Ja era hora! Em refereixo a l'edició de La Vanguardia en català. Repeteixo: Ja era hora! Després de l'explosió de banderes catalanes (visió que fruïa jo per primera vegada) el dia 11 de setembre de 1976 a Sant Boi de Llobregat (no sé per què especifico tant el que va ésser de domini públic i resta en el record de tanta gent!), moment històric que ens va arribar al cor i ens va rejovenir l'esperit, esperàvem canvis linguÏstics de molts tipus de facetes.
Ja prevèiem que s'anirien transformant a poc a poc, com s'acostumen a portar a terme les coses que canvien. I així es feren molts d'aquests canvis. A poc a poc. Però La Vanguardia ha tardat trenta anys i pico. Això és massa! I el to triomfal que ara s'adopta queda fora de lloc! (Em fa pensar en algun gran retard de la Renfe). Tinc present les paraules de Javier Godó en el seu article del 17 de febrer d'enguany -sí , d'enguany, heu llegit bé- : "'La Vanguardia ', una mirada al mundo en dos lenguas", com anunci del desencadenament lingüístic que obria, en el seu diari.
En sóc subscriptora, així com ho va ser el meu marit i també de l' Avui, començant amb el número primer. En quedar vídua vaig decidir reduir una subscripció i em vaig quedar amb La Vanguardia. Sembla un contrasentit, després de parlar tant de la meva llengua, oi? La raó va ésser la mida dels caràcters que empraven un i altre diari. I la meva visió em va aconsellar el que tinc. Amb recança, però va guanyar el problema físic. Aquesta és la meva història periodística.
El primer dia que vaig rebre la carta per optar entre les dues versions, ja vaig enviar la meva resposta. Possibilitat que es va fer esperar molt! (Prengui's com a queixa).
Montserrrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada