Això és el que he experimentat aquest matí, a la Parròquia de Sarrià, quan han col·locat el fèretre de Mn. Frederic Ràfols davant l'altar. Presidia el Sr. Cardenal, junt amb els Bisbes Tena i el de Girona. I molts i molts capellans, la majoria grans, companys en la seva vida sacerdotal, ja que ha viscut 82 anys. Jo tenia la mirada fixa en el seu amic de sempre, Mn. Josep Ma Rovira Belloso. Ell em recordava a l'amic difunt. Les llàgrimes han enterbolit la meva mirada i alhora una joia insospitada em creixia provinent del cor. Tinc un nou amic amb Déu.
No fa massa anys que el coneixia. Però prous per haver arribat a una entesa espiritual amb ell, si més no per part meva. Em reunia amb ell i Mn. Rovira i dues amigues una vegada al mes. D'això deu fer uns sis o set anys. Aquest any el tema era la Carta de Pau als Efesis. El Mestre figurava que era Mn Rovira, però jo equiparo el seu saber i estudi a les intervencions de Mn Frederic, que, sempre amb to de pregunta, intervenia esperant la resposta. Per mi la seva pregunta era una afirmació directa, intel·ligent i colpidora. I ho feia amb una humilitat digna del qui vol aprendre (i ell estava ple de la veritat, amor i tendresa). A més la seva sornegueria i el seu sentit de l'humor era constant. I sempre amb la seva veu fluixa com la de qui vol passar desapercebut.
Però , que en deia de pensaments contundents!
Fa un parell d'anys varen anar els dos amics al sud d'Itàlia, prop de Nàpols, a descansar uns dies en un convent-hostal situat al costat del mar. Ja coneixien el lloc i es decidiren a tornar-hi. I per arribar a l'avió ho feren amb cadira de rodes. (M'imagino les dues cadires per la pista de l'aeroport amb els dos personatges somrients). I van ser feliços. "El soroll de les onades del mar que, des del llit a la nit, ens acompanyava..."comentaven i ens explicaven. Arrelats a la vida, es trobaven satisfets.
En interrompre les trobades el tres mesos d'estiu, fèiem, a casa, un lleuger berenar-sopar. L'any passat, degut a la caiguda i operació que va patir Mn. Rovira, va quedar sense efecte. Però acordàrem, que en començar el nou "curs" ho esmenaríem. Vàrem tenir dues reunions i no pensàrem en l'acord insinuat. Però a la tercera trobada, sempre amb la seva veu baixa i càlida i com qui no diu res, ens preguntà: "I no s'havia parlat d'un "berenaret", substituint el de l'estiu?" Colossal. Magnífic. Aquesta tímida demanda ens va fer riure i a mi emocionar. Estava per la gran espiritualitat i no deixava de banda aquests petits goigs que la vida li podia brindar...
No va perdre mai el seu sentit de l'humor. Els darrers dies li preguntaven cóm es trobava i contestava: "Bastant regular". Singular fins per expressar el seu estat final.
En començar la Missa, i escoltant el ritual del celebrant en dir "Senyor, tingueu pietat.." he pensat que el Senyor no s'ha hagut que esforçar gaire en tenir pietat vers la persona que havia finit la vida terrenal i l'acollia amb joia a la Definitiva.
Montserrat R.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada