El passat dia 19 vaig patir un trasbals intern: se'ns convocà a la reunió mensual d'una entitat, a la que pertanyo, i el president va formular la seva renúncia al càrrec que feia molts anys que exercia. Vaig detectar cansament i una mica de desencís per part d'ell. I, és clar, tots vàrem quedar "planxats" (com una persona digué). Tenia que pensar-hi, i per tant, escriure un bloc.
Però el dia 20 a la nit em van distreure la lectura, dos comentaris novedosos i interessants que la tele va emetre (la meva feina va ser poder dormir en acabar els comentaris del programa que van improvisar!). Tots sabeu de què es tracta: ETA deixa les armes i maten Gaddafi. Només dues paraules sobre els dos fets: una barreja d'alegria i un sentiment de canibalisme humà (ja ho sé que ell l'havia exercit a dojo!) en la manera de matar el dictador. M'ho han confirmat les fotos que amb cara radiant i sàdica es feren molts libanesos al costat del cadaver ensangonat. Hauria preferit un judici democràtic on el dictador hagués sentit les barbaritats comeses. Tornem a la decisió d'ETA: positiu, magnífic, però tot seguit vaig sospesar la feina que ara s'ha de plantejar per part d'uns i dels altres. En total, el dia 20 d'octubre de 2011 passarà a la història.
Aquestes noticies i vivències m'han fet endarrerir l'exposició del meu tema (ara considero que, per contrast, és molt poc important, però forma part de la meva vida i he de pensar-hi). Em vaig adonar amb la "desfeta" (expressió potser massa grandiloquent) de la reunió de dia 17 que, en un temps darrer, varis grups específics que componen les meves relacions i activitats han sofert canvis greus amb la dissolució d'alguns i la reducció de membres en altres. (Sembla poc menys que regeixi quelcom molt important! Poca cosa, ja ho sé però què caram!, és la meva vida...). Les seves causes són malalties, o frustació d'entusiasme en l'objectiu o pèrdues irreparables. I aquí estic jo, amb el propòsit de superar les possibles baixades físiques diàries amb el millor ànim i he d'afegir-hi les baixades morals que representen els grups que es desfan o es redueixen. ("Aqui te quiero ver, escopeta"! Aquesta dita tan estúpida em surt sovint davant de casos difícils. No en sé l'explicació del seu origen però l'empro sovint. I posats a reflexionar penso que la meva educació lingüística va ser bastant pobra i anacrònica...)
Per altra part, el meu filll em diu que coneix poques persones que, a la meva edat, hagin fet en els seus últims vint anys tantes noves amistats com he fet jo. Una cosa va per l'altra! I qui no es consola és perquè no vol.
Montserrat Ribas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada