UN LLIBRE

En la meva educació i en la meva vivència actual els llibres compten molt. M'han ensenyat i ensenyen a viure. No deixo de banda altres "entrades" vitals, però la lectura de determinats llibres (no de tots!) m'obren horitzons, em reafirmen en el que intuïa, m'aporten insospitadament una injecció d'esperança i em proporcionen una pau profunda. Tots aquests sentiments em van invadint interiorment i fins i tot s'exterioritzen en un somriure, del qual que en sóc conscient quan deixo de llegir. La lectura ha quedat en el meu inconscient i, per tant continuo llegint d'una altra manera. Però llegeixo mentre ho interioritzo, tot somrient.

Concretaré el llibre en qüestió que acabo de lllegir, "a poc a poquet " (expressió transmesa, al llarg dels anys pel P. F. Manresa). Es tracta de "Pregàries de la vida" de Karl Rahner. Que llegeixi aquest escriptor i teòleg també és herència de les converses del mateix jesuïta esmentat. I potser me'n vaig per les branques, però vull fer notar, aquí entremig de l'idea principal que m'ha portat a escriure aquestes notes, que he fruït molt de la conversa del P. Manresa en les seves vingudes a casa, amb el requeriment del meu marit, que deia que necessitava un sacerdot "familiar", del qual, com molts nobles i estaments aristocràtics n'estaven dotats. I el nostre, va ser el P. Ferran Manresa. Bé, ja es comprès que tota aquesta explicació és una tonteria que entre ells dos (Josep i en Manresa) comentaven rient-se'n. Molta broma, doncs; però donà per resultat unes trobades periòdiques a casa en aquell temps, que van marcar època. Ja vídua, el tracte no ha sigut tan intensiu, però no l'he perdut de vista (millor dit, d'oïda). Hi ha situacions que interessen en la vida i aquesta és una d'elles.

La introducció de Gabriel Armengau, que ocupa 54 pàgines, és una biografia de l'autor, en què ressalta sobretot la seva trajectòria d'estudis, aprofundiment teològic i docència. Interessant, però que no dóna lloc al meu somriure posterior. Segueix una extensa bibliografia, incomprensible per a les persones de "a peu", com jo mateixa, de la capacitat de treball i pensament possible d'un home.

I de la pàgina 55 fins el final (pàg 221) s'hi troben les pregàries que a mi m'han revitalitzat i emocionat. Són simples converses que titula "Davant Déu" d'ell mateix amb aquest Déu inassequible i llunyà, però que, a la vegada, sent tan a prop. S'hi troben pregàries que titula "Crist en tot" i acaba amb els capítols "En l'Esperit Sant". No puc ni vull explicar ni copiar res del que expressa. Invito fermament a la seva lectura. La gràcia va davallant en cada una de les seves frases. És inútil triar fragments. Tot forma un conjunt irrepetible. Cal llegir-lo amb calma i la joia i la pau (la gràcia de l'Esperit) va davallant i omplint la pròpia ànsia de transcendència.

Nota final: m'ha costat entendre molts dels seus llibres. Aquest és totalment entenedor, dins de la seva profunditat.

Montserrat Ribas