Ens coneixem des dels 10 anys. Els meus records i tota la vida que he entravessat (o ella m'ha entravessat a mi...) la tinc present i l'estimo i sóc fidel al seu record. Ja estem, doncs, a la casa d'aquesta segona. Teníem noticies negatives sobre el seu estat mental. Em va conéixer. Ens vàrem abraçar amb tot l'afecte. Però, la continuació? "Mira mi reloj que siempre llevo puesto. Ahora marca las seis. Despues vendrá el siete... A la Misa que voy cantan el 'Ave, ave, ave Maria...' (i va cantar completa la cançó mariana que entonen a Lourdes). Tengo tres servilletas, pues tengo que ir limpia i una sirve para canviar la otra i ponermela cogida a la brusa i la otra en la mesa...però no, tengo tres... " No continuo perquè amb aquest petit esqueix es comprèn  la seva actuació i situació mental. Hi vàrem estar una hora. Sempre amb el mateix tipus de conversa, fins i tot un moment la va acompanyar amb uns passos de ball. Jo plorava per dins i va esclatar per fora quan vaig sortir de la casa. La amiga i jo estàvem abatudes i ni podíem gairebé comentar res. Primer xoc moral.

Arribo a casa. Sona el telèfon. "No deus saber qui ha mort, de manera fulminant? El rector de la teva parròquia, Mn. Joan Rovira". "No pot ser...El diumenge vaig parlar amb ell... Una persona tan serena, amable, que amb les seves paraules senzilles, entenedores per a tothom, difonien la Bona Nova d'una manera sentida i exemplar..." Com podeu veure tot el que vaig expressar d'una manera atropellada em recorden una mica les paraules de Maria Magdalena, davant el sepulcre buit:" Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat, i jo mateixa me l'enduré" (Jn 20,15b). Ben mirat la relació està en que foren unes paraules intempestives, dictades per un cor adolorit. (S'entén una mica?). Segon xoc moral.

Entre el primer i el segon xoc vaig entrar en una església. No podia pregar. Silenci absolut per part meva. Era Ell qui em tenia que dir quelcom. Al poc començava la celebració d'una Missa. Vaig restar-hi, seguint-la automàticament. En combregar vaig pensar que Jesús m'acompanyava. Primer resultat positiu.

El segon xoc em va fer retornar a restar quieta, esperant la resposta a la meva nova pregària en silenci.

I he de confessar que una certa pau interior em va envair. Dolor i pau es van entrelligar dins meu. El Senyor va contestar el meu silenci...

En l'acte d'acomiadament, avui, en entrar el fèretre a l'església, hem entonat: "Poble de Déu / poble en marxa /..." Acabo. Sobren els comentaris.

Montserrat Ribas  

DEMANAR?

Fa uns quants anys vaig fer la tesina per a la llicència de Teologia sobre "La demanda de petició". Vaig llegir què opinaven persones especialitzades, pensar, recordar el que havia sentit des de petita... Com podeu veure tenia un guirigall davant meu. I el tema m'era molt proper vitalment, com a tot ésser humà. 

Però mai dono per resolta una qüestió de forma categòrica. Perquè el pensar no s'atura i, com la vida, continua en estudi, o sia, donant-l'hi voltes. Sobretot en qüestions tan properes, punyents i aclaparadores. 

En la preparació d'aquell escrit que havia de ser la formulació del meu pensament, em va aclaparar força el pensament d'Andrés Torres Queiruga. Vaig parlar amb ell fins i tot. Les meves preguntes eren contestades de la manera que exposa en els seus llibres. Em convencia i, a la vegada, em destirotava. 

Vaig arribar a la conclusió, com ell afirma, que Déu ja sap tot el que desitgem i necessitem i la pregària de petició és un afegitó una mica inútil. Per posar un exemple: ¿Déu lliurarà de la mort a aquella persona per a la que li demanem li retorni la salut? Coneixem, per experiència, que en aquell cas i en aquell altre i en el de més enllà la salut no retorna, malgrat la demanda sigui ferma i continuada. 

Assentada i acceptada aquesta posició, exposava com la comunicació dels nostres problemes en to de súplica al Senyor era una manera de sentir-me prop d'Ell. De lo contrari, estava sola i Déu molt lluny de mi. Per aquesta raó i en aquest sentit no havia d'abandonar-la. 

Precisament fa pocs dies en Torres Queiruga donava una conferència aquí a Barcelona. No hi vaig poder anar. Però comentaris que he sentit em continuen ajudant en aquest pensament-solució que transcórre juntament amb la meva vida.

Vaig a un pensament que ell va exposar: En les families on hi ha un fill malalt, els pares estan al costat d'ell. No per això és segur la curació, però aquest acompanyament és sempre positiu. Per a tots.

I aquí ve la semblança amb la pregària de petició: Déu ens ha creat i continua creant-nos continuament. Així com el dels pares amb el fill malalt, Déu Pare vol sempre tota relació basada en l'amor.

Em dóna pau i tranquil·litat tot pensant en la comunicació meva amb Ell en tot tipus de circumstàncies: alegres i doloroses. Ell no ens abandona mai. Com correspondrem nosaltres?

No he volgut "sortir d'estudi" amb aquest tema, en aquests moments i temps difícils que travessem. Tot al contrari. Hi trobo el fonament.

Montserrat Ribas  

  

PERSONAL I UNIVERSAL

Al mes de juliol vaig rebre una carta-paquet d'uns amics que viuen a França. M'enviaren una carta de tres folis regraciant el meu darrer llibre (puc dir darrer perquè n'he escrit dos!) i, a la vegada, establir una "conversa", ja que la simpatia és mútua. Hi adjuntaren una tarja de la darrera exposició d'un dels fills que és pintor, diversos prospectes interessants... i un llibre. Es titula "Temoignages" (Desclée de Brouwer.- Paris, 1954). El vaig fullejar i com a tema en la primera pàgina el titula amb lletres ben grosses: "LA MORT",  i ho explicita (i atenua, vaig pensar) en la portada: "La mort et l'au-dela".

Eren els primers dies de vacances. Ben mirat jo ja faig vacances tot l'any (que no vol dir no fer res, però sí estar lliure d'un treball fix, als meus 84 anys...) a la casa d'estiueig. Sortia d'onze dies d'estar ingressada a la Dexeus i en aquella situació, tot i que a mi m'agrada encarar els problemes i situacions, em vaig concedir un repòs, vaig pensar que el llegiria més endavant i el vaig deixar aparcat.

Fa pocs dies, a final de setembre, m'hi vaig endinsar sense massa ganes, però els llibres que un amic m'envia seran sempre llegits... I sorpresa! En dos dies l'he llegit (182 pàgines, lletra menuda i en francès, tres detalls que podien haver creat dificultats). Em sentia  alliberada. De no sé què. Però alliberada...

Tot i pensant en el que vaig exposar en el llibre "Fer-se gran", sobre la vellesa i les seves tares amb un sentit el màxim positiu possible, a l'hora de la veritat he de fer un esforç diari-matinal per viure-ho tot en el sentit positiu que proclamo. Però, senyors meus, costa, cal un esforç continuat. I si a més surts d'un ingrés hospitalari, la cosa es fa encara més dificultosa. Doncs bé, aquest llibre on hi escriuen diversos autors donant compte del que significa aquest acabar, que no és tal, sinó un continuació totalment joiosa de la nostra vida i on també s'hi expliquen finals de vida concrets, em va mostrar un  felicitat i joia en els meus moments vitals actuals. 

Vull fer notar que dissenteixo d'alguna de les afirmacions i que algun capítol, en llegir només el títol, com pot ser: "Presence des morts", es podria passar de llarg (però com que una altra de les meves manies és llegir la totalitat del que tinc entre mans... també ho he llegit i en alguns punts no m'hi trobo).

Però vaig a allò positiu. Cito alguns passatges que m'enforteixen.:

"Le chrétien devrait vivre en présence de la mort comme il vit en présence de Dieu".

"On n'improvise pas sa mort; on meurt chrétiennement dans la mesure exacte oú l'on a vécu chrétienneme".

"...car l'amour est aussi fort que la mort et restera finalment le grand victorieux".

"Mourir n'est pas finir, c'est le matin suprême...".

I moltes cites evangèliques, que crec heu llegit tots un moment o altre. Amb Crist ressuscitarem.

Tot això em fa pensar i somriure i sentir que la vida de l'home comença a la terra per arribar a un moment on la continua  en aquest "Au-delas" infinit. La vida és una gran unitat. 

Enteneu que em sentís alliberada?

Montserrat Ribas 

ELS SENTIMENTS NO TENEN DATA

Han passat molts dies i esdeveniments des del meu darrer escrit en aquest bloc. Però, ja una mica estabilitzat tot: vacances, clínica i metges, tornada a Barcelona, etc.. vull retornar a expressar els meus sentiments que sorgeixen en moltes ocasions (si la vida es contempla, i no es viu amb inconsciència, cada dia hi ha alguna cosa que ens eixampla o encongeix el cor), que és la finalitat que em proposo: reviure-ho escrivint i , si es dóna el cas, donar-ho a conèixer,

He acabat el preàmbul, que creia adient. I retornant al títol que encapçala l'escrit, vull parlar d'un esdeveniment del que em vaig assabentar el dia 6 de juliol passat. Per dos articles de La Vanguardia.

El diplomàtic suec Raoul Wallenberg es va proposar ajudar a pal·liar la mortaldat dels nazis vers el poble jueu. Va salvar més de 300.000 jueus hongaresos, xifra que pot ésser molt més elevada. El diumenge 9 de juliol de 1944, el diplomàtic suec arriba a Budapest. Els nazis, en els dos mesos anteriors, havien deportat a Polònia a més de 400.000 jueus hongaresos.

Wallengerg, de 32 anys, es proposa salvar a jueus de la deportació als camps d'extermini. Ho fa utilitzant les institucions del dret diplomàtic. I acull  en 30 edificis, on oneja la bandera sueca, a molts jueus, que no podran ser deportats. Passen a ser "suecs pendents de repatriació".  

Wallenberg desapareix quan l'exèrcit Roig entra en Hongria, al derrotar als nazis. No se'n sap res més. Es tem que fou executat. Però el que més em crida l'atenció és que no mor en mans dels nazis, sinó que desapareix el 17 de gener de 1945, després de la derrota nazi.

He fet un breu esquema d'un home, per mi fins ara, desconegut, que en saber d'ell m'ha alliçonat, admirat, emocionat i he estimat.

Què en penseu de les canonitzacions que "a bombo y platillo" celebra l' Església? No en parlo en contra.

Però aquest home figura ja en el meu Santoral. I la seva tenacitat i valentia m'acosta a Déu.

Montserrat Ribas 

ELISABETH

No em pregunteu perquè escric aquest bloc ja que ni jo mateixa ho sé.

Penso en l'Elisabeth Sánchez que va morir  el divendres passat, dia 6, i l'enterrament va ser el dissabte, 7 de juny, abans d'ahir. I el dolor i el pensament continuen. He d'expansionar-me.

Fa uns mesos em varen dir que li havien diagnosticat càncer. Feia poc que, en una reunió d'amigues que havíem treballat com Assistents Socials a Càritas, vaig preguntar com es trobava i em digueren que molt malament. I als pocs dies em van telefonar que havia mort. Tenia 54 anys.
Em comunicarem que la cerimònia era l'endemà a 2/4 de10 al Tanatori de Sant Gervasi. No m'ho vaig ni plantejar. Al moment vaig pensar que hi assistiria.

Fins aquí sembla un cas més dels molts que m'envolten. Em sento sempre dolguda, però  si no quedés una mica banal i fora de to, diria que ben aviat la meva vivència és: "y a otra cosa, mariposa". Però ara ve el que no m'explico a mi mateixa: feia 17 anys que no la veia. No havíem continuat cap relació entre nosaltres, típica de les que han treballat en un mateix lloc i en una mateixa tasca durant uns anys, fins que la meva jubilació m'apartà del treball i, per tant, d'ella. I el sorprenent es que em va afectar molt i la necessitat d'anar a l'enterrament fou ineludible. Per què? No ho sé. Però fou així. I en parlo i hi penso i el dol em continua.

Casada, amb un fill de 16 anys, filla única. Tenia un pervindre vital prometedor. I, de sobte, la familia va patir una greu ferida.

A Càritas havíem treballat, quan jo vaig començar ja bastant gran, en el mateix grup. La recordo sobretot com a persona sumament carinyosa i agradable. Perquè aquest dol dins meu per la mort d'una persona amb la que ja no m'unia cap relació?. Repeteixo, ni jo mateixa ho sé.

I en la cerimònia de comiat em vaig sentir fortament colpejada pel dolor que traduïen amb llàgrimes contínues els pares. Intueixo el patiment que sentien el marit i el fill. Però em vaig sentir molt compenetrada amb els plors dels pares, a qui no coneixia, però el seu dolor em va commoure.

Elisabeth, poc podries pensar en la meva reacció tan punyent. L'única resposta que em dono a mi mateixa, és que te la mereixes. 

Montserrat Ribas

LA MEVA GERMANA

"Converses amb la meva germana" és el títol que he triat pel meu segon llibre. Pot ser que, a la meva edat, parlar d'un segon llbre (i més quan el primer data de pocs anys enrera) faci riure o somriure una mica. Però la vida és impensable, i la meva vena d' escriure també.

La presentació del llibre va tenir lloc a l'Ateneu Barcelonès el passat dilluns, 26 de maig. No aprofito, doncs, aquestes línies per ampliar un possible públic, ja que ho escric uns dies després. Que si és una mica de propagaganda? Doncs, potser sí... Encara que odio forçar a ningú a la seva lectura. Però, com explicaré a continuacó, és un llibre en honor de la meva germana Carmen. I per això em permeto a mi mateixa la llibertat de parlar-ne. Editat per l'Editorial Saragossa, es troba en la Claret, La Central, etc...Dades que explicito pensant en el goig que sentiria la meva germana. Res més.

La Carmen i jo érem totalment diferents. Ella divertida, treballadora, esbalotada... Jo més quadrada. Massa. Va treballlar uns 35 anys a Càritas Diocesana, com Assistent Social, atenent  a la gent  més desvalguda. El seu treball es convertia en amistat i ajut alhora.

Però amb una total anarquia. Amb el seu desordre d'horaris, treballant moltes més hores que les estipulades... Però dues Llars de Jubilats es van edificar i posar en activitat ( col·laborant amb els voluntaris de les dues Parròquies, està clar...), una en el barri de Pomar de Badalona i l'altra en el Carmel. Potser, més ben dit crec que la seva anarquia, que jo li criticava tant, va resultar netament positiva. 

El llibre consta de 13 Converses que jo estableixo amb ella, parlant de tu a tu, en un sentit actual, (pot semblar una mica surrealista, que ho és, ja que ella va morir físicament fa 12 anys!).

I abordo 13 temes en els que incloc d'una manera poc cronològica sentiments, fets, esdeveniments, anècdotes...que tenen a veure amb el tema  que encapçala la "Conversa".

Les tres darreres sí estan centrades pels darrers aconteixements, doncs són "La malatia", "La mort" i "Cant a la vida".

Són moltes les anècdotes que estan impregnades d'humor. Els meus fills no recorden haver rigut mai tant com amb ellla, amb  les seves ocurrències, converses i vivències.

Però també hi ha el vessant doloròs: malatia durant 10 anys, (que s'incrementa en el seus darrers 5 anys) amb les entrades a Urgències del Clínic, amb ingressos a quiròfans, proves contínues d'endoscòpies, cataterismes, diàlisis tres vegades a la setmana, embòlies que li porten a la pèrdua de la visió, atrofia locomotriu, etc, etc, etc... I tot ho va pasar sense perdre aquell fons d'alegria i de forta valentia que va demostrar durant tota la vida.

Acabo. No és una biografia d'ella el que he volgut escriure. Són passatges de la seva vida, escrits amb tota la meva estimació. He disfrutat molt parlant amb ella. I d'ella.

Dues coses vull ressaltar del meu escrit: La gran diferència temperamental entre les dues que havien donat lloc a moltes recriminacios per part meva, han canviat de sentit. Penso que el seu desordre i anarquia em fan transformar les recriminacions amb una admiració pel que va comportar el saber estimar i treballar posant-hi tot el seu amor en tot i tothom.

I també vull resaltar la seva valentia en tot moment, durant la seva vida i en la seva malaltia.

No m'allargo en les innombrables anècdotes  que es troben en les "converses". Però va saber-nos alegrar i fins i tot fer riure en moltes ocasions.

La darrera frase la dirigeixo a ella, tot dient-li: "Gràcies, Carmen, per la teva gran estimació i per ser com eres"

Montserrat Ribas

PER SI NO S' ENTÉN

He estat uns dies a Mallorca. No penso fer un reportatge del paisatge, ciutats, platges... Només apunto que no cal anar lluny a gaudir de pau i bellesa ambiental. Mitja hora d'avió et trasl·lada a aquesta illa tan propera i nostra. Com sempre que hi vaig torno amb una certa recança. Però la vida continua...

Vull només parlar d'un fet que em va indignar i fer riure alhora. 

En els autobusos ciutadans que circulen per Palma, com orientació que donen als passatgers, anuncien per altaveu la propera estació on pararà. Fins aquí tot esta conforme. És a dir, és una bona ajuda perquè hom no es despisti en el recorregut que vols fer (i més si no coneixes massa l'entorn, com jo mateixa). La incongruència està en que la veu que defineix la parada ho diu en català i en castellà.

Copio textualment tres de les parades que es van anunciar. (Redueixo a citar-ne tres, però totes tenien les mateixes característiques) perquè es vegi fins on arriba la tonteria lingüística: 

"Plaça del mercat.. Plaza del mercado

Plaça del rei Jaume primer.- Plaza del rey Jaime primero. (Fins el nom del rei es va variar!)

Parada Indústria, vuit.- Parada Industria, ocho"

Vaig arribar a la conclusió de que creuen que la gent és tonta. I a més, (sobre tot!) que el castellà no es perdi en les illes!

Tristement divertit!

Montserrat Ribas

SOBRE EL PERDÓ

El títol ja indica que avui el tema és seriós. I no sé la raó de parlar-ne perquè no he tingut cap entrebanc amb ningú recentment. Però fa temps que el tema em volta pel cap i avui vulll expressar el que penso sobre el fet de perdonar.

Els cristians som conscients de que en el "Pare Nostre" en parlem a diari. Potser d'esma, a vegades... I més en general, quan perdono un menyspreu o ofensa petita o gran que m' afecta més o menys, reflexionant-hi té com a desenllaç el meu perdó.

Però em pregunto, aquest perdonar és total, exigit pel meu sentit ètic o hi queda un ressentiment mínim endinsat dins meu? Parlo sempre en el meu cas, de ferides psicològiques, eventuals, mai físiques (les desconec).

Crec que, sense voler-ho, em pot quedar algun retret junt amb el perdó encara que sigui de manera molt tènue. Actuaré i parlaré, com abans amb la persona per la que m'he sentit ofesa? Com entenc aquell perdó que he concedit de tot cor? Ni jo mateixa m'ho sé contestar...

Fa pocs dies vaig anar a Saragossa, i em vaig retrobar amb una amiga, (l'amiga més amiga, com dèiem quan érem petits) amb qui vaig anar a col·legi quan teníem 9 anys, el curs 1938-1939. En tornar jo a Barcelona, vàrem continuar tenint un cert contacte, però feia uns quaranta anys que no ens havíem vist. Els meus records i afectes perduren al llarg dels anys... Però vaig al que em porta aquesta eventualitat. El 1936, van matar, per les bones (millor dit per les males) als seus pares i els dos germans. Van quedar tres nenes que ingressaren com internes en el col·legi. El perdó vers els assassins pot haver sigut complet per part d'elles i quedar en un sentiment de pau o, si més no, d'indiferència? No sé contestar a la pregunta. La deixo en l' aire. ( I que Déu hi faci més que nosaltres...) 

Em ve a la memòria un altre acte brutal, amb una resposta exquisida que admiro i enalteixo ( i que també em fa trontollar el raonament). El pare d'una amiga meva de Barcelona, els primers dies de la guerra (1936), va anar a una comissaria a preguntar, per instàncies de l'esposa que va recórrer a ell, per un amic que s'havien endut "els milicians" de casa seva, i del que no en sabia res. A l'Arrabassada van matar-los a tots dos. En assabentar-se del brutal i sense sentit fet, la mare de l'amiga en qüestió (la nena tenia 6 anys) va reunir als tres fills i van pregar (iniciativa de la mare) pels que ho havien fet. No sé expressar cap comentari sobre aquesta magnífica reacció... I em pregunto: van quedar tots en pau ja per sempre?

Amb tos els meus dubtes, passo a les paraules de Jesús en la Creu: "Jesús deia: -Pare, perdona'ls, que no saben el que fan" (Lc 23, 34a).

El perdó que ens concedeix Déu, en demanar-li per les nostres faltes, lleus o greus, és el que clarament veig i afirmo de manera contundent que ens el dóna d'una manera total en aquell moment i per sempre. D'aquest perdó total no en tinc cap dubte. Només d'aquest. Dels altres...

Montserrat Ribas

  

DIUMENGE DE RAMS

No penso descriure els fets d'aquest dia en que recordem l'entrada de Jesús a Jerusalem, previs a la seva imminent passió. Els quatre evangelistes la narren. I la majoria de nosaltres l'ha llegit i viscut cada any. 

Encara que jo considero la vida i el pas dels temps com una línia contínua, és bo replegar-se cada any a la història passada, per a fer-la viure dins nostre de nou.

Amb el meu fill vàrem, doncs, assistir a la benedicció de rams, palmons i palmes que en la Rambla Catalunya, davant de l'església de St. Ramon de Penyafort, va organitzar aquesta parròquia. Seria millor emprar el verb celebrar, més que assistir.

Vàrem evocar els cants de l'entrada de Jesús a la Ciutat, amb exclamacions de joia i la benedicció dels rams agitats per donar-li la benviguda, repetint l' "Hosanna! Beneit el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel!" (Jo 12, 13b).

En acabar, nosaltres assistírem a la Missa que, dins l'església, es celebrà a continuació. Vàrem pujar al presbiteri on havien improvisat unes cadires per ampliar l'aforament. Allí, doncs, molt a prop de l'altar seguírem el ritual i visquèrem la celebració.

Però, per fi arribo al fet que vull assenyalar i m'ha portat a exterioritzar una emoció espontània que ni jo mateixa esperava sentir. Un grup de nens i nenes, de 3 a 12 anys, més o menys, acompanyats de dues catequistes van abadonar l'església en començar l'evangeli, per tornar al voltant de l'altar poc abans de la consagració. Tot amb molt d'ordre. El sacerdot els va adreçar unes paraules adients al seu nivell d'infants. Abans de la comunió baixaren del presbiteri, sempre amb les seves palmes i palmons.

Arribo (per fi!) al que volia expressar. El darrer nen que va baixar, una mica separat dels seus companys, d'uns quatre anys, vestit una mica desgabellat, ja que tant la camisa, com la jaqueta, com els pantalons li venien molt grans (suposo que ja li van comprar així perquè amb la creixença pugués portar-ho uns anys) es va girar vers l'altar, amb el palmó a la mà i una expressió en la cara que no puc definir. Potser no havia entès gaire el què de tot allò, però en mirar l'altar la seva cara reflexava  innocència, bondat i curiositat alhora, que a mi, encara no sé per què, em va emocionar i vaig sentir rodolar una llàgrima dels meus ulls.

Aquest petit detall em va fer viure intensament el sentit d'aquella festa de goig i, a la vegada, preludi del dolor del Senyor d'una manera forta i impensada. Si hom no ho troba lògic, jo tampoc. Però va ésser així. 

Vaig comprendre a fons la frase de Jesús. "Deixeu estar els infants. No els impediu que vinguin a mi, perquè el Regne del del cel és del qui són com ells".

Montserrat Ribas

SOMRIURE

Cada dia a La Vanguardia hi ha un petit espai titulat "La foto del lector", on n'apareix una, que algú ha enviat, xocant i singular per un detalll o altre, i que acostumo a mirar amb veritable curiositat. Em constata el deficient coeficient intel·lectual i pràctic d'una part (mínima, g. a. D.!) de la humanitat. 

Ja pot ser un pas de vianants que s'acaba en una paret, per tant intransitable, o bé dos indicadors de carretera, que, a pocs metres l'un de l'altre, indiquen el mateix nom en direcció oposada, o uns recipients d'escombraries posats en la vorera d'un carrer estret, que dificulta el trànsit peatonal.... He de dir que m'empipa i penso en el despiste dels dirigents d'aquelles anomalies. Però dec ser masoquista perquè sempre m'hi fixo. I sempre m'emprenyo (aquesta paraula no l'empro mai. Potser és la primera vegada que ho faig però és la que he trobat més adient...)

La d'ahir, (i per això escric aqueste límies) no va tenir l'efecte d'importunar-me. Es tracta de la foto d'un anunci en un aparador d'una botiga d'accessoris infantils. I en grans lletres majúscules hi han posat pomposament: "PROMOCIÓ" al costat d'uns dibuixos de cadiretes per nadons. I a sota de la tan orgullosa i fantàstica promoció hi figura: P.V.P. ABANS: 110 euros indicant amb una linea diagonal sobre el preu, que ja no està vigent. Quina sort pot assolir el possible comprador! Perquè sota el preu antic s'hi llegeix:: P.V.P. ARA: 109,99 euros. Tota una ganga!!

L'autor de la foto, el lector David Arasa, comenta en l'encapçalament: "Quina gran promoció ! Per llogar-hi cadires!". I el comentarista hi afegeix: "Li prendran dels dits?".

És agradable trobar aquest tipus de notes. Eren les 12 de la nit quan jo fullejava el diari i em vaig adormir amb un ampli somriure. Tot agraint el gran descompte... 

Montserrat Ribas

SER DONA

És un tema que pot ser molt extens i polèmic. Vull escriure un petit assaig sobre ell (perquè la meva salut en espera que el canell dret operat es resolgui del tot, em deixa molt de temps per pensar. Escric amb l'esquerra! Ni jo entenc, a vegades, els meus escrits...) Però ara seran petits apunts, en els que vaig pensant.

En principi la dona, en general, ha  sofert i sofreix veritables vexacions. En els diaris llegim molt sovint atacs greus entre parelles, on acostuma a ser la dona la víctima, des de maltractaments, fins a ferides i mort. En La Vanguardia del 2 de gener d'enguany  ens han assabentat que la violència masclista, a Espanya el 2013 lleva la vida a 48 dones. Amb més detall han donat les notícies puntuals, que si el causant és el marit, si l'ex-parella, si un veí... 

Si passem a altres països, ens trobem amb la poligàmia establerta, amb submissió de part de la dona. Ella és un pur objecte per a l'home...(I tots tan contents!)

Enmig de tanta desgràcia i negativitat vull intercalar un fet que em fa somriure: una neboda d'una amiga meva es va casar amb un libanès, amb la consternació de tota la família. I viuen en el país d'ell. Doncs bé: són feliços. Els dos són metges, tenen quatre fills i i ella va posar-se el vel que li tapa tot el cap i li agafa la barbeta; sempre vesteix pantalons i mitjons i la túnica per sobre (s'hauria de ser molt precoç sexualment per imaginar l'anatomia de la persona en qüestió...). Ella, ja a Barcelona, va adoptar aquesta indumentària exigida per ell. No sé si es pot valorar com a valor, enamorament o submissió. La primera visita d'ells als familiars de Barcelona va tenir un caire una mica "dels germans Marx". En trobar-se a casa els pares d'ella, on amb afecte però també en gran part de curiositat hi van acudir tiets i cosins, es va armar un guirigall de mans que s'allargaven per saludar, petons que es pretenien intercanviar, però que, en part eren rebutjats (l'ordre és l'ordre!), les mans es quedaven en el aire perquè el libanès no podia tenir contacte amb les dones ni ellla amb els homes (amb excepció del pare). Va resultar caòtic i a mi em fa pensar en l'escena dels germans Marx: "madera, más madera...". Pura anècdota , però significativa.

Deixo de banda tot el que el món oriental pot representar per humiliar la dona i passo al "nostre pa de cada dia" ´

A casa nostra el paper de la dona va millorant i agafant personalitat des de fa uns 30 anys. Sempre hi han hagut casos admirables, però esporàdics, de dones fortes. Em ve a la memòria Santa Teresa d'Àvila, quan es queixava de la discriminació de la dona. Citaré algunes idees que ens ha deixat escrites en el Camí de la Perfecció, 7, 7 :..."no lo creo yo, Señor, / de vuestra bondad y justicia, / que sois justo juez / y no como los jueces del mundo, / que -como son hijos de Adán y, / en fin, todos varones- / no hay virtud de mujer / que no tengan por sospechosa (...).  No hablo por mi, / que ya tiene conocido / el mundo mi ruindad ... / sino porqué veo los tiempos / de manera que no es razón / desechar animos virtuosos y fuertes, / aunque sean de mujeres".

Avanço en el temps i penso en mi i moltes com jo. Si ho comparo en el que he citat al començament, em trobo que la meva vida ha estat voltada de flors i violes. Però al tanto! Si les discriminacions que he pogut patir o millor dit, penso, ara, que he patit són ínfimes. Però n'hi han hagut.

Vaig néixer en una familia burgesa el 1929, en ple Eixample. He viscut sempre amb l'atenció i cura dels que m'ha envoltat. Però: "A la Uinversitat, no " "Les noies han d'aprendre a cosir; màxim, doncs, el Magisteri" "Si vols anar a la festa que el Manuel (germà gran) t'acompanyi". Etc, etc, etc...

No em vull allargar més. Ja sabeu per on vaig. L'assaig l'enfoco només en aquestes negativitats que ara, més que en el seu moment, vaig pensant.

Ben lluny d'adherir-me al títol que la Rosa Regàs dóna al seu llibre (Ara. 2012): " La desgràcia de ser dona". Amb els punts negatius que he deixat entreveure, em sento orgullosa de ser dona. I, d'entre d'altres, per una raó principal: la maternitat. 

I sobre aquest punt vull citar unes bellísimes paraules d'Isabel de Villena (1384 - 1434), que en la versió actual de Marta Pessarrodona titula:"Jesús i les dones": "...i prenent-lo sa mercè de les mans dels àngels, amb sobirana prudència i reverència se'l posà a la falda, i l'abraçà i el besà estretament amb tendresa d'amor, com a fill seu vertader i natural, i el Senyor fixà els seus amorosos ulls en la faç de la seva santíssima mare, mostrant adelitar-s'hi com en la cosa que més estimava del món".

Montserrat Ribas 

PRIVILEGIATS

Jo em trobo entre ells, així com d'altres persones. Però no totes!

Resumiré el meu "privilegi" (encara que de bones a primeres no ho sembli). Vaig caure a casa, i vaig depositar tot el meu pes corporal, 66 kg (i suposo que també l'espiritual, posats a fer) a terra, en una sola mà. Pot semblar molt acrobàtic però la realitat fou molt diferent. En aixecar-me ja vaig veure que el braç anava en una direcció i la mà en una altra. No ho vaig pensar aleshores, però més endavant he lloat Déu que en la creació ens posés la mà en la mateixa direcció del braç... Deixant de divagar, telefonada al mòbil de la meva filla (intuint que una de les raons per les que el meu fill no vulgui tenir mòbil respon, en part, a esquivar aquests avisos telefònics...Vull fer constar, però, que rebo atencions dels dos per igual). I acompanyada per ella, mentre jo sostenia la mà averiada com podia, a Urgències de la Dexeus. Efectivament, com suposàvem, amb una forta estirada pels dits i colze (un metge per cada banda), el braç trencat es va unir en direcció adient, que no en curació total. El braç enguixat i la recomanació d'anar amb urgència al traumatòleg. No em va estranyar massa ja que en el canell tenim una sèrie d'ossets i d'altres menudències (ho anomeno així perquè no sé ben bé el què són) que també havien rebut l'impacte. 

I per part de tots (metges i infermers, incloc masculí i femení) que em van assistir deien: "una fractura molt dolenta..!", frase dirigida al pacient (una servidora) quan anaven entrant. Molt ben atesa; no en tinc cap queixa. Però hauria desitjat menys o cap repetició de la frase en qüestió...

Als pocs dies vaig anar com els bens a l'escorxador al pis de traumatologia. Hi ha varis taulells amb les infermeres que treballen per cada metge. I n'hi ha molts. Perquè resulta que hi ha l'especialista de cada un dels trossos del nostre cos: el del muscle de l'espatlla, el de la pelvis, el del fèmur, el del genoll, el del turmell, el dels peus..etc, etc, i arribo al del canell, el que em tocava anar. Es va preparar i perpetrar tot el necessari per a una operació i als pocs dies hi tornava per a sotmetre-m'hi.

Amb anestèsia local (g. a D.), vaig anar sentint la conversa dels metges que actuaven: que si plaques, cargols, i fins i tot ciment! Crec que tot va anar bé, però, està clar, inhabilitada per a tota actuació de la mà dreta. Ja m'ho esperava. Paciència i Cia...

Deixo el meu protagonisme. Veig les fotos en la premsa i la televisió (no puc fer gaire coses més) dels ferits i morts d'Alep, víctimes del bombardejos constants, els camps de refugiats a Turquia i al Líban, per la guerra de Siria, els saharavis que es refugien a Algeria, les pateres de Mauritania cap a Les Canaries, que hi arriben amb part del personal moltes vegades... I en tots aquests llocs gent ferida, depauperada, famèlica, abandonada... Quina atenció mèdica tenen? Infima! A vegades nul·la. 

Compreneu perquè em situo en el grup dels priviliegats?

Montserrat Ribas

                       

POESIA

He passat i passo uns dies marcats per la mort d'una gran amiga  i un amic. L'anterior bloc era el meu crit de rebel·lió que pensant-hi a fons s'anava convertint en una acció de gràcies pel fet que Déu ha posat en el cor dels homes la possibilitat d'estimar tant. 

Per contrarrestar aquesta lluita interior he tingut la sort de viure uns moments que m'han ajudat molt a trobar sentit a la vida i a la mort. Tres moments en que la protagonista ha sigut la poesia.

Les llibreries de casa, dues al passadís, tres al lloc d'estar i una en cada cambra dels fills, contenen un bon component de llibres i, en inusual proporció, de poesia (i no esmento els que tinc a la casa de fora: una quantitat semblant). Malgrat visqui sola no he tocat ni he variat la composició de la casa que vàrem anar donant vida el meu marit i jo des del dia que l'habitàrem. Ell era poeta i empedernit lector. Ens ha deixat la lectura per herència.

Torno a la poesia. Hem fet l'edició de l'obra completa de les poesies del meu marit, Josep Gomà (Edicions Viena) "Cançons de Lleida i altres poemes", ja que ell no va voler mai publicar en vida (apreciació que hem deixat de banda els meus fills i jo...). Férem la presentació de l'esmentat llibre recentment i sentir parlar d'ell amb l'afecte de l'amic Santi Giró, seguit de cites i apreciacions per part d'en Carles Torner, així com escoltar l'atinada lectura que va fer la Núria Candela d'aquests poemes que tant estimo, m'arribà molt al fons del cor.

Un segon moment molt íntim. En la presentació del llibre: "50 poemes amb àngel", recull de poemes de diversos autors on "l'àngel" hi figura, a cura d'en Jaume Subirana i Carles Torner. L'Enric, el meuu fill, en va llegir dos que va escollir: un del seu pare, titulat  "Àngel inútil" i el cap.1, versets 26 al 38 de l'Evangeli segons St Lluc, en el que narra l'anunci de l'àngel Gabriel a una noia que es deia Maria: "Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús. Serà gran i l'anomenaran Fill de l'Altíssim...". Anar desgranant a poc a poc tots aquells versos, que es recitaren em va aportar un gran goig.

Vaig al tercer moment que he anunciat. Aquest darrer cap de setmana he anat a la Casa d'Espiritualitat del Miracle, on sota el lema: "Natura i Espiritualitat - Hivern" que forma part de quatre trobades, anomenades: "A l'escolta de l'Esperit de la mà de les quatre estacions", tingué lloc una exposició de la veu de diversos poetes, a càrrec de Roger Canadell, en els que  l'espiritualitat i la natura es conjugaven. I ens els comentava i aclaria, si era precís. 

Llegir i sentir a poc a poc (imprescindible en el llegir poètic) aquell "Febrer" d'en Màrius Torres que diu: "Els núvols són més blancs, el cel més pur. / Ara és temps de morir, que la vida es reforça./..."

I els versos de Joan Vinyoli que comentàrem del seu poema.""El silenci dels morts": "Visquem-ne acompanyats / com si només ens departís una paret de fum / que priva sols de veure'ns. Llur silenci / se'ns fa sensible, de vegades, intensament, en un record. /..."

Acabo amb el que en Josep, el meu marit em deia i em va fer comprendre: que és en la poesia on millor s'expressa la veritat.

Montserrat Ribas  

PER QUÈ , SENYOR....?

Per què, Senyor, has posat en el meu ésser i en el de tots els homes tanta capacitat d'estimar? Ho vaig pensar quan el fill d'uns amics meus em va telefonar fa tres dies, i em digué: "Montse, la mare ha mort aquest matí". Des d'aleshores us invoco, Senyor, amb el pensament posat en ella, però aquest crit de rebel·lió no em deixa en pau. Per contrarrestar el neguit i retret que us faig penso, per altra banda, que la nostra possibilitat d'estimar tant, té un sentit positiu. I ens ajuda a viure i a morir.

Us explico el cas actual. Era un matrimoni que, ara més que mai, comprovo que he estimat i estimo molt. A part del ésers familiars pròxims que m'han anat deixant, (l'amor vers ells era  sempre desbordant...i encara ho és) el dolor actual és un dels que més m'ha "tocat". Potser tinc massa amor en el meu cor. D'aquí el meu retret, Senyor...

Buscant ajut he relllegit el llibre de Job: "Vols litigar, encara censor del Totpoderós / Què respons crític de Déu?" (Jb 40, 2), paraules vostres demanant a Job una resposta. I la resposta la dóna: "Jo sóc ben poca cosa. Què puc replicar?" (Jb  40, 4a). I me'n vaig a Jn 6,40: "Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els que veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrrer dia".
El meu retret inicial, Senyor, el vull convertir en una acció de gràcies, tot pensant que l'amor que sentim els homes és una participació del vostre amor vers nosaltres. Aquest pensament em dóna forces i us prego que no ens deixeu, (del que n'estic segura) perquè el vostre amor és infinit i etern. Com Vós.
Conclueixo, Senyor, buscant la pau tot pensant com el Vostre i el nostre amor continua per sempre. No mor mai.
Gràcies.

Montserrat Ribas

PÍFIA

Entrant a Barcelona des del Baix Llobregat ¿no us ha cridat mai l'atenció una casa ornada amb una magnífica Papallona (es mereix la majúscula) modernista en la part alta de la façana d'una casa del carrer Llançà, just passada la Plaça d'Espanya? Crec que l'anomenen "la casa de la Papallona".

La podeu veure encara, per sort, però en un moment precís: en passar davant del carrer Llançà. Però és que, abans jo la veia i mirava ja en entrar a la plaça, perquè la seva visibiliitat era òptima i la seva visió un goig.

Resulta que han arreglat (o fet malbé. No m'agraden aquests grans centres comercials que hi ha de tot, soroll i gentada inclosa) l'antiga Plaça de Toros, amb un cert respecte per l'exterior. Però han aprofitat el sol per fer-hi uns edificis, que amaguen aquesta Papallona, que es veia tot entrant en la plaça. Ara no. Has de saber veure-la en un moment precís i puntual. 

No estem en la ciutat amant del modernisme? Qui va permetre aquesta barbaritat de la nova construcció que li fa perdre la seva bona visibilitat?

Em vaig sentir compresa en la meva indignació en llegir la resposta a una carta en la secció dels lectors de La Vanguardia del 22 de gener darrer. Un senyor pregunta en quin any i qui va ser l'arquitecte que la va dissenyar (tot gira entorn de la Papallona en qüestió). No es queixa, ja que es situa en una illa al mig de la Gran Via per poder admirar-la millor. 

La resposta d'en Lluís Permanyer, Cronista de la ciutat, a qui va dirigida la carta, li dóna les respostes pertinents. I la seva darrera frase, que no pot deixar d'expressar a nivell personal és: "Me duele que la monstruosa reforma de las Arenas haya dañado su visibilidad"

Nota: Aquell dia el porter em donà el diari en la versió castellana, per equivocació.

Montserrat Ribas  

KIESLOWSKY

Krzysztof Kieslowsky fou un gran director de cine polonès. Morí el 1996, als cinquanta-quatre anys, a Varsòvia. Ens ha deixat obres extraordinàries, com "Blau", "Vermell" i "Blanc" (les he escrit en l'ordre de la meva preferència), que han arribat a les nostres pantalles. I d'altres.

Quan l'amic Arnau Olivar, gran escriptor cinematogràfic, em parlà i deixà els vídeos sobre "Els deu Manaments", obra realitzada l'any 1988 per l'esmentat autor, ja vaig qualificar a Kieslowski com un autor excepcional. Aquesta obra és l'objectiu d'aquest breu escrit. La vaig veure aleshores, ja fa uns anys, i em va impressionar.  

El millor regal que els meus fills em feren, aquest any per Reis, va ser l'obra amb els deu vídeos (cada un dedicat a un manament). Recordava encara el primer per l'impacte que em va produir, en el seu moment. I ara l'he tornat a veure i el xoc i la impressió s'han repetit. Porta com a títol: "Sóc el Senyor, el teu Déu".

Aquells deu manaments que estudiàrem a la classe de religió al col·legi i que els seus enunciats els tenia relegats, no els seus continguts, els he substituït  per aquesta magnífica obra que ens els mostra amb històries adients, profundes i colpidores. 

Avui només puc parlar del primer, perquè s'han d'espaiar les succesives històries, ja que el contingut dóna lloc a reflexionar amb una profunditat extrema.

Aquest primer ens presenta l'anècdota d'un pare i un fill, magistralment interpretada, que viuen en un barri de Varsòvia. La mare és morta. La conversa entre el pare (no creient) i el nen sobre la mort és impressionant. La trama consisteix en que, després de consultar els aparells electrònics adients, pare i fill arriben a la conclusió que la temperatura és suficient per poder anar el nen a patinar sobre el llac glaçat. Ja des d'un començament hi ha una figura misteriosa (un pobre, un pastor, un àngel?) que fa foc en un racó del llac. De sobte es veuen ambulàncies, equips de salvament que es dirigeixen a un punt determinat del llac, on el glaç ha cedit. La contenció, el silenci dels que observen, pare inclòs, l'operació de rescatar al nen mort és esfereïdor. T'uneixes a aquell silenci sentint-lo en el teu cor.

Cal recordar el foc que ja s'ha extingit de la petita foguera feta per aquell personatge desconegut.

Els càlculs del aparells per a saber l'estat del glaç han sigut tergiversats per quelcom superior al pensament humà: Déu.

Montserrat Ribas

LA SITUACIÓ CANVIA

Sí, canvia a mida que et van augmentant els anys. Rellegeixo el meu llibre: "Fer-se gran" i em reafirmo amb la idea  principal de que, encara que les forces minven, he d'anar endavant, mentre pugui. (Això ho tinc que repensar cada matí). Perdoneu el protagonisme que empro, però m'és necessari.

I amplio el tema. Tinc el costum (bo o dolent?) de fixar-me en les edats de la gent que figuren en les esqueles i no m'impressionen ni en un sentit ni en un altre. Per cert que aquests mesos es multipliquen els decessos i tinc molta feina en anar desxifrant-les... Voleu creure que no m'impressiona a nivell personal?. Penso que ja he tingut moltes vivències que formen un conjunt positiu. I que, potser, ja descansaria de tot aquest batibull que ens envolta. Recança pels que deixaré i joia pels que trobaré (perquè els trobaré!). Em digueren gent pròxima  a l'amiga Roser Bofill, que en els seus darrers dies comentava: "No sé si tinc més ganes de trobar-me amb Déu o amb en Llorenç (el seu marit)". M'entendreix aquesta disjuntiva... Gràcies, Roser.

Acabo el que pot semblar pessimisme, per fer saber que sento l'optimisme buscant  sempre un objectiu nou, divers, el que les circumstàncies físiques em permetin, però que, sense adonar-me'n em sorgeix si poso atenció a tots els actes per mínims que siguin que se'm presenten. I en dono gràcies a Déu.

Casualment, ahir, en La Vanguardia, vaig llegir que Günter Grass, premi Nobel alemany de Literatura, ara, als seus 86 anys diu adéu a la novel.la, objectant que ja no té temps. Però pel que fa a la creació artística, diu que la cosa continua: dibuixos, aquarel·les, poemes... Precisament ho llegia (tinc la mania de llegir el diari a la nit, quan ja he sabut per altres conductes, durant el dia, les principals novetats. I sé que ho seguiré fent. Genio i figura...) quan  pensava en el tema que l'endemà escriuria en un bloc (aquest)  i em va anar com anell al dit. Ja podeu pensar que no faré ni dibuixos, ni aquarel·les ni poemes... Però sí tinc "in mente" algún afer que em farà continuar la vida amb il.lusió i optimisme.

I, a més, en aquests moments, tinc una llista bastant extensa d'amics malalts que vull anar a visitar. I no amb un altruisme total, com pot semblar, ja que la companyia ens la farem mutuament.

He anat escrivint el que penso i em dic a mi mateixa. Potser us he donat la llauna? I'm sorry,,,

Montserrat Ribas

MEDITACIÓ

Estem començant un any nou. Jo ja n'he començat tants...
Propòsits, benevolència, objectius, treball, amistat, superació... En tot això penso en aquestes dates.

I quantes vegades no ho he complert! Bé, no vull fer un exàmen de consciència obert al públic. Pel bé d'ells i meu. Però sí vull parlar de quelcom que hi té afinitat. I que he pensat avui. 

En la meva lectura espiritual matinal, que m'aixeca els ànims quan estan baixos o quan continuen baixos,  i com a persona de tradicions arrelades que sóc, he llegit el quadern Eides nº 68: "El creixement espiritual" escrit per Jaume Roig, sj. El darrer capítol, que titula: "De la santedat desitjada a la pobresa oferta", una pàgina en la que diu moltes coses en poques paraules m'ha cridat fortament l'atenció. L'he rellegit tres vegades, perquè anava dirigit avui precisament a mi. Em costava agafar l'empenta optimista de la situació vital en que em trobo. He pensat i he calibrat com no lluito sempre per remontar aquests moments baixos que pateixo en la meva vellesa, com no sé sempre somriure interiorment en la soledat que algunes vegades visc (per ser sincera he de dir que són pocs), que el meu optimisme trontolla a vegades... (i continuo pensant que es pot i deu assolir, malgrat tot...)  

Copio un petit paràgraf: "No serem el deixeble model que ens hauria agradat ser, però podem ser la debilitat, la fragilitat  en la qual Déu irradia el seu amor, la pobresa transfigurada pel poder de la gràcia. Per a ser-ho només ens cal no tenir res més a oferir a Déu que la mateixa pobresa". 

I aquesta pobresa, que es tradueix en la tristor que no sé esbandir sempre, en aquests moments de pessimisme vital, ha agafat un sentit positiu, que m'ha cambiat els ànims i m'ha aportat joia i pau, ja que Déu roman fidel i em demana la meva humil disponibilitat en acollir-lo. La pobresa d'aquests moments oferts a Déu m'aporta intents nous d'optimisme en tots els camps de la meva vida.

Montserrat Ribas