Heu sentit parlar de la Mostra de Cinema Espiritual de Barcelona? L'any passat me'n vaig assabentar a "toro pasado" i aquest any vaig connectar, ja fa uns mesos, amb persones que me'n parlaren i hi he pogut assistir. Resulta que és la VIII Mostra! Anem a exposicions rellevants en altres llocs fora de Barcelona i molts esdeveniments de casa ens passen per alt...
S'han exhibit deu pel·lícules (algunes eren documentals) durant deu dies seguits. Potser una mica massa! I una mica atapeït! Sempre et queda el recurs de deixar-hi d'anar o, efectivament, no tens el dia lliure. Jo n'he vist sis. Però he viscut una mica immersa en totes. Fins aquí la crítica.
No faré revisió de tot el que he vist. Algunes han entrat d'alguna forma dins meu i m'han fet reflexionar; d'altres, m'han cansat. El promig, però, és bo. Vull parlar de la que vaig veure ahir, dissabte, 12. Ves per on, una pel·licula que és dura, angoixant i, per tant, fa patir (aquesta és la sensació que em produí) i en arribar a casa hi vaig pensar amb calma, asseguda, a casa, i en silenci (no hi havia ningú. Cap comentari. però m'era imprescindible meditar-ho) em vaig sentir, no de cop, de mica en mica, inundada d'una joia i una gran pau. Fins arribar a comparar la trama de la pel·lícula amb la "veritable alegria" que St. Francesc d'Assís explica d'ell mateix, que "tornant a Perusa, de negra nit,(...) en un hivern tan fred que es fan caramells d'aigua freda congelada a les extremitats de la túnica. (...)". En demanar l'entrada al convent, no l'obren. I acaba dient que si no s'irrita en aixó està la veritable alegria...
Torno a la pel·lícula en qüestió. Es titula "Popieluszco. La llibertat està en nosaltres". Es tracta d'un capellà polonès, pròxim als treballadors del Sindicat Solidarnosc que "amb les úniques armes espirituals de la veritat, de la justícia i de la caritat va cercar, mantenir i testimoniar la llibertat de la seva consciència de ciutadà i de sacerdot". La Jerarquia l'invita, no ordena, que se'n vagi a Roma per evitar represàlies per part d' alguns sectors. Decideix quedar-se amb el seu poble, però no deixa de patir, en decidir-ho, assegut a terra, plorant d'angoixa. Efectivament, uns desconeguts el torturen i el lliguen i el tiren al riu. Té 37 anys. Mai va recòrrer a la força. (Cada dia crec més que "la violència només engendra violència", frase standard de Mn. Rodriguez de Resina). Joan Pau II el va declara beat. (Això sí que em deixa freda. Quan una persona és santa, és igual ho sigui declarat o no). Popieluszco és sant, canonitzat o no.
Hi veig una trajectòria vital com la del seu Mestre: Getsemaní i Calvari. (Gràcies als dos!)
I l'alegria em va venir en pensar com persones com ell (i n'hi ha moltes!) ens ajuden a viure i a patir les nostres petites dificultats. Ja que ell va saber assolir el seu programa de vida, no gens fàcil, amb coratge i tenacitat.
Em declaro contrària a qui s'allunya d'aquest tipus de pel·lícules que fan patir i es decanten només pels passatemps que no diuen res. Però no pateixen! I, a la vegada, no viuen i gaudeixen de la Veritat, en majúscula!
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada