Doncs sí, ahir era la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. En la seva Basílica s'hi van casar els meus pares i jo vaig acompanyar-los en la celebració de les noces d'argent allí mateix. I hi vaig, una vegada a l'any: per la seva festa titular.
Ahir vaig anar-hi. A la Missa solemne presidida per l'Emm. i Rvdm. Sr Cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach. (He escrit amb la pompa que empra el Full Dominical).
Molta gent que no s'acovardí per la pluja, missa de lloança a la Mare de Déu, acte fet amb ordre... una sèrie de coses positives de les que vaig fruir i una pregària a la que em vaig unir. Però... deixeu-me dir quatre pinzellades del que vaig patir: vàrem arribar amb mitja hora d'antelació i tot estava ple. Passant pel passadís central per anar a posar-me propera a l'altar en la part lateral, en trobar-me en les cinc primeres files amb cadires, algunes encoixinades, però encara buides, se'm va preguntar tot aturant-me: "vostè qui és? La meva resposta fou: "no sóc ningú però vaig a la part lateral" (Ja és una mica dur reconéixer que no ets ningú, però la circumstància m'ho va fer dir). Em feren girar cua i accedir-hi pel passadís del costat. (Em va venir a la ment el fragment evangèlic on es parla dels llocs preeminents). En el lloc triat per mi, prop de l'altar i ben arraconada només hi havia la part del reclinatori d'un banc inexistent. I ja em teniu asseguda en la part frontal, que no pensada per asseure-s'hi, sinó per reposar les mans: vaig agafar la imatge d'una gallina, ja que els peus no em tocaven a terra. I l'esquena sense respatller, està clar. Em mirava les files centrals de cadires buides. Eren per a les autoritats, només faltaria que elles s'asseguessin com les gallines! Això pertoca a qui no és "ningú"...
Van entrar ordenadament els clergues, bisbes i el Sr, Cardenal i es distribuiren tots en el presbiteri. I, com sempre, em vaig dir a mi mateixa:"per què dimontri no hi pot haver cap dona en aquest estament?" No sé encara la resposta i penso no saber-la mai perquè és un tema tabú que no admet ni dicussió. (Alabat sigui Déu!). En el presbiteri també havien aquells senyors amb aquelles capes i aquelles creus i que van tan mudats i fan tan de goig. Però dalt i ben asseguts.(No estic contra aquests vestigis del que fou. Sóc tradicionalista i per tant m'està bé). Però a l'hora de pregar a la "nostra" Patrona, no creieu que tots som iguals?
I, finalment, en un banc, posat del dret, com Déu mana, al costat meu havia un rètol: "Reservat per als familiars del Sr. arquebisbe" (aquí no posava. metropolità i tot el seguici. Ja s'entenia).
Però per sobre de tot això vaig honorar la nostra Patrona i les estrofes finals de "Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat" m'emocionaren. Les meves disquisicions anteriors que hi eren i hi continuen sent, van quedar superades per la pregària i el sentiment.
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada