diumenge, 25 de setembre del 2011

24 DE SETEMBRE DEL 2011

Doncs sí, ahir era la Festa de la Mare de Déu de la Mercè, patrona de Barcelona. En la seva Basílica s'hi van casar els meus pares i jo vaig acompanyar-los en la celebració de les noces d'argent allí mateix. I hi vaig, una vegada a l'any: per la seva festa titular.

Ahir vaig anar-hi. A la Missa solemne presidida per l'Emm. i Rvdm. Sr Cardenal arquebisbe metropolità de Barcelona, Dr. Lluís Martínez Sistach. (He escrit amb la pompa que empra el Full Dominical).

Molta gent que no s'acovardí per la pluja, missa de lloança a la Mare de Déu, acte fet amb ordre... una sèrie de coses positives de les que vaig fruir i una pregària a la que em vaig unir. Però... deixeu-me dir quatre pinzellades del que vaig patir: vàrem arribar amb mitja hora d'antelació i tot estava ple. Passant pel passadís central per anar a posar-me propera a l'altar en la part lateral, en trobar-me en les cinc primeres files amb cadires, algunes encoixinades, però encara buides, se'm va preguntar tot aturant-me: "vostè qui és? La meva resposta fou: "no sóc ningú però vaig a la part lateral" (Ja és una mica dur reconéixer que no ets ningú, però la circumstància m'ho va fer dir). Em feren girar cua i accedir-hi pel passadís del costat. (Em va venir a la ment el fragment evangèlic on es parla dels llocs preeminents). En el lloc triat per mi, prop de l'altar i ben arraconada només hi havia la part del reclinatori d'un banc inexistent. I ja em teniu asseguda en la part frontal, que no pensada per asseure-s'hi, sinó per reposar les mans: vaig agafar la imatge d'una gallina, ja que els peus no em tocaven a terra. I l'esquena sense respatller, està clar. Em mirava les files centrals de cadires buides. Eren per a les autoritats, només faltaria que elles s'asseguessin com les gallines! Això pertoca a qui no és "ningú"...

Van entrar ordenadament els clergues, bisbes i el Sr, Cardenal i es distribuiren tots en el presbiteri. I, com sempre, em vaig dir a mi mateixa:"per què dimontri no hi pot haver cap dona en aquest estament?" No sé encara la resposta i penso no saber-la mai perquè és un tema tabú que no admet ni dicussió. (Alabat sigui Déu!). En el presbiteri també havien aquells senyors amb aquelles capes i aquelles creus i que van tan mudats i fan tan de goig. Però dalt i ben asseguts.(No estic contra aquests vestigis del que fou. Sóc tradicionalista i per tant m'està bé). Però a l'hora de pregar a la "nostra" Patrona, no creieu que tots som iguals?

I, finalment, en un banc, posat del dret, com Déu mana, al costat meu havia un rètol: "Reservat per als familiars del Sr. arquebisbe" (aquí no posava. metropolità i tot el seguici. Ja s'entenia).

Però per sobre de tot això vaig honorar la nostra Patrona i les estrofes finals de "Princesa de Barcelona, protegiu vostra ciutat" m'emocionaren. Les meves disquisicions anteriors que hi eren i hi continuen sent, van quedar superades per la pregària i el sentiment.


Montserrat Ribas

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada