divendres, 30 de novembre del 2018

ESCLETXA DE LLUM

Estem vivint un época molt negra. Els nostres hereus en el temps ho apreciaran com època desastrosa, i nosaltres també ho vivim així. I ens dol. 
Les notícies que ens arriben, per la premsa, per la televisió, per les converses entre amics..., ens van, reiteradament, enfonsant, presentant-nos un món que ens envolta  ple d'odi, malestar, sofriment,...
Les froneres que es tanquen davant de gent que pateix, que tem per les seves vides, el mar que engoleix tanta gent que només busquen una vida digna, les barraques on es refugien tantes i tantes famílies que perden la seva petita llar, els nens sense referents familiars...
I el pes de tantes vides truncades que ens colpeixen diàriament. No estem entre els que ho pateixen però, per mínims sentiments que hom tingui, se sent ultratjat de pertànyer a la raça humana que ás capaç de tantes i tantes barbaritats...
I, de sobte llegeixo unes breus línies d'un "Full dominical", que m'arriba a les mans, amb un cert retard. I parlen d'un matrimoni, que tenint dos fills ja, adopten tres nens, abandonats o que han perdut els seus pares i que són discapacitats (física o psíquicament) !! 
La noticia es filtra dins el meu cor com un escletxa o raig de llum que inunda el meu sentiment i el meu pensament.
No està tot perdut entre nosaltres! Hi ha qui ens fa reviure. I una certa pau ens acompanya. No tot està perdut! 

Montserrat Ribas i Piera    

dimecres, 31 d’octubre del 2018

FRASES

   Una frase que em commocionà va ser: "El nostre desig intel·lectual és viure intel·lectualment, això és,  penetrar cada dia més en el goig de viure", paraules del Cusano (Nicolàs de Cusa, filòsof del s. XV). La vaig llegir en una biografia : "Maria Aurèlia Capmany. L'època d'una dona" (Ed. Centenari) d'Agustí Pons, fa pocs dies.
    Quan arriba la nit, després d'un dia sense fer massa coses, ja que a la meva edat ("els tinc tots", responc quan em pregunten els anys) la vida és molt limitada, però que tot i així  passa molt ràpidament, amb un cert desànim si no he pogut sortir del meu aïllament, amb una sèrie de preguntes que m'he formulat, sense tenir respostes per a tot, i malgrat tot això, intento situar-me en un posat esperançador, em sento acollida pel Pare del Cel que m'espera... i em trobo amb la frase que encapçala aquest escrit. Tot el negatiu es capgira dins meu: Gràcies, Senyor!
    Crec que no arribo a viure 'intel·lectualment' però accepto que tinc molta curiositat per tot el que m'envolta. I això, dins el marasme del meu pensament, m'aporta una certa joia. I m'aferro a ella. I en dono gràcies a Déu!
    Portada també per aquesta curiositat que viu en mí assisteixo a un curs sobre "el temps".
I concretament en la conferència del dijous passat, a càrrec de Núria Martínez-Gayol, ens va venir a dir:
    - L'amor és l'únic capaç d'omplir l'eternitat.
    - L'última paraula no la té la mort. Està per sobre l'amor.
    - Déu crea per amor i ens promet l'eternitat.
    - Només tenim una vida, que és aquesta, que és eterna.
    M'aporta molt anar a escoltar frases i frases. Em fan rumiar. M'acosten a Déu. Em donen pau i goig.
                                                                                                                    Montserrat Ribas i Piera
 

 
   

dissabte, 13 d’octubre del 2018

ECOLOGIA

No recordo haver sentit parlar massa (per no dir mai) sobre aquesta paraula "ecologia" en el aprenetatge per entomar la vida, o sigui,  ni en la meva infancia ni joventut. I, ara, ja gran, en sento parlar molt.
En aquest aspecte, doncs, em trobo descolacada, és a dir incòmode. Sé el que vol dir, però no sento la importància que avui dia se li dóna.
Per tant, per paliar aquest dèficit vital, estic en situació d'aprendre... I seguint aquest desig quan vaig saber que la inauguració de l'any (escolar per a grans) havia preparat la Fundació Joan Maragall  amb el títol de "Ecologia integral", a càrrec del Monjo de Poblet, Lluc Torcal, físic. I hi vaig assistir. Ens va parlar d'ecologia integral (va posar força en aquest títol complet) i ens va adreçar a la carta del Papa Francesc "Laudato Si'" , en la que el Papa ens recorda que "no tan sols vivim en la natura  sinó que en som una part ". Això pensat seriosament ens obra una dimensio: creació- natura, és a dir com  ens afecta tot  el creat  que ens interpel·la molt directament.
I l'ecologia integral ve definida en l'article de "Catalunya Cristiana" del 16 de setembre d'aquest any, com a comentari de la carta del Papa a la que m'he referit, a les següents dimensions: medambiental, econòmica, social, cultural, de la vida quotidiana, de l'espai vital, i de la persona. (Crec que Déu m'ha d'allargar la vida per tenir temps de profunditzar tot això). 
I com a final de l'explicació en l'esmentat article, se'ns pregunta: "Hi has descobert cap novetat  en l'ecologia integral tal com ho ha fet el Papa Francesc?" i "Què caldria eliminar perquè el teu entorn fos més ecològic?"
A pensar toquen...

 Montserrat Ribas i Piera

divendres, 21 de setembre del 2018

SORPRESA

Tot i que ja ho sabia, ahir em va causar gran sorpresa sentir com em va rebre el Grup de Lectura de l'Eixample d'Òmnium Cultural.
Aquest grup ens reunim un cop al mes per comentar un llibre que en la darrera sessió ens proposen.
Fa dos anys que hi assisteixo. A l'estiu ens van proposar deu llibres. Jo en vaig llegir vuit.
Anem a parlar de la sorpresa. La gent del grup van ser els protagonistes perquè gairebé tothom em coneixia. La reunió tenia lloc en el pis inferior d'una llibreria. Malhauradament l'ascensor estava espatllat aquell dia. Van ser 4 o 5 persones del grup que em comunicaren que, en saber l'averia, van pensar  que seria una dificultat per a mi assistir-hi.
També els dolgué que no havia cap silló (per a mi) en la sala. Jo anava de sorpresa en sorpresa. Un senyor se m'apropà i amb molta cautela em preguntà la meva edat. I, a contiuació em digué: "Vostè és un exemple per a molta gent, per a molts de nosaltres..." Me'ls vaig mirar i no els vaig trobar massa més joves que jo, però vaig continuar rebent la benvinguda que m'expressaven. A l'anar parlant de cada llibre, sempre algú deia :"Montserrat, a tú què t'ha semblat?" Veritablement sorprenent. 
I en vaig sortir contenta. Sempre he pensat que tenir en compte a l'altre té molt de sentit per a aquest altre i per a un mateix. I ahir, a més de pensar-ho, ho vaig viure. Cal estar atenta a tot el que ens aporta la vida. És gratificant per a nosaltres i per als qui ens envolten.
Pot semblar tot això una tonteria, però no ho va ésser per a mí. 

Montserrat Ribas Piera

dilluns, 17 de setembre del 2018

SERENITAT

   "En març de 2013 vaig tenir un infart i em van dir que em moria. Vaig recordar una anècdota dels darrers moments de l'abat Escarré quan estava ingressat a la Clínica Platon. Un dels seus col·laboradors íntims li va preguntar si tenia por, i Escarré contestà: < Por no, el que tinc és molta curiositat.>  Jo sento el mateix. Però crec que el que em vindrà després de la mort serà molt diferent del que he llegit i escrit, per tant, el que sento és molta curiositat..."
    Aquestes partaules són les que va respondre Hilari Raguer a la pregunta que li feren: "A punt de complir els 90 anys, què pensa de cara a la mort i el llegat que deixarà?" (Catalunya Cristiana. Núm 2.029. 12 d'agost 2.018). Ho he llegit molt més tard. Recentment. Però la seva resposta m'ha colpit força. Canviar por per curiositat és molt esperançador. Penso que és el que jo també sento. No m' ho havia mai formulat.  I vaig trobar la reposta molt adequada. I no és que me la vaig fer meva, sinó que he pensat que també ja era meva.
   Deixo de banda la por i continuo amb la curiositat. Serà la meva trobada amb el Senyor. Com? De quina manera?... (curiositat). La gran trobada es sosté sobre la fe que consisteix en la certesa de ser profundament estimats per Déu.( I punt, com es diu ara ).

   Montserrat Ribas
   
   

dissabte, 30 de juny del 2018

L'OBJECTIU CRISTIÀ

    Seguint el meu costum d'assistir, a darrera hora de la tarda, a alguna conferència, taula rodona o presentació d'un llibre  per concloure el dia pensant en alguna cosa que m'interessi i m'arrodoni el dia vaig anar fa pocs dies a la llibreria Claret on tenia lloc una Taula Rodona sobre : "Podem ser sants avui? Interpel·lacions de l' Exhortació del Papa Francesc 'Gaudete et Exultate' sobre la santedat en el món actual. En llegir el títol vaig pensar que hi aniria. Perquè penso, i no m'aclareixo, en que entre amics creients no arribem a parlar mai, o molt poc, sobre la santedat. Haver de ser l'objectiu de tot cristià. I silenci absolut del tema. En llegir, doncs, el títol vaig somriure i hi vaig anar.
     A més, tenia lloc en a la Sala Pere Casaldàliga de l'esmentada llibreria. En aquest lloc amb aquest nom raó de més per assistir-hi. La 'santedat' estava assegurada.
     Presidia l'acte en Joan Enric Vives, Bisbe Arquebisbe d'Urgell, i Secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. I va dir, entre altres principis , que el Papa ens diu que tots podem ser sants, cal viure l'ordinari de forma extraodinaria (frase de Joan Maria Vianney), que la santedat és un camí per a tots 'sense gestos heroics',  les benaurances i Mt, 5-7 , com a el tot de la prèdica de Jesús sobre aquest tema , destacant es paraules de Jesús "sigueu sants perqué jo sóc sant" (1Pe, 1,16), etc... etc...
     A continuació parlaren alguns interlocutos: una dona, mare de família i educadora, que com a tal exposà el seu punt de vista, un missioner claretià que parlà dels claretians que moriren assassinats en la nostra guerra passada, una monja teresiana, un informàtic i filòleg, membre del Moviment de professionals catòlics i un altre missioner claretià, resposable de l'apostolat dels Claretians de Catalunya. Tots parlaren des de la seva situació en la vida, sobre la santedat, en el sentit de poder-ho portar a terme tothom des de la seva vida.
    Me'n vaig anar contenta a dormir. Que cadascú pensi el que vulgui.

     Montserrat Ribas i Piera

dimarts, 12 de juny del 2018

IMMIGRANTS

Dins de les moltes dificultats que es viu en el moment actual (moment que serà per sempre, recordat com moment històric que pateix l'humanitat) una de les que més m'impacten és la dels immigrants.
La televisió, els diaris sempre m'ofereixen, d'una manera sentida i punyent, imatges colpidores i reals
d'un nou desastre, de nous fets que ahir, aquests nit passada o en una moment proper han tingut immigrants com protagonistes. I són situacions molt dures, deshumanitzades, terribles...
Aquell campament improvisat, aquell enfonsament en el mar, els nens, els nens... que criden perquè tenen gana, amb aquells ulls grans esverats i cadavèrics, els hospitals improvisats, aquelles mares que es veuen inútils davant les tragèdies que tots viuen... No m'allargo perquè són situacions que es repeteixen dia a dia i prou les coneix tothom...
I veig en la premsa que un dia, aquell presenten el llibre "La inteligencia migratoria.- Manual para inmigrantes en dificultades."de Joseba Achotegui.- I hi vaig. No sé qui és aquest senyor però tant és!
Per cert que recordo quan em trobo a la llibreria asseguda entre desconeguts que quan veia senyores o senyors en la presentació d'algun llibre nostre (Josep, Enric o meu) grans pensava que hi eren per a omplir la tarda i sortir de casa. Bé ja estic jo fent el mateix! Amb alguna diferència, però. Em fixo amb el tema i decideixo. El tema i poder estar entre gent és el que em decideix a sortir. Malgrat no conegui a ningú, el poder fer com tothom m'il·lusiona. Ja he après quelcom de nou i les meves apreciacions varien.
M'ínteressa el que diuen. Arribo a sentir que la no admissió d'aquesta gent és un assassinat. En el grup de presentadors hi ha un immigrat: un home que es presenta com a tal i fa una breu ressenya del que va patir mentre era "un sense papers". Penso en la quantitat de gent enfonsada en el Mediterrani...i que s'han llançat a l'aventura per salvar la vida...
Compro el llibre. En ell veig definit el seu contingut en aquestas frases que figuren en la seva "contra"¨: "He aquí una serie de estrategias emocionales, físicas y sociales para resistir y salir adelante en los contextos difíciles que viven los inmigrantes en el dia de hoy".
Jo ja ho veig tot a distància. Peró m'ho fan veure una mica més a prop. I empatitzo.

Montserrat Ribas i Piera 



dimarts, 15 de maig del 2018

STEPHEN HAWKING

Vaig anar a una conferència sobre Stephen Hawking a l'auditori de la Fundació Joan Maragall. El conferenciant era en David Jou. Els dos "protagonistes" em mereixen tota la meva confiança. I, efectivament l'acte no em va decebre. Em va agradar molt, encara que no vaig entendre-ho tot. És a dir, no podria pas explicar tot el que es va dir. Però, repeteixo, em va agradar molt. 
Vaig sortir contenta. Mentre existeixin homes com aquest de qui es parlava, la humanitat  està sana, (encara que moltes vegades no ho sembli). Perquè si bé Hawking estava físicament acabat en vida, després d'una primera reacció interna i pessimista en aparèixer-li la malatia, la seva reacció vital va ésser positiva i amb grau extraordinari. Només veient la seva fotografía, el seu estat físic era d'una decadència total i amb totes les seves traves que arribà als últims temps de la seva vida fins i tot a no poder parlar, va estudiar en profunditat, arribant a poder ser un físic important i ha ajudat a accelerar i a descobrir veritats en el seu camp d'investigació. Va néixer el 1946 i morí aquest any, el 2018. Va viure, doncs, 76 anys amb una decrepitud continuada. Ningú creia que podria viure tant de temps. Jo crec que el seu interés per la física, un tema seriós, va contribuir a que la seva vida s'allargués.
En quant el conferenciant, ja l'havia sentit diverses vegades i aquesta tampoc em va decebre. És físic i poeta; ja està dit tot. En positiu. Només la seva presència física ja ens deixa entreveure la poesia, (que llegint-la ens ho corrobora). I la física... ens ho desmostrà en la seva exposició. Ens parlà (sempre referint-se al "mestre", que si forats negres, que si la radiació còsmica de fons, expansió de l'univers, que si l'energia fosca i acceleració...) Tocant el punt del que alguns diuen que hi pot haver altres universos, parlà dels àtoms de l'univers, els àtoms pesants i les constants físiques..., el canvi climàtic, la intel·ligència artificial...
Deixo de parlar del tema perquè no aclariré res de tot el que vaig sentir. Però havia après molt: que les tares físiques es poden superar de cara a viure amb intensitat, que el viure així, pel camí que cadascú se senti dirigit, és el que dóna vitalitat a la vida pròpia (perdoneu la redundància), saber apreciar el que un no entén és font de joia per a la pròpia intel·ligència, ja que això aporta un sentit de voler saber més i més...
Penso sobre això darrer que si em preguntessin el que he llegit en algunes intervius a persones importants i grans (lo d'important no és el meu cas, el segon sí) :"Vostè, de que es dol no haver fet en la seva vida?" Jo contestaria: "Aprendre, aprendre tot el que no sé".
Valia la pena o no anar a la conferència?
                                                                                                                    Montserrar Ribas i Piera

dimarts, 6 de febrer del 2018

QUAN MÉS DIFÍCIL, MÉS FÀCIL...

El títol que acabo de posar em recorda un principi bíblic. 
És així, tantmateix, el que vull exposar.
M'explicaré. Tinc temps, ara, per a pensar. I ho aprofito.
I penso molt en la maravella que és la Creació. I, a la vegada el gran misteri que suposa. Des de l'embrió que esdevé un ésser humà  fins a les fulles de les plantes, que van creixent amb la forma adient per a esdevenir una planta més gran, però creix d'aquesta forma determinada que correspon al tipus de vegetal que és, com a la formació dels núvols i tot el que es va desenvolupant d'una manera ben organitzada... Tot és un misteri. És un pensament que em repeteix. Ja ho sabia, però ara hi penso sovint. Com mai.
I això em porta a concloure que si la creació és obra de Déu que ens està mantenint sempre, si sento, observo i no ho entenc, ni poc ni molt, tot el creixement de tot el que m'envolta: la vida humana, vegetal, animal... resulta en conseqüència, que quan menys ho entenc, és quan més fe tinc en tot el que m'és difícil d'entendre i em sembla que només per la fe ho acato: que Jesús es feu  home, que María és verge, que Déu ens rebrà en el seu Regne per a tota l'eternitat, etc., etc... Bé, ¿per què no creure-ho, ja que hi ha tants canvis que els acceptem sense problemes i que ja vivim amb ells i en ells, dia a dia?
De manera, que quan més dificultats tenim a explicar-nos humanament el que ara ens envolta, ens porta a obrir-nos amb més facilitat  a la comprensió de les dificultats de moltes Veritats  Revelades.
I hi vaig pensant i em produeix alegria i pau.
                                                                                                                     Montserrat Ribas i Piera