NOVES TECNOLOGIES

A mi tot això que va apareixent i avançant i canviant i ampliant em costa molt. A base de tocar tecles però justament la pertinent, ni la de més enllà, ni la de més ençà; aquella concretament, perquè si no l'hecatombe (parlo amb tanta experiència!) és segura.

Em refereixo a tots els estris que s' inventen (no em vull parar a pensar com ho inventen, perquè la meva ignorància i perplexitat arriba, si ho intento, a un grau immensurable) per a fer la vida més fàcil, ràpida i planera. Tots aquests adjectius al revés, és a dir: difícil, lenta i dificultosa és la manera que han incidit en la meva.

I a més a més s'hi afegeix la humiliació en observar com els nens són amos de la situació, en aquest aspecte, ja des de ben petits. Mentre que jo (sóc del 29. Bé de 1900. No aneu més enrera. Però tot i amb això ja podeu sumar i multplicar....i el número és considerable. Això ho comento "en defensa pròpia"...) em trobo amb tants entrebancs.

Fa uns set anys que la guerra entre l'ordinador i jo va començar. Tenim, ja, curtes treves, però el perill està sempre latent. He empipat a fills i amics en moltes ocasions. Però no tiro la tovallola.

Tinc el goig d'haver viscut fortament la part positiva d'aquest nou mecanisme el dissabte passat. I dono per ben inventat aquest conjunt de tecles que, a vegades, em desgavellen.

Com a cloenda del curs de tema filosòfic que ens dirigeix en Joan Ordi, amb gran simpatia i altruisme, una vegada al mes a Callús, vaig fruir d'una vídeo-conferència amb en Jean Grondin. (l955). Aquest és estudiós de Heidegger i de Gadamer (1900-2002) , qui va ser amic personal d'en Krüger. El seu llibre que hem seguit és "¿Qué es la hermenéutica?" Fa desfilar les diverses opinions i tendències per part de filòsofs, alguns d'ells desconeguts per mi, fins ara.
A una hora fixada va aparèixer en la pantalla i va anar responent a les qüestions que en Joan li va anar presentant, en relació amb els nostres dubtes i demanda d'aclariments. Ell parlava des de Mont-real i la visió de la seva expressió sense cap pressa, amable i erudita podia ser captada nítidamet per nosaltres ( jo, a més, bocabadada) així com les seves explicacions.

La meva reconciliació amb aquesta nova tecnologia és total.

Montserat Ribas

ESTIMAR

En aquests moments en els que els esdeveniments, uns més importants, d'altres menys, estan a l'ordre del dia, se m'acut parlar de sentiments. Potser l'acumulació de fets em porten a l'interiorització, deixant de banda les picabaralles existents.

I també m'impulsa a escriure-ho, el transmetre'm i també als altres una de les avantatges de ser gran.

Mirant anys enrera, més d'un cop no estava certa en si jo estimava a tal i tal persona o si es tractava simplement d'una relació que m'era agradable i simpàtica, i para de comptar. Fins vaig arribar a pensar, en néixer el meu fill, si jo podria arribar a estimar-lo adientment. (Aqui, potser, s'hi va barrejar una debilitat física post-partum que em va portar a l'angoixa). He d'aclarir que el dubte va durar molts pocs dies.

Ja fa temps que tot això es va acabar. I sobretot, ara, sé certament i sense dubtes a quines persones estimo, ja siguin vives o que "m'hagin precedit" (usant el terme litúrgic). Poden ser que algunes d'elles no hagin estat correctes o que hagi atravessat un temps en que em sentia "maltractada" per tal o tal disconformitat entre els dos. Però, ara sé rotundament que l'estimo, per sobre de totes les rancúnies possibles passades. O sé que, sense odiar-lo, no el catalogo com a persona estimada.

A algú pot sembla tot això una bajanada i un tema sense interès. Ho sento per la pèrdua de temps que ha patit, en llegir-ho. Per a mi, haver arribat a tenir certesa respecte a l'estimació representa un goig. Fora dubtes, fora angoixes.

Potser sí que hagués tingut que anar, de jove, a un psiquiatra. No hi vaig anar. I els anys m'han curat de l'incertesa en aquest tema.

Montserrat R.

CRISI

És necessari, obligatori i cívic pensar i parlar sobre el tema "crisi". Hi som al mig. (Ni el futbol en pot esborrar la imatge... que ja és dir!). La meva "ciència política" té un nivell molt baix. No puc donar grans idees ni solucions. Diré el que penso.

En principi estic d'acord en les rebaixes de sous, i com molt bé va fer notar en Castells, els que ho han de patir han de ser els funcionaris ja que no poden quedar mai a l'atur. Crec que a l'Administració sobra gent i que algun Ministeri no és necessari per regir una Nació.

Aprovo que les pensions "normals" no s'augmentin (per a bé de les "no normals") i que les baixes i les P.N.C. (Pensió No Contributiva) no deixin de tenir el seu increment. El trist i irònic és que els pensionistes que les reben no poden tenir una vida digna tant si hi ha increment com si no. (El seu mal ve d'anys enrera). Al marge d'aquesta crisi.

La rebaixa dels grans sous és necessària. El que es diu sobre la medicació ho trobo encertat. Abolir la jubilació parcial també. I el xec nadó, en la majoria dels casos, és un increment de luxe. Altres decisions escapen a la meva crítica positiva o negativa, ara. Necessito endinsar-m'hi més. I sentir comentaris d'entesos fiables.

I en l'aplicació del que es decideixi demano i prego (al Cel; crec que no es pot anar més amunt...) que es faci amb justícia i honestedat. Penso que cada cas és la vida d'una persona, d'una família determinada i no es pot engegar tot per la borda "por real decreto". Una vegada més clamo pels que ja no poden viure ara dignament. I penso, en oposició, amb els sous excessius que tothom sabem que existeixen.

Ja sé que la cosa és seriosa, i amb tot el respecte pels que patiran amb aquesta austeritat que s'anuncia, em permeto una escapada irònica. No puc deixar de recordar un passatge del llibre, "Sí, Ministre", traducció en català del que fou la sèrie televisiva anglesa, de la que es va editar el llibre en qüestió. El Ministre està horroritzat perquè tota la premsa li critica el que no hagi reduït el nombre de funcionaris, com havia promès. La solució (ironia anglesa) que li suggereix en Bernard (secretari-consultor) és que pot respondre tranquil·lament que ha acomiadat 8.000 funcionaris que eren els que hagués necessitat contractar per a fer l'estudi de com rebaixar el número abusiu.

Montserrat R.

UNA CONVERSA

En les converses entre un grup d'amics que ens trobem periòdicament afloren tot tipus de temes

En la darrera, "¿como no?" vàrem comentar el problema de la nostra Església actual. Influenciats, està clar, per les contínues i reiterades notícies que la premsa i la televisió ens fan arribar. Que si tal bisbe ha dimitit perquè..., que si el Benet XVI ha demanat perdó...(això de demanar perdó s'ha estès d'una manera fulminant. Hom s'aixeca al matí pensant de què ha de demanar perdó...). Torno al tema en pla seriós. Es constata la dificultat de que els joves sàpiguen què és l'Església de Jesús, de com va baixant el nombre de seguidors del Crist. Perquè hi ha molts embolics, molta ànsia de poder, rutina de part del creients i no sé quantes coses més negatives s'exposaren.

En conjunt el to va resultar francament pessimista. Ens dol, però costa veure el desenllaç feliç. (feliç a nivell de saber entusiamar a la gent amb la Bona Nova).

Al final, la darrera intervenció d'un dels presents em va interpel·lar i m'ha fet pensar.Venia a dir que creia que es perdia molt el temps (el temps que sempre és or en la vida!) amb la crítica continuada i el comentari de tot el que se sent i ens fa mal (ens fa mal perquè ens hi endinsem!).

Tots i cadascú de nosaltres som Església. Només avançarem i la farem avançar amb un propi comportament digne, de pregària, d'estimació als altres, de dedicació als pobres i necessitats. És a dir, menys crítica i més apassionament perquè la nostra pròpia conducta sigui el més profundament cristiana possible.

La reunió aribà al terme. Era l'hora d'anar a dinar.

Per a mi la intervenció final del qui parlà em va obrir de bat a bat el cor a l'esperança. No hem de mirar el futur només amb els nostres càlculs. Hem de potenciar la fe, confiant en el Déu de Jesús.

I recuperar a Crist com Mestre interior.

Montserrat R.

LOURDES

He anat a veure la pel.lícula "Lourdes" a una sessió molt especial, A l'Alexandra, a les 14,10. En entrar i començar estava sola en la sala. En sortir ho hem fet cinc persones. Tot una mica estrany, però havia decidit veure-la per poder opinar i saber a què atenir-me, ja que havia sentit, per una banda, alguna opinió molt positiva i per altra, la decisió per part de una gran majoria de persones conegudes (gent de "missa") que han decidit no veure-la, perquè "aquest tipus de temes..."

Doncs bé, el tema m'ha atret, l'he trobat molt ben realitzada, tot revivint en els paisatges el lloc que jo tant estimo (ja m'explicaré, a continuació). I m'ha fet pensar.

Es una bona pel.lícula. Potser amb un excés de contenció en cada fet, moviment, paraula, gest... Tot això té un valor, perquè ha contribuït a poder veure-la serenament i no s'ha allunyat de la meva concepció del fenòmen "Lourdes". (M'horroritza pensar que hagués sigut tractada amb histèria i excitació). Però aquesta "fredor" o reserva continuada m'ha deixat perplexa. S'aparta una mica d'una possible realitat.

Aquests raonaments evoquen una gran defensa pro-entusiasme meu per Lourdes? Anem per parts. Estimo i desitjo anar a Lourdes. Allí em sento membre d'una gran Església, on els que pateixen són els que allí manen (no passa enlloc més), on no hi ha diferenciació de càrrecs ni autoritats. Més aviat formo part d'una munió de gent senzilla, entre els que m'hi trobo bé. I, per sobre de tot, la pregària en la cova i els seus voltants. Allí es prega i he pregat jo mateixa amb intensitat i en silenci molts cops. Cosa difícil d'assolir.

Les botigues no em molesten perquè ja ni les veig. La remor de la gent la valoro en aquella salutació a Maria, en el Rosari "internacional" de la nit. Resumint: la pregària vora la cova (m'és igual la possible veracitat o no de les aparicions) i el respecte i atenció als malalts són, per a mi, els dos puntals de Lourdes. (Ja m'he confessat...).

Tornant a la pel.lícula: la recomano, potser per la gran contenció amb que està realitzada. Que si, com he expressat la trobo excessiva en part, resulta un encert per a l'exposició d'aquest tema.

Montserrat R.