Vàrem decidir anar-hi. Havíem sentit parlar d'un cantautor, Joan Manuel Serrat, barceloní nascut el 1943. Tenia ja fama però nosaltres, en Josep i jo, més amants de les lletres que de la música no l'havíem sentit mai. Era l'estiu del 1962. Passàvem les vacances a Montornès. I com sempre la Festa Major de Granollers es celebrava (i celebra) a mitjans d'agost.
Vàrem entrar al Casino, on tenia lloc la vetllada, amb més ganes de descansar que de sentir cançons. Va sortir el noi en qëstió amb la seva guitarra. Aplaudiments. Nosaltres una mica al marge de qualsevol entusiasme. I va succeir el miracle. En sentir les seves primeres paraules: "Ara que tinc vint anys, / ara que encara tinc força, / que no tinc l'ànima morta, / i em sento bullir la sang ..." tota la nostra atenció es va centrar en la cançó. Ni vàrem poder comentar-ho. Haguéssim perdut part de l'emoció que ens va envair. Callàrem. Escoltàrem. I ens sabíem units en una mena d'emoció indescriptible.
Continuà amb la cançó de bressol, dedicada a la seva mare: "Por la mañana rocío, / al mediodia calor, / por la tarde los mosquitos: / no quiero ser labrador" / "I jo que m'adormia entre els teus braços / amb la boca enganxada en el teu pit..." El silenci entre el meu marit i jo continuava més tens a mida que l'escoltàvem. No volíem trencar l'encís d'aquells moments amb paraules banals d'entusiasme. Ja tindríem la resta de la nit (i jo afegiria: de la vida) per parlar-ne. Ara, silenci.
Aquests darrers Reis, els fills em regalaren un aparell de música i varis compactes. I entre ells aquest primer Serrat, ja que sabien el nostre primer encontre emocional. I en el silenci de casa meva, ja buida, però plena de records, va ser el primer que vaig ecoltar. Pot resultar cursi, però tot sentiment sa té molt valor per a mi: les llàgrimes em relliscaven. D'emoció, tendresa, estimació...
Vaig recordar amb nostàlgia una gran amiga meva, soltera, que ens deixà fa deu anys. als seus 75, quan vaig sentir: "La tieta". "És tan llarg i ample el llit...i són freds els llençols ... /Amb els ulls mig tancats, buscarà una altra mà / sense trobar ningú , com ahir, com demà, / (...) / La que sempre té un plat quan arriba el Nadal / La que no té més fills que els fills dels seus germans. /La que diu "Tot va bé", La que diu: "Tantseval". / I el Diumenge de Rams comprarà al seu fillol / un palmó llarg i blanc i un parell de mitjons /" (I aleshores ella em deia dolguda i indignada:" I és que això és veritat. Li compro un palmó!") "I un dia s´ha de morir, més o menys com tothom / (...) I una esquela que diu..."Ha mort la senyoreta... /...descansi en pau. AMEN... i oblidarem la tieta". Comprenc el seu esquinçament tot i ser una cançó de tipus poètic i sentit melòdic.
També escolto "Els vells amants", que m'entendreix quan diu; "I s'agafen les mans / els vells amants. / I recorden com ahir / les flors que van collir. / i s'agafen les mans / els vells amants. / Es miren i ho saben tot, / no els cal dir res, cap mot ".... Aquesta cançó em recorda un paràgraf que escriu el Dr M. Broggi en les seves Memòries, 2n volum: "Anys de plenitud", on diu en relacio a la vida amorosa en la vellesa: "L'acte sexual deixa de ser l'objectiu prioritari per deixar pas a la tendresa, a la caricia i a la relació íntima i tot tendeix cap el veritable amor..."
Després d'aquesta amalgama de records estic una mica extenuada. Però són una gran part de la meva vida.
Montserrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada