COM A BENS

Quantes vegades caic en aquest error! L'opinió d'amics benpensants em fan anar pel seu camí sense més. D'altres, vull opinar per mi mateixa i si m'equivoco, la culpa només és meva. En aquestes línies no em vull referir a cap cosa trascendental, però al llarg del dia has d'escollir petites eventualitats i el pes de l'opinió de la majoria et força a seguir-la.

Doncs no..."Diguem no...!" I tota aquesta entrada (que podria semblar anar cap a una revolta seriosa) només tracta d'anar o no a veure una pel·lícula. El dilema se'm va presentar fa pocs dies. Havíem decidit anar al cine una tarda, la meva filla i jo. I, concretament, a veure "El árbol de la vida". En reunions prèvies a aquell dia vaig sentir moltes opinions totalment negatives a la seva visió. Que si no s'entén res, que si és tan llarga, que si això no és una pel·lícula... Efectivament no és una pel·licula normal. És molt més. (Estic anticipant la meva opinió; faig marxa enrera). La meva filla havia sentit també opinions contràries.. Què fem? Vàrem pensar en canviar-la per la de la sala contigua: "La deuda", un thriller del que ens havien parlat bé.

I, de sobte, vaig reaccionar i no vaig voler seguir "com a bens": "Jutgem-la nosaltres mateixes i si ens equivoquem, mala sort!". I vàrem demanar entrades per "l'arbre" en qüestió.

Magnífica! Profundament religiosa, sensible, emotiva... La música, una meravella. És més un poema que una pel·lícula. Si bé no ho vaig entendre tot, tampoc entenc algún bon poema, però la seva musicalitat em compensa. No vull continuar fent la crítica positiva perquè ja l'ha plasmat la meva filla en el seu bloc i ho ha acabat d'arrodonir, en el mateix sentit, el meu fill en el seu comentari a l'esmentat bloc. I he de dir que coincidir en aquesta crítica tots tres m'ha emocionat. I crec que el quart que falta també hi estaria unit. La pel·licula m'ha donat diferents tipus de satisfaccions: bellesa, interioritat, unitat familiar i confirmació en que no hem d'anar per la vida com a bens.

Montserrat Ribas